Hi ha qui fa vacances, qui treballa, qui sent, qui dol, qui mor, qui s'apassiona per la vida i per l'amor. Hi ha qui s'avorreix. Hi ha qui hi ha, i qui no hi és.

Volíem una revolució, i no sabíem com dir-ne, i ens ho vam inventar. Devíem tenir quinze o setze anys, i vam seguir aprofundint en la nostra revolució uns deu anys més, canviant els noms i passant els caps de setmana tocant rock. Ara ens preguntem si valia la pena, ens responem que sí i intentem tirar endavant i endevinar el camí. Quina era la nostra revolució? Què en queda?
Fa pocs dies va fer nou anys del darrer concert, i fa uns dies he retrobat la cinta de cassette on el vam gravar, i ara digitalitzo les restes del naufragi mentre m'escolto el nostre passat i el respiro, i el somnio. Volíem ser estrelles del rock, i ho vam ser, i tant!

Com si no hi fos, com si res no hagués estat, però tanmateix sense poder esborrar la història, fer bocinets els fets passats, difuminar les petjades escrites, la runa que ens mostra qui som.
Sempre a un punt de plegar de nou i tornar a tornar a començar, l'animal sense ànima intenta creuar el prat on pastura el ramat, però el verd arriba a l'horitzó i les forces són escasses. Paciència, esforç, tenaçitat, mots per recordar, conceptes contemporanis. Mastega, empassa, respira, rumia, la bèstia tot s'ho emporta coll avall, tot ho assimila, extreu vampírica l'energia que l'envolta i s'envola fins als núvols, on el pensament cau pel propi pes i planeja fins a l'objectiu.
Pren possessió del tros i descansa.

la jam session

Decenni (homenatge a Joan Brossa)

Ara que fa deu anys i ja no et ploro
tornaré a jugar, cercaré una lletra
i l'ometré, no em deixaré sotmetre
al càntic d'un ocell ni de cap lloro.

Agafo per les banyes fort el toro,
vigilo que no em foradi la uretra
i començo a escriure la caplletra
perquè si no ho faig ben segur que em moro.

Et dic aquest sonet escarransit,
maldestre i tal volta entremaliat
però intento que no sembli un acudit,

si pot ser poc farcit d'actualitat,
que sigui popular, gens erudit,
i tal volta un homenatge embrossat.

Quan era petit, potser segurament quan era adolescent, sovint feia el camí cap a l'escola, o de tornada, sol i cantant, mig per a mi mig en veu alta, pensant que potser algun gran productor em sentia i quedava meravellat de les meves cançons. No sé quan va durar aquella etapa, potser només va ser una tarda, potser encara espero que algú m'escolti i cregui que sí, que sí.

Demà em caso. La veritat és que dubto que em canviï gaire la vida, i cert és també que fa uns anys no tenia cap intenció de casar-me, però suposo que es tracta de trobar la persona adequada. Jo l'he trobada, crec, i em fa molta il·lusió celebrar-ho i dir a tothom que sí, que ella i jo i que nosaltres. I què voleu que us digui, és bonic celebrar una festa voluntària, i que la celebri la gent que t'ha rodejat tota la vida i la que vols que et rodegi.
Gràcies!

2-VI-2008

Ningú no creu en mi,
ni tan sols jo mateix
em veig més que com
un projecte més
inacabat.

I no és just no és just no és just,
només és com és
i cal entomar les hòsties,
aprendre a tenir estómac
i unes espatlles fortes
per poder suportar el pes.

Totes les grans obres
duren o bé una vida
o bé una eternitat,
i no en vull ser pas l'excepció.

27-VI-08

Llavors de cop,
sense voler-ho,
em ressona per dins
la veu del pare
com la meva veu.
I la veu del seu pare
i la del pare del pare del pare,
i del pare de la mare
i el pare d'aquest
i tot són pares
i fills i la veu que diu:
"Vols deixar de fer el tonto!
Quan creixeràs?".
I jo ploro perquè
d'alguna manera
sé que tinc raó,

que tenim raó.

Ahir a la nit mirava a la tele una pel·lícula, Druides, que donava voltes a l'assumpció del propi destí i del propi fracàs. La peli era tan dolenta que vaig haver de tancar el televisor... potser era la fortuna, que em picava l'ullet...

Hi ha dies que em canso de ser jo mateix, i me'n canso tant que m'agradaria ser jo mateix. La possibilitat accidental de tornar a començar, quasi ni sense pensar-ho, com si fos el més natural, com d'altra banda hauria de ser.
Fa 32 anys que m'entreno per ocupar un lloc que desconec, i de vegades crec que fins i tot me n'he desentès, com si hagués dimitit sense saber-ho. D'una manera o una altra m'he educat per prendre una sèrie de responsabilitats i arribat el moment sempre tinc la sensació d'estar fallant en algun punt, de defugir-me, de tenir por d'assumir la tasca que em pertoca. En un relat de ficció seria una perfecta figura del perdedor, amb aquella falsa aura mística que l'envolta, aquella fortuna, el fat, la malastrugança. Qui pot escapar del seu destí? Entre la humilitat i l'orgull, sempre intentant de no perdre l'equilibri, de no caure davant l'abisme tanmateix desitjat. És una contradicció negar la contradicció? I no negar-la?
Si tot fos tan fàcil com establir un pla, seguir les coordinades, arribar a port, no perdre de vista el camí... I després resulta que no n'hi ha, de camí, que les partícules de l'aire tenen símbols que no saps llegir, i et trobes perdut i desemparat, i només et queda la nostàlgia, el passat projectat i un futur plantejat a partir d'un present paral·lel que no existeix. Com un refugi, com una veritat, com un secret, com una paraula. I no hi ha sentit ni direcció.

La nit és tan llarga
que se' m fa curta
no sé com.

No sé quin va ser el primer cop que vaig sentir parlar de tu o que et vaig llegir. Recordo per exemple el facsímil de les revistes Poesia i Ariel, i el toc d'atenció de les cançons de Ramon Muntaner, i més tard ja els Poemes de l'Alquimista, en què m'hi vaig trobar com en un mirall. D'aquí a menys de dues setmanes farà deu anys que vaig parlar amb tu per primer cop, que em vas escriure una dedicatòria després d'un homenatge que et van fer a la UB. Ara que tothom et recordarà i resultarà haver estat un gran lector, penso en les vegades que m'han mirat estrany pel meu fervor palauenc, per creure entendre si més no un xic els perquès de la teva intensitat. Ja ho sé, que en realitat no he entès res de res, i que sempre queda feina a fer, una tasca sempre heroica i sempre inexcusable i inacabable, que tots som Prometeus. Ara que tothom t'haurà estimat, penso en quan vam inaugurar al bar Horiginal una taula amb el teu nom i amb prou feines es podien comptar amb els dits de les mans la gent que hi érem. Però ara que no hi ets hi seràs més encara. i gràcies!


Comiat

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
I jo visc en les coses.

Josep Palau i Fabre (1917-2008)

Feia temps que no obria la carpeta del Pope. Ara que ens ha deixat, l'obro i recordo la tarda que em va ensenyar tots aquests cartells que donen fe de l'existència del grup de poesia "O així", que en són la narració d'una història per explicar. I recordo com vam tornar de la seva festa d'aniversari de casa el Pau Riba, amb l'Escoffet, i ens vam perdre intentant entrar a Barcelona en cotxe. Un laberint de nervis i somriures. I tot queda com un somni, com una altra vida mig oculta, remota i present alhora. Ai!

Fa dies que retrobo papers de fa uns anys, testimonis d'altres èpoques que s'han fet antigues en pocs anys. M'he retrobat amb algunes de les exposicions que per a mi han estat importants. En primer lloc, "Avantguardes a Catalunya", que es va fer a La Pedrera de juliol a setembre del 1992. L'any següent va ser el del centenari de Joan Miró a la seva Fundació. Em recordo paralitzat davant del tríptic Blau, immers en els colors, després d'haver vist La Masia i haver passat per totes les èpoques del pintor. Aquell mateix vaig descobrir a Madrid una mostra sobre Antonio López que vaig arribar a visitar dues vegades que vaig poder ser a la ciutat. Recordo molt la "Nevera de hielo", "Lavabo y espejo" i "Gran Vía", i també uns impressionants dibuixos incomplers. La tardor següent va ser a la tardor, una de J.M.W. Turner al Centre Cultural de la Fundació La Caixa, al Palau Macaya, amb aquells paisatges en runes i unes tempestes i incendis apassionants, a prop de l'impressionisme.
La primavera següent he trobat el díptic de l'exposició de Robert Mapplethorpe a la Fundació Joan Miró, unes fotos tan plàstiques. No he trobat rastre del 1995, ara de cop és com si no hagués existit. Però deurien passar moltes coses. Fins a l'exposició de William Blake al Palau Macaya, amb els gravats que ja m'havien impressionat a tercer de BUP. La poesia de Blake em va portar després algun poema i alguna cançó, i més tard em va portar a la pel·lícula "Dead man" del Jim Jarmusch. Al setembre del 96, a la Fundació Miró van fer l'exposició d'Andy Warhol, i en especial recordo una sala amb uns grans globus platejats -o no?-, una idea que més endevant vaig retrobar a una exposició a Tolosa de Llenguadoc. Warhol i els seus cinquanta segons de publicitat també van trobar lloc en un poema que vaig titular "Andy", que ara trobo, com a mínim, molt curiós.
Troballes.

Escric amb sang sobre la sang dels altres, i l'esforç no em permet fer servir les meves paraules. Sembla molt transcendent, però és el dia a dia, el silenci concentrat, la lletra lenta i dolorosa, el cansament perdut i la troballa, la ferralla, roent, com un somriure.

Dins el repertori clàssic de contes, en tinc dos de preferits: el molinet de la sal i l'aneguet lleig. El primer no és dels més coneguts, però n'hi ha unes quantes versions que sempre acaben amb el molinet enfonsat al fons del mar i el germà gran sense saber la paraula màgica per fer-lo aturar... Per això l'aigua és salada. Suposo que em sentia identificat per la bondat del germà petit, i per com perd el seu molinet però no se'ns explica que per a ell fos cap tragèdia: la vida segueix i continuarà sent un pescador relativament humil. I l'avar, en canvi, té la seva merescuda recompensa naufragant i ofegant-se al vaixell inundat de sal.
Sobre l'aneguet lleig, la cosa potser té algun vessant psicoanalític, i em sento sovint aquell que és apartat, que se sent lleig, diferent, poc estimat, desestimat, allunyat, i alhora alguna cosa em diu que no, que el cigne serà reconegut un moment o un altre, tot obeeix a un pla previ del destí.
Estranya fortuna. Però la vida no és cap conte, i ja sé que no sóc cap ànec, ni cap cigne, només un simple signe que intenta formar alguna paraula per fer sintagma i anar a l'aventura dels significats i la sintaxi.

Dies de plorera pels deu anys de la mort ofegada del Jeff Buckley. No puc evitar que em rodolin per les galtes les llàgrimes quan l'escolto. No sé perquè. On érem llavors i on som ara? És com si corregués en cercles, donant voltes sobre mi mateix, sobre els eixos que no es toquen ni es miren ni hi són però sí que ha d'haver-hi una cosa o altra de real, era tan real, l'esgarrifança, l'esgarip, l'enciam mateix que vam compartir! Tan real l'abraçada aquell primer cop que et vaig veure i -potser anys després- et vaig dir t'estimo un cop i un altre fins ara. No em vull morir ofegat ni amb una galta paralitzada per la sal ni amb un ull que no es tanca.

Recordeu Nirvana? He vist un documental sobre el "Nervermind" i se m'ha posat la pell de gallina. Els anys posteriors, i abans de la mort de Kurt Cobain, tothom parlava de la generació X i de si això i allò, si tot ha canviat o no... Vist en perspectiva, ni una cosa ni l'altra: tot és igual, però diferent.
Com a mínim a la meva petita realitat, les samarretes només es portaven a l'estiu o per fer esport, i els cabells o llargs o curts. Amb el suposat grunge va començar una hibridació de models que perdura fins avui: no cal ser hippy ni yuppy ni heavy ni punk... es pot ser una mica de tot. La principal diferència potser era que abans o s'era alguna cosa o no s'era res, avui potser ho pots ser tot alhora. Parlo sense pensar, reflexiono sense reflexió: refracciono?
Nirvana feien cançons pop, però amb uns arranjaments rockers.
En el seu moment la premsa va exagerar el seu paper, però tanmateix: tot ha canviat. La música derivada del rock encara era adolescent, avui ja comença a ser madura: hi ha artistes que han envellit, n'hi ha que segueixen i que no, hi ha antics fanàtics integristes d'una música que han deixat d'escoltar res més que el brogit diürn del trànsit, hi ha un món diferents amb totes les diferències del món.
I sí, nosaltres també hem canviat en aquests anys.

Hi ha el sentiment d'orfenesa, de pèrdua.
M'he passat la vida rebent copets a l'esquena, felicitacions genèriques, reconeixements i tot, però a l'hora de la veritat ningú s'ha dignat mai a moure un dit per mi. No sé si creuen que si no faig és perquè no vull o per pura hipocresia, o potser perquè simplement no valc. Però entremig se senten veus que et diuen que si ho fas molt bé, que si esclar el món és tan complex, que si ja hi arribaràs, que si això i allò... I jo amb un pam de nas cada vegada que em passen pel davant, perquè la història és que en realitat sempre em passen al davant.
I quan em passen al davant, els que per mi no havien fet res fan festes al nouvingut, i a sobre jo hi poso bona cara, cornut i pago el beure i el menjar. Sí, esclar, és que tothom té dret a buscar-se-la com pot, oi? Ja n'estic fins als collons.
Com deia aquell que vaig ser jo: el món és ple de fills de puta i de tant en tant cal repetir-ho. El món és ple de fills de puta que creuen que el món és seu.

I què haig de fer, començar a trepitjar caps que és al que sempre m'he negat? Ser infidel a tort i a dret (i no, no parlo de la vida de parella), fals, hipòcrita i llepaculs? Dic que no en sé, però és que no en vull saber.
De veritat, que hi ha dies que dimitiria de la vida i tot i esperaria que passés una desgràcia com més gran millor.

Com pot ser que tan sovint la nostra vida digui tan poc de nosaltres?

Els somnis de grandesa s'esvaeixen, s'evaporen però no en queda sal. Només alguna engruna despistada, en forma de lletra que no s'oblida. Potser l'essència del temps és que el temps no existeix.

“A voltes, en llevar-se, l’home sol” (Josep Palau i Fabre)

Totes les finestres són obertes i amb llum. Són les sis del matí. No hi ha ningú. No se sent ni un cotxe. Ni una ànima. Els arbres segueixen respirant mentre a poc a poc, a mesura que apareix el sol enteranyinat, com amb sordina, van pujant també els decibels i comença a haver-hi brogit de trànsit.

Miro el carrer. Res.

Ara veig el rodamón que viu al peu de l’aparador de la botiga de roba. Es mou i, darrere els cartrons, grinyola de fred. Es lleva. Se’n va. No tornaré a veure’l fins al vespre, segurament.

Són les set i, encara que sembli tan d’hora, arriba el dependent del lloc aquest on pots llogar un ordinador, fer fotocòpies i imprimir-hi papers. Obre l’establiment, encén els fluorescents. D’aquí a una estona estarà ple de gent.

Obro els ulls. Bon dia.

El senyor Joan apaga el motor del cotxe, surt a fora i es posa l'abric. Ha deixat el vehicle al bell mig del carrer, entre les desenes de milers de conductors aturats en una fila interminable. Comença a caminar, i en aquell moment s'adona que s'ha deixat el telèfon. Les mans li suen i el cor s'accelera, però es decideix a no anar enrere. No pot tornar.
Segueix sentint els clàxons, però no el fereixen si no els escolta. Creu que ningú no el veu perquè ningú no sap el seu nom. Fa fred. Li sembla que sona un mòbil. Podria ser el seu, però ja s'ha determinat que ja mai no serà el seu. Tremola una mica, però posa un peu i després l'altre, i avança més de pressa que la resta de conductor, que no condueixen.
Ara es posa a ploure, i plora, de l'única manera que pot ser. Una mica més tard, són flocs de neu els que cauen, però ell no pot nevar: no en sap. Gemega, tot i que no cau a terra perquè necessita continuar. I ho fa.

Per cert: ja fa un mes -aprox.- que no em mossego les ungles. Un dia d'aquests m'hi posaré i us explicaré per què és tan important. El problema és que ho redactat tantes vegades mentalment que és com si ja ho hagués reescrit milions de cops de falç, i no.

Un dia el Jesús Lizano em va preguntar si tenia gaire vida interior. No sé què li vaig respondre.
Però em passo el dia parlant-me, escrivint-me preguntes i respostes i paraulejant un món silenciós mentre crec que en realitat es pot sentir sense mots.
Però el neguit, la tortura del tremolor i de les imaginàries cartes escrites, les telefonades en somnis i les hores insomnes em persegueixen. I em fan mal unes quantes parts del cos.
Sempre em queixo, ja ho sé, però és només un altre dels meus tocs naif, una més de les meves tonteries.
Podria al·legar que no tinc quasi amics, que passo sol tot el dia, que sóc imbècil, que si l'educació, que si el govern... però no. Passa que el passat sempre és perillós, i com deia aquell, ara ve nadal, i farem veure que som galls, a veure si tenim sort... i ens maten.

Quan era petit, els meus pares em posaven un líquid amarg als dits per intentar que no em mossegués les ungles. No cal dir que no va funcionar mai.
Més tard, va haver alguns anys que vaig aconseguir deixar de rosegar-les, però ara ja en fa uns cinc que hi vaig tornar, i cada vegada amb més intensitat, amb un ímpetu inconscient que em maltracta. No puc més. Els mossecs es retroalimenten. Em couen els dits, com agulles clavades a les puntes, em xisclen.
Aquesta tarda he anat a una farmàcia i he preguntat si tenien líquids d'aquests. M'han donat "morde-x" i la veritat és que el nom i l'envàs semblen mata-rates! Encara no he gosat. Em sembla que m'agradava llepar-me els dits amargs, perquè era encara més retorçat, més agosarat, era un repte aconseguit. Un malefici que intento trencar, com tants d'altres.

El dolor marxa un moment

i puc respirar.

Estic a punt de plorar.

Se me n’ha anat mitja vida.

Fujo amb el cor trencat

pel desamor de Déu.

Duc a dins un riu d’emocions,

una mar tèbia i gèlida i impura

i seca. I hi duc tempestes.

(De Febre amb gel. Esgarips)

He comès milions d'errors, però encara puc cometre'n més, per sort...

No. Encara hi sóc. Callo perquè potser tinc alguna cosa a dir. El valor de la paraula no es manifesta en ella mateixa, sinó en la seva absència, en el silenci, on he escrit totes aquestes pàgines que pots imaginar (i potser així seran millors).

Viatjar és com fer vacances d'un mateix. Però jo m'he quedat aquí dins, encara que no m'hagueu vist gaire.

Tinc ganes de sortir, però no sé si n'estic preparat, ni si tinc por de saber-ho, o d'estar-n'ho. O d'apostrofar-me una mica més encara. Guionitzar-me, tal volta. Per canviar de registre, ho dic. Cada dia que passa oblido més quin mot va darrera quin, al costat de què, entre parèntesis tallants. I avui, finalment, he pogut menjar unes carxofes com déu mana. Ja era hora!
Au, va, somriu una mica!

Com sentir-te quan t'adones que fa nou anys que juguen amb tu? Tinc la cara d'idiota, el cos d'idiota, el cervell d'idiota, les ungles no les tinc d'idiota perquè no en tinc.
Suposo que fa nou anys que vaig equivocar-me quan vaig fer la meva elecció. No ho suposo, no, potser fins i tot ho sé i tot tot.
Jo sabia que havia de viatjar, agafar la maleta i fotre el camp, però no sé per quins set sous se'm va ficar al cap la idea que estava molt lligat a la terra, a la gent, aquí. Però vaig equivocar-me.
He estat nou anys castigat. I ara ho sé, i ara me n'adono, i encara no sé per què.
Si hagués marxat...
en tot cas, seria un altre.

Però ara em deuen nou anys de la meva vida. Són molts anys.

Em sento humiliat, com si se m'haguessin pixat a sobre sense ni l'excitació d'una pluja daurada i encara els hagi de donar les gràcies.

Hi ha dies, però, mesos i anys. I moments que no sé si hi sóc del tot. El vertigen. És la vida, suposo. L'anar amunt i avall sense moure'ns, sense moure'm. La repetició dels itineraris desconeguts, també, i el futur, que tan s'obre com es tanca.
Tan difícil és treure'n l'aigua clara, trobar cap certesa, exprimir la paraula primigènia i sentir-se a casa?
Tenir, potser casa?

Encara que de vegades no ho sembli, encara existeixo.

Il·lusions d’èxtasi

Francesc Bombí-Vilaseca

1

Començar. Sempre és difícil, començar.

Començar amb una idea.

Començar sense res.

Partim de zero.

Patim nostàlgia del futur, és això, el futur. Un passat posposat on hi passen coses.

Compto fins a deu:

un

dos

tres

quatre

cinc

sis

set

vuit

nou

deu.

Què ha passat?

Com un truc de màgia,

tothom ho sap.

2

[Se senten plors de criatura, potser acabada de néixer.]

Au, ja és aquí, ja ha arribat!

I ara, què?

Com es dirà?

És nen o nena?

Què serà, quan serà gran?

Què voldrà ser, quan serà gran?

Quan sigui gran, què haurà volgut ser?

...

Serà –pausa tensa- feliç?

3

Tinc el compte corrent

en números vermells.

Deu ser la joventut,

aquella llavor del futur, diuen.

Ara no sé a qui hauria de culpar.

Però demà tampoc no em llevaré

d’hora per anar a cap fàbrica.

4

Com escriure el balanceig

que em mous a l’ànima

entre somriure i somriure?

5

[S’encén un televisor.]

Clic.

[...]

Diuen que hi diuen coses,

però també diuen moltes mentides.

[...]

Mots encreuats

o

crucigrames?

6

Tanca els ulls.

Escolta’m.

Extasia’t amb mi

i extasia’m.

Digues,

com dius que et dius?

7

M’agradaria que m’entenguessis.

M’agradaria que

m’intentessis entendre.

Necessito veure’t

i dir-te

moltes coses.

M’agradaria tant

que existissis...

8

D’aquí a dos mesos, o tres,

viurem en una casa

tres vegades, o quatre, més gran, i

serem quatre cops, o cinc,

més feliços.

Tindrem un piano

amb moltes tecles,

blanques i negres.

9

És tan fàcil viure d’il·lusions

com difícil arribar a l’èxtasi.

Els miratges ens donen alè,

ens són pastanagues,

pentagrames, símbols,

llegendes, mites

esclaus de nosaltres mateixos.

Vull desenvolupar l’emoció.

10

Si tots els ocells del món

sabessin parlar,

qui volaria?

Qui deixaria cada dia el seu país

qui deixaria cada dia casa seva

per trobar què?

11

Prefereixo una veu que parli

o uns mots que cantin?

Demano que em portin

allà on no he estat

mai abans,

un refugi intrèpid,

la protecció temerària

que ho diu tot.

12

Sobre una onada

naveguem i descarreguem

en terra humida i fosca

l’escuma que ens uneix.

13

Quants dies ens queden,

de sol ardent?

El sol ho arrasa tot,

no en deixarà res, de nosaltres.

I què deixarem nosaltres?

A força d’equivocar-nos

potser farem alguna cosa de profit.

14

i

Sí que sé que sóc, però no en trec suc, del sac. Però qui sóc?
Dit això, caldria puntualitzar moltes coses.
Donarem voltes i tornarem a enfrontar-nos contra els mateixos prejudicis i els seus contraris. La frontera, la línia que uneix i que separa, el debat estèril que pretén donar forma a allò que ja en té o que, precisament no. Ni forma ni nom, totes tres coses. La cosa del nom, en efecte. M'afecta, allò que va passar ahir. I abans d'ahir, i l'altre.

Sovint, en comptes de pensar, escric. No com ara, que pico sobre el teclat, sinó que paraula rera paraula el que passa pel meu cervell és allò que sintàcticament hauria de dir, amb la forma -pensada, però- amb què ho hauria de dir.
Però ara no escric ni penso. Sóc al llit, al teu costat, i dormo. I somnio que et lleves abans que jo i que intentes despertar-me. I em desperto per adonar-me del somni. I torno a adormir-me i a tenir el mateix somni. I el desperto i em llevo i sóc jo qui t'ha de despertar. Però ja no somniem sinó amb els ulls oberts.
La realitat em fuig entre els dits i sé que tot el que he dit s'ha escolat per entre les clavegueres del no res. És com si la fos tot fum, o tot aigua evaporada, densa, que ho amara tot. Però és com si no fos. Divago per dir que no crec que res del que hagi dit pervisqui. I em pregunto per què. Suposo que una vegada i una altra vegada he tornat a aquell punt d'inici, del temps circular que sempre avança cap endins, que es fagocita, que es fa carn sense ossos per dir-nos que el que importa no és el que sabem, sinó el que som, el que sentim, el que el que
Agafo d'ací d'allà recursos i maldestre no sé què fer-ne. Em miro davant de l'abisme, sobre l'escenari: tornaré a dir una vegada més allò de sempre? I si no, què? Ara ve una lletania de lamentacions, però com que cada lector-o oient- pot endevinar les seves pròpies, que se les faci a si mateix com
com si
com si no
o sí.

I mantenir l'alteritat, a qualsevol preu ser.

De vegades penso.

Vaig ser un nen solitari que sovint jugava sol. Mentida, jugava amb tot el que tenia al voltant. Tinc pocs records de quan era petit, i moltes vegades dubto si són reals o inventats. No ho sé.

Com dir l'èpica de la poesia, la lluita per la construcció d'un món?

Escric quatre paraules i n'esborro sis. Perquè no sé com aconseguir, com assolir l'objecte sintàctic que necessita la frase sense passar per totes les passes que ja han estat trepitjades. Ni tan sols si és o no és necessari. I em trenco el cap rumiant, fent picar els dits, bategant, tremolant però quan estic més preparat és quan tinc menys a dir. Llavors encara em repta l'objectivitat: descriure el món. Són les quatre de la matinada i sóc assegut a l'estudi, treballant. I en comptes de fer-ho, sóc aquí, escrivint i donant-me cops contra la nit.
Tot em semblen tòpics, ara. Totes les paraules han estat ja combinades. Però jo els dono un nom, o faig veure que ho intento. O més val que calli, fins a demà, només.
Però m'agradaria ser agraït i no oblidar-me la dièresi, almenys, ni el somriure.

Encenc el món

Encenc el món i estiro la corda, intentant que no es trenqui. Una bronquitis aguda ens ha atacat a tots, i hem sentit bordar massa. Però l’esperança concentrada ens il·lumina i ens fa humans, ens fa amants, ens fa animals, i ens fa. No, no sé si sóc qui sóc, però tampoc no puc pas ser cap altre.
Sóc.
I de vegades dic poc més que obvietats i tonteries, ho sé, però ho comparteixo amb tu, i això ja guanya una mica d’importància, si més no per a mi. Poso força esperança en cada paraula, perquè necessito que esdevinguin una altra cosa i realitzin el món, ple de detalls inesgotables.
De vegades, a més, fins i tot faig les paus amb mi mateix i amb els meus dimonis.

Sóc realment qui crec que sóc?

M'he passat la vida desescrivint-me, desteixint el que sóc, oblidant el que haig d'escriure per intentar evitar el dolor de la veritat. Però al darrera del dolor, en la veritat, hi ha també la vida, i potser va sent hora d'apropar-se.
Gràcies a tu hi vaig, a poc a poc però a peu ferm.
Sortint cap a la llum o cap al migdia sense esma ni concerts desemparats. Sobren watts, encara?
Massa mística domèstica? Massa de tot, menys del que has de trobar.

Expansió.
Esblaimat.
L'èxtasi d'agombolar una idea, donar-s'hi i no retreure l'encant.
Pensar en infinitiu, en l'infinit.
L'abundància -de vegades- de la línia recta, el traç segur, el pensament tranquil.
Massa obvi, fins i tot. Massa davant mateix dels nassos.
Però qui si no jo es pot veure bé la punta del nas?

Esbandit,
exclòs.

El menyspreu. Total i absolut, continu. El dolor intern, sagnant, que no tanca mai la ferida, només l'oblida una estona incandescent. El no ser res, el no existir, el tots els altres però tu no. Com si fessis pudor. I després tots et fan la cort, però mai et reconeixeran una mínima dignitat. Es fan els ofesos, si de cas, et fan sentir culpable dels seus errors, de les seves pròpies incapacitats. Ets un escrombriaire que treballa gratis, un sense sou. I prou.

De vegades somnio que escric en aquest bloc. No sé què escric, però hi surten lletres, línies, frases, paraules, i hores després de llevar-me encenc l'ordinador i miro de recordar si era un somni o no, i llavors, aquí al davant, tot segueix en blanc. El somni no ha escrit res que jo sàpiga. Però sí que m'ha inscrit per dins aquell alè que no sé que duc a dins. I en el moment més inesperat, és aquell record el que m'impulsa a dir alguns mots tan fora de context, aparentment. Tot segueix un pla, però ningú no el sap. I també és per això que sempre em repeteixo. O sí.

No sé exactament per què aquesta dèria de perdre el temps. En blanc, com si tingués tantes i tantes pàgines per escriure. No hi ha pàgines, hi ha un univers.
Com en hipnosi. I et busco encara en tots els racons.

El destí ens mena a destinacions sovint errònies. Ara mateix, penso.
I després d'estar una estona ben bona donant voltes als versos que sentia i que no eren meus, he trobat el seu origen, i se'm revela la intensitat de la deu. El principi mutable de les coses.
Remenem, a veure si surten bones cartes.

Quines idees tindré ara, si la llum del sol m'encega?
Quins nous invents cercaré, mar enllà, a les palpentes?
Fins quan navegaré amb el cor a la mà, fins que se'm caiguin totes les ungles?
Quan trobaré la clau que em lliga al port de ma companya?
On podré apaivagar la coiïssor, el llampec de l'amor que em travessa?
Per què i per què?
Eh?!

Esmozar d'aniversari

No tinc res a casa. Surto al bar. Hi trobo gent. Adolescents de l'escola del costat. No sé si encara els tinc enveja. Em prenc un croissant de xocolata i un cafè, i un segon cafè. Ha passat tant de temps. Han passat tantes coses. Tot tan dens i tan confús. Tot remot. Se m'escapen les llàgrimes a contracor, a contrapeu i a contravent. Pateixo d'atacs de nostàlgia i melangia. Sóc incurable. Tinc una certa por, petita por, fins i tot bonica por. Fins i tot tinc una mica de memòria, un tros de mi mateix que m'assetja, m'insulta i no em perd la petja pròpia, intenta caçar-me i evito les respostes.
I escolto el temps com passa.

Voleu dir, que realment val la pena que tothom s'esforci tant a fer-me patir tant?
A fer-me tastar el dolor?
A exhaurir-me?

D'aquí a pocs dies faré trenta anys. Fins ara no m'he adonat que no en tornaré a tenir menys mai més. No en podré tenir ja ni vint ni deu ni setze ni vint-i-set. I no sé encara ni on sóc ni on vaig i contradic un per un tots els poemes.

Davant del gruix del temps, a l'esquena del vent. Fa temps que no viatjo amb la cadència del tren, acompassat amb els arbres que passen i l'horitzó estàtic. El viatge sempre desafia el temps i l'espai, una identitat sense paraula.
Una queixa amagada, indefensa, contra l'univers i la fama, i els intents per recuperar un passat que no existeix, que no hi és que no caduca que cavalca carretera i pols enllà.
La gran síl·laba ens il·lumina.

L'invasió fa temps que ha deixat d'ésser subtil.
És més aviat muda, però ferma. I cada cop en quedem menys.
Tens alguna molla de pa perduda per alguna butxaca?
Aquestes paraules podrien esdevenir símbol, però són paraules.
Espero que no semblin massa pretencioses, ni ser-ho.
Però no sé deixar de banda l'ambició ni la il·lusió, fins i tot la fe.

En realitat, no vaig saber que tenia enemics fins que em vaig trobar enmig de la pluja, i me'n queien de tot arreu, no podia veure-les venir ni anar ni del dret ni a través ni res.
En la ficció, tot era una mica més violent, encara.
.

ÉS dolorós quan fins i tot et roben els amics.
Quan ja no saps si cal o no contar-los
o si és millor arrencar-te els dits d'una mà i mitja.

Sempre quedarà la runa. La possibilitat de deixar-te engolir
per la cendra i el record.
La parpella oberta i un desig.

I
potser

una melodia oberta.

Plouen espelmes i em pregunto em

Encenc els cercles vermells, estels, encens. T'entenc.
M'he acostumat a ser de tantes maneres que ja no sé com sóc, ni tan sols com haig de ser, ni tan sols com vull ser, ni tan sols com voleu que siga.
Saber que sóc com sóc no és cap resposta: ni tan sols interrogant.

M'heu acusat de tantes coses que no he fet, i he fet tantes coses de què no m'heu acusat...!

I encara tinc aquell persistent sentiment que em repeteixo, que em reconstrueixo sempre de la mateixa manera, amb un pla sense plànol, amb una estructura diversament idèntica partint del caos.
Encara tinc clares algunes prioritats. (encara no sé tantes coses. Encara encara encara ara.)

Estic cansat. Massa maldecaps, incandescències. El món és estrident.
Sil·labejo el món, com la síndria.

Us asseguro que el somni anterior és real. No real no perquè és escrit, però s'assembla una mica, en tot cas, al meu, o al record del meu. Hi ha moltes sensacions que no hi són, però, al relat, i per això segur que em queda coix. És aquest matí de superson, que sense motiu aparent no m'ha deixat llevar-me i m'ha mantingut al sofà somniant. Abans havia dormit al llit, però en llevar-me un cop he canviat d'escena. Ja hi ha hagut un primer somni, abans, que s'encaballava amb la realitat. Us asseguro que no he tornat a beure, però sí en el somni, on sortia amb els amics i no sé perquè bevia, i a ells no els agradava però no es veien amb cor de fer res per impedir-ho, no sé per què ni ho puc entendre.

I em llevava el dia següent, al sofà, sense saber ben bé res del dia anterior amb una ressaca descomunal que s'assembla al mal de cap o migraña que fa dies que arrossego. I jo al sofà en la realitat i en el somni, i m'he despertat algun cop, no sé en quin dels dos plans. I m'he sentit tan i tan malament, i no podia llevar-me en cap sentit, i ho intentava, i la culpa era allà i la podia tocar. Potser en el pla que més s'acosta a la realitat no era culpa sinó només dolor, és el canvi de la ressaca a la migranya, però en el territori del sofà això no podia veure-ho clar, i ara encara amb prou feines. Era realment reviure el passat, sí, ara que fa més de tres anys que vaig deixar de beure i vaig començar a veure-hi una mica clar. Ara que fa més de tres anys que et vaig conéixer.
El somni de la muntanya i la carretera, em sembla que s'ha d'inscriure dins el somni de la ressaca, perquè hi havia un fort sentiment de culpa, i jo era una mena de vagabund, un pocapena, un fracassat, i aquell sentiment de fer llàstima a tothom i intentar fer veure que tot va bé i ets tan fort, i quan tot es dilueix i ets tan a prop del plor que tot et mortifica i et fa mal. A punt de fer trenta anys deixo enrera un passat i algunes coses més. I això és també el somni, agafar fort amb les mans la propera corba.

Havíem pujat a dalt de la muntanya, a 14 quilòmetres de montmeló, tots, família, amics, qui fos, de fet a dalt vam trobar-hi també més gent. Vam fer l'acte, que no puc saber quin és, i vam començar a tornar al poble, caminant. Jo anava tot just darrera el meu germà i la seva dona, i recordo que vaig veure perfectament el cartell que deia "Montmeló: 14", i una fletxa.

De cop, però, vaig perdre'ls tots de vista. Vaig accelerar el pas, però tothom qui trobava m'era desconegut. Vaig veure una casa, hi vaig entrar. Era com un palau en desús, abandonat, no sé com descriure'l, una barreja entre el palau de la música, la casa de les bruixes i els passadissos de l'escola. Vaig trobar-hi un home, vestit i actuant com una mena de majordom, a qui vaig preguntar el camí, i ell sense sorprendre's gens ni mica de trobar-me allí, me'l va indicar com si fos d'allò més fàcil, o com si perdre's fos d'allò més difícil.

Vaig sortir, vaig tornar a agafar el camí -que, dit sigui de passada: a aquestes alçades i hores no s'assemblava gens ni al que feia poc havia passat ni a aquell que havia fet i refet tantes altres vegades a la vida-, i vaig fer una passa rera l'altra. Van passar hores i més hores, i allò semblava una broma de mal gust, jo tornant a casa pel camí més curt, que ja semblava el Grand Canyon de Colorado, tan ample i tan buit.

Finalment vaig arribar a un poble que naturalment no era el meu. Em sonava, però no podia recordar-ne el nom. Vaig veure gent en una mena de parada de mercat sense mercat, i m'hi vaig apropar. L'home de la parada, força jove i d'aspecte sudamericà -ja he dit que el camí semblava el Grand Canyon...- em va somriure, i una dona va venir per darrera i li vaig preguntar quin era el camí per tornar a casa. Em va mirar, ara sí, sorpresa, i em va dir que era força lluny, però que coneixia una drecera. No vaig entendre res, però em feia cosa demanar-li que ho repetís. Em va portar a un lloc on hi havia una capsa grossa, amb una petita obertura, com si fos una rentadora i em va dir: "Entra-hi i espera a dins". "Però com hi entraré, si no hi cabo?", vaig pensar, i vaig posar el cap al forat i resulta que ja era a dins. Vaig esperar una estona, impressionat, sorprès, espantat, també. I si volien vendre'm com a esclau? O com a carn per a estofat? O com a home orquestra? O com a pollastre desplomat? O com a bèstia de fira? Els decebria, segur.

Vaig notar que allò es movia, com si anès en cotxe o alguna cosa semblant amb rodes.
Només vaig parpellejar, i em vaig trobar de cop -oh, màgia!- dins una furgoneta al costat de l'home de la parada, que em mirava divertit. Efectivament m'estava portant a casa, conduint per la muntanya, per uns camins que jo no havia vist mai. Allò no eren carreteres, amb prou feines camins de cabra. Però ell conduïa com si res, ara a la dreta ara a l'esquerra, i somreia. Jo li vaig dir que no m'agradava gens conduir per la muntanya, que em feia por caure a cada corba. Va riure. Ara anava més depressa, però seguia impassible amb la mirada posada al camí de pedrotes, com un xofer professional adaptat al medi. Potser sí que era traficant, però de què? de somnis?

Després de molta estona, vam arribar exactament davant del cartell que jo havia vist, l'inici dels problemes. Es va aturar. Em vaig espantar. Ja em veia de nou perdent-me, de nou a la casa, de nou no ho sé, al poble estranyament conegut, la rentadora, la furgo, les corbes de la muntanya, el bucle. "No pateixis, que te'n sortiràs molt bé -digué en castellà sudamericà-. Només has d'anar per allà, i quan vegis aquella corba tan ampla d'allà, l'agafes fort, amb les mans, i sabràs on ets, i qui i on has d'anar". Em vaig emocionar.

"Com et dius", di vaig dir. "Narración". "I la teva dona?". "No diguis que és la meva dona, no ho ha de saber ningú. És el problema de venir de fora", va respondre. "D'acord, doncs la teva companya, com se diu?". "Tampoc hem de dir que som parella ni res, encara que tothom ho sàpiga!". Jo estava francament impressionat. "Es diu Hivazz". "Com?" "Sí, Hivazz, HIja del que Votó A ZZ". Ho vaig trobar realment estrany, que m'ho volgués fer empassar... Li vaig dir que podria escriure'n un article al diari de tot plegat, sense dir res del nexe sentimental entre ells dos, és clar. Vaig oferir-li la mà com a comiat, i em va abraçar, no sé si com un pare o com un amic. Ens vam dir adéu, i vaig encarar el camí. Tot va anar bé, i vaig agafar el camí correcte, que era el mateix que abans, però ara menava al lloc adequat.

Ara ja sé que el recurs està molt tocat, però haig de fer constar que és rigorosament i estranyament cert: em vaig despertar.

Necessito massa més paraules. I l'impuls, i l'alè.
He perdut el vocabulari i obro el diccionari, amb la pell encetada, vinclada la carn, sense gaire gràcia, més aviat feixugament maldestre, matusser, encara malapte i desmanyotat. Malgirbat, malgrat tot. Ara estornudo.

El mal de cap, la gana, l'òxid i l'esforç de caminar drets. Una mirada que no hi és.

M'agradaria sentir la teva veu aquesta nit de soledat còsmica.
A cada passa de pluja hi ha el teu rastre
i el vent que se m'emporta.
I la mà que diu adéu per retrobar-te.

Ho dic o no ho dic? El misteri d'intentar escoltar l'aigua s'escola.

Van trucar a la porta i els van dir que era tancada.
Algú la va voler esbotzar, però no va haver-hi manera. Era ben ferma.
Un cordill i un nus. Una dona calba tus sense inspirar-se en cap tema musical.
Una cascada de semifuses que s'arremolinen, inquietes, un moment abans de començar a frenar-se per dir-ho a poc a poc. Amb la tristesa d'abans de marxar.
Amb la joia i la fruïció. Hem comprat pomes i taronges, una altra vegada.
Tinc els dies comptats, però són molts i n'he perdut precisament el compte.

Sovint parlem com perquè sí del passar el llindar de la realitat, de quan se'ns escapa hipotèticament de les mans. I no sabem de què parlem. I sempre aquella por, tant i tant propera.
Podem seguir creient que la lucidesa té un preu, i no deixarà de ser cert ni ho serà més. Però, per favor, que no em toqui a mi, que ja ploro ara.
Que no em toqui a mi, que vull poder escollir qui m'acompanyi en la tenebra.
Que no em toqui a mi, que vull conservar el poder d'equivocar-me sempre.
Que no em toqui a mi, que sóc massa fràgil encara.
Que no em toqui a mi, que he sotjat de massa a prop l'abisme, i en sóc lluny.
Que no em toqui a mi, perquè t'estimo.
Que no em toqui a mi, perquè m'estimo.
Que no em toqui a mi, com un prec convertit en rosari, en mantra, en aurora.
Que no em toqui a mi, perquè ja m'he intentat treure de sobre tots els números de tants i tants sorteigs.
Que no em toqui a mi, i que jo sigui tots.

I encara que em creixin les orelles -de tant en tant a poc a poc-
intentaré escoltar el plor lleuger del gat selvatge.

Potser ens vestirem i anirem a comprar enciams i tomàquets.

Em poso les ulleres i reflecteixo la llum contra el mirall.
Tothom ens mira però fan veure que s'han arrencat els ulls.
Xiulo a favor de l'aire.
Tinc el món en contra.
Podria obrir la finestra i saltar.
Podria obrir les ales i volar.
Podries obrir els ulls i mirar.
Estructura bàsica.
Ideologia.
I encara em creixen les orelles -de tant en tant a poc a poc-
de tant intentar escoltar el plor lleuger del gat selvatge.

Aquesta tarda, a primera hora, el malestar m'ha pujat fins a la nàusea per la columna vertebral, m'ha trencat unes quantes vèrtebres i m'ha dit que alguna cosa haurà de canviar a partir d'ara.
Tinc, però, la sensació que en un moment o altre
no
potser en un lloc o un altre
no


No ho sé, és allò de l'intangible que potser algun cop hem dit. Desxifrarem algun dia els impulsos elèctrics que ens indiquen quin camí hem d'escollir?
Alhora: l'encertarem algun dia, el camí?
Ja he passat les febres dos cops aquest hivern, però la calor m'ha tornat a pujar per tot el cos, i no sé -sí, ja ho he dit no sé quants cops- què significa.
Estar estabornit, amb el cap anestesiat, no com si tinguéssim cap amic borni, sinó d'una manera diferent, a les antípodes de les desestructuracions, passat el llindar esquerre de la llàgrima que lluita per no caure, que potser no hi és, al voltant de les idees que s'acompassen i s'acumulen a l'entrada i a la sortida de tot i es disposen en paraules que tenen un únic significat en forma de riure i de ritme, i per això no són en absolut tingudes en compte per ningú, tret, potser, fins i tot, i encara ara no sé si m'atreveixo a dir-ho del tot o no o a desdir-ho, de tu.
Hi ha hagut, ha existit, també, un moment amable, amb pronoms i massa adverbis. Sovint m'oblido de l'essència, i em deixo portar gratuïtament pel ritme -torno a dir, torno a repetir- del tecleig, del teclat, dels dits, del xoc d'una paraula contra sobre a través de costat de a l'altre i altres totes juntes i o separades, són una estructura pluricel·lular complexa però no arriben a ser un animal del tot, ni tan sols un petit objecte ni insecte. És una altra cosa, aquest fil de veu que no m'escolta ni vol escoltar-me però que alhora és tot desig de sentir, tot deler de dir, uns paràmetres que no es poden mesurar en cap algoritme. I totes les arrels es creuen i a cor formen acords alhora majors i menors, però lluny -o era a prop?- de la complexitat dels altres acords aquells que no aconsegueixo entendre massa, no només setenes i sisenes o novenes, sinó sobretot disminuits i augmentats, molts d'ells amb una terminologia molt diferent del seu so. El significat és l'un i l'altre. Per variar.

Per variar, caminar. L'alè. L'amor. La disbauxa i la febrada esmorteïda. El menysteniment forçat a que hem estat sotsmesos. Tantes i tantes mentides llunyanes.

Sempre he semblat allò que no sóc. Això, que podria semblar banal, fatu, fins i tot, ha esdevingut una gran fatalitat: són moltes les accions que n'han estat conseqüència.
El problema és gros.
De vegades, he arribat a identificar-me amb aquesta projecció de la meva persona i creure que sóc jo. No sé com definir-ho. No sé per on començar. No hi ha principi. Em fa vergonya. He recobert el meu jo de tantes paraules que ja no sé on és, quina és la màscara primera que haig de treure. A cara descoberta.
Podria dir qui sóc, què faig, per què, però en realitat això no té res a veure amb aquest desenfocament. Es tracta de dir quin és el nucli que amago i que no sé. Es tracta de ser.
Porto quasi trenta anys aprenent a amagar-me, i n'he après molt. He passat quasi trenta anys descobrint els replecs de l'altre que sóc, dels altres, dels tus i dels ells, i dels nosaltres, i el meu jo, que tothom considera inequívoc, m'ha portat a situacions indesxifrables. No me'n desdic pas.
Només hauria de caldre començar a començar. Fer el primer pas.

Mentrestant, la vida et passa per davant com si fossis una altra persona. T'han condemnat al mutisme un cop més, com el clown que tantes vegades t'han dit que ets i tant t'has repetit que no series. O que no series mai més, o res. Tornar de nou a dir quelcom. Tornar a ser. I l'espectre que no sé què diu. Jo tampoc no sé què sóc.

Aquí hauria d'anar inserit un comunicat burocràtic d'alguna burocràcia avançada.
L'elit, l'avantguarda de la literatura, necessita gent que sàpiga omplir bé -és a dir, amb poca gràcia- els formularis dels fulls en blanc.
L'editor vol fer constar que fins i tot se li acaben de tant en tant les ganes de continuar amb tot plegat. Plegar veles i omplir els narius de vent.

Llegir la pròpia aventura en l'entorn immediat.
Traïció. He perdut la mar, però encara no l'últim amic.
Només uns quants.
Podria escriure
-hauria de poder escriure-, -hauria de saber poder escriure-
la història del desencís, del no tornaré a veure't,
del ja no existiràs mai més.

Enviaré mai les cartes que encara no he escrit?
Les duc amb mi. Les omplo d'espais morts, de buits en la memòria.
Tot és ple d'absència.
És el menyspreu, pitjor potser que una mentida.

És difícil deixar-ho tot de banda. No ho he ni tan sols intentat. Ara mateix, aquí, davant de l'ordinador, què hi fas? Per què llegeixes? Segueix, una línia més, i ara una altra. Sé què estàs fent. Sè què penses. [això és el narrador fent veure que sap coses que no sap; ho fa per sugestionar el lector i fer-lo sentir alhora còmplice i incòmode, sospitós d'alguna falta. calia, aquest apunt?]
M'agradaria arribar aquí, en aquest text i anar llegint cap avall, cap al principi, cap a l'origen sense saber què hi ha. Què passarà quan arribaré al dia primer? N'hi haurà més d'abans, o potser hi haurà nous dies que m'esperen? [axiò darrer no sabem si el narrador s'ho diu a ell mateix o li diu al lector, no sabem ni tan sols si la pregunta és retòrica o no. Pot una pregunta ser alhora retòrica i no ser-ho? Aquesta darrera pregunta no era retòrica, adverteixo, dic, caic, et necessito.]
He trucat per telèfon i comunicaven: hi eren però no hi eren. Em sembla que potser m'ha entrar un esperit a dins. El nàufrag no, és una grip que ja he passat.

Podríem començar de nou. Tot des del principi. O podríem tornar enrera. Ara bé, també podríem anar endavant. Podríem anar. Som-hi.

S'ha mort el Miquel Bauçà.

"El so més dolç que hom pot sentir avui dia, com ho era abans el de l'aigua d'un rierol sota el fullatge d'una fageda, és el de sentir parlar una noia anglesa. Després del d'una catalana, naturalment, malgrat l'angúnia que produeix veure que cada dia són més escasses".

potser millor que me'n vagi a dormir.

Sense retrets, però és que tot allò que dic costa de repetir-ho, perquè ho he escrit abans d'escriure-ho. Em palimpsesto -això és palimpsest de què qui?-. Bé, em dic que potser sí, que som paraules que ens anem escrivint els uns als altres. Perquè som nosaltres els altres. Donem voltes a un parell d'idees. No més. I un parell d'ambivalències. u o zero, i endavant! amunt les veles!
de cap, hi vaig!

Construir-se, fer-se. Es tracta de no ser cap altre que el que ets, o ser molts altres que siguin tu.

Transcric, escrit el 28 d’octubre a bar de l’Institut del Teatre de Barcelona, esperant per anar al festival ArtFutura al Mercat de les Flors:

Feia temps que no ho feia, això

Em llenço a escriure davant unes olles que semblen calaveres.

Faig olor de cafè i tinc el pensament distribuït en xarxa, una part aquí, una altra allà i tot pertot. Desvinculat de mi mateix.

No és fàcil de créixer només amb el plancton, sense llum. Repetició dins la repetició automàtica. Tot és simulacre, emulació. Tot és fals? Ara ve tot allò de les respostes inútils, fragmentàries, no pertinents.

Sóc una màquina de desescriure. Em torno còpia de tot allò que veig: emulo el món: em distribueixo.

Em dic. Em faig. Com un roure, però jo amb una camisa a ratlles.

Teixir una xarxa.

La societat s’ha trencat en moltes estructures socials paral·leles: comunitats, etcètera.

Quina és la meva funció dins aquesta capsa de vidre?

Algú sap on viu algun enginyer aeronàutic? Cal que m’ensenyi a volar.

S’ha fet foc fosc.

---

Què sé fer? Vull dir més enllà dels límits, més enllà d’allò útil o estrictament inútil, més enllà de tot allò imaginable. Em represento de nou. Esborro quatre ratlles. Són aquí mateix.

Hi ha un llibre amb les cobertes verdes i grogues sobre la taula.

Ara no sé si sóc un mentider o un romàntic. He oblidat tot el que tenia intenció de dir. D’escriure. Descriure com fa l’amor una parella en un parc sense fanals.

Avui he dinat raviolis amb formatge i patata, pebrot i xampinyons. Sense postres. Molts cafès, això sí. Massa cafè. Pur oxigen brut. Hi ha un pou.

Com eixams d’abelles en un temple zen. L’evolució destrueix el passat, el menysté, el modifica i en fa una nova caricatura.

Construir una piràmide tota d’aigua. Realitat ampliada. Reivindicar un llegat fals, ja sigui inventat o no.

Una piconadora escurabutxaques m’il·lumina el pensament: em cargola.

Tinc fred. És fosc.

---

Hamlet i Ofèlia, morts i ressuscitats pels miracles de la tinta.

Necessito música forta. Amb mil o dos mil watts en tindré prou, de moment, per trencar-vos els timpans.

M’agraden les coses ben fetes, fins i tot, sobretot, les improvisacions han de fer-se bé. No vull estudiar més.

L’escorça de la paret sua ara sang, com un espai polivalent a la conversa del costat.

No sé com és possible la imaginació. Sense tocar-te?

Voluntat.

Jugar.

Furgar en aquella teva entonació que em sedueix.

T’agraden més els grecs o els romans?

No ho sé.

Això tampoc no ho sé.

Sóc la paràfrasi d’algú altre.

Tot és tan fals, aquí, tan com de mentida.

Fumaria, si no hagués deixat de fumar.

Fa foc.

---

També havia deixat d’escriure?

Escric llibres infinits al pensament, davant el mirall imaginari, com aquell dia que em vaig repetir aquell poema cent vegades per no oblidar-lo. Vaig decidir avortar-lo a l’últim moment, quan ja l’havia oblidat.

No sé qui sóc. A prop dels trenta anys. Són molts. Quantes paraules dec haver dit més de quatre vegades? I quines no he dit mai encara, o no he ni imaginat?

I tot jo seré no-res un dia. Tremolo.

M’esvoranco, m’abismo.

Per això necessito l’aprenentatge del vol.

Què hi ha més enllà del ritme?

Del ritme aquest que m’embolcalla, paraula i cop vital i ens fa moure’ns?

Quantes adolescències haig de passar encara?

Atzucac. Sotrac. No pensar. No dir. No carrar. No som. No. No. Ni no. Bucle. Tros. Perruqueria. Mentida. Record.

Si tingués un dit me’l tallaria quatre vegades a l’esquena dels dies. Fos.

---

Si fins i tot amb pantalons de pana penso en tu. I sento un saxofon i me’n desentenc, desesperat del tot. Tinc una escriptura al fons d’un llac d’aigua estancada i tot gira al seu voltant.

Quan tornaré a tallar-me els cabells?

I a esmorzar? Se m’ha adormit un peu, el dret per a ser més exactes. Estic intentant copiar d’alguna manera el to de l’Ovidi recitant el “Coral romput” de l’Estellés. No sé pas si mai me’n sortiré. Tinc papers per anys, a les llibretes i a les fàbriques i als ordinadors que esdevindran.

Visc al ventre de la paraula. Crec sincerament que estic desenvolupant un sentit abstracte del ritme de les paraules, ritmes melòdics, d’alguna manera estranya i repetitiva.

Em faig estrany subaquàtic. Cilíndric. Una noia fa la vertical discreta en un racó com si fos un senyal que només sabem nosaltres. És l’hora que passi alguna cosa. Dos punts

Pensem en xarxa? Vivim en xarxa. Existim en xarxa, i la xarxa ens xucla endins, i si ningú no ens fa arribar per mitjà d'alguna xarxa que som vius ens costa de creure'ns-ho. He fet uns anys enrere, sense records malignes.

vaig trobar-me una paraula collint flors...
o dit d'una altra manera, hi ha moltes coses a dir. Moltes coses a dir, però en callaré algunes perquè eren força grosses, i fan mal. No les, flors, sinó les paraules. Prefereixo les flors, fins i tot les que tenen espines, fins i tot les que mosseguen, fins i tot les flors que masteguen paraules, fins i tot la paraula flor. Ara, no és el mateix que jo digui flor, que ho diguis tu o que ho digui algú altre, segons qui... "Les llàgrimes són paraules i les paraules són fets en un forn on tot pot tan ser veritat com ser un engany. Un engany veritable i un bàlsam. Per desgràcia, tot significa. Demano només potser dignitat si no pot ser més."
De quina mena de cosa parlem, eh?

Em cito a mi mateix d'un altre lloc a un altre lloc a un altre:

"escrit a la sang, al cos, a la pedra de foc i cor i a l'adès i ara de l'ànima".

-és que crec que m'ha sortit prou bonic per no llençar-ho. Aquí al menys potser no ho veu ningú però hi és d'alguna manera indefensa, indefinida. Ja sé que no m'explico, però jo tampoc no m'entenc.

M'he dit tantes coses!: començaré un diari, escriuré això i allò, gravaré allò altre, posaré ordre a l'escriptori de mentida, faré règim ben fet... però haig de celebrar, al cap i a la fi, que de coses en vaig fent. Recapitulo a poc a poc: he enviat algunes col·laboracions al Malalletra, i ahir vaig escriure un text per al Se precisa dependienta, i ara mateix estic aquí, escrivint, i fins i tot vaig fent una entrevista darrera l'altra, i això vol dir llegir bastant i aprendre molt, i seguir guanyant lliçons d'humilitat. I també vaig fer aquell recital que va recordar-me que haig de fer més recitals, perquè sinó la cosa no rutlla del tot i perquè necessito fer-los i sentir que existeix algú que m'escolta.
També havia de començar a fer una mena de fitxes de lectura, perquè m'he adonat que no recordo la majoria de coses que he llegit a la vida.
No, no comença l'any, ni és ben bé que comenci la tardor, però sí que de tant en tant m'adono que no vull viure al present ni intentant atrapar insatisfet la imatge que vull ser. M'imagino corrents darrera algú que se suposa que sóc una mena de jo ideal, i el jo ideal, el nosaltres ideal ha de ser el que som, per poder ser més endavant el que volem ser, el que pretenem ser, el que ha de ser, el que sigui que serà. I dirigir totes les hipòtesis.
Tinc vint-i-nou anys i com tants altres podia haver mort més de vint-i-nou vegades.
Se m'han entrellaçat la Mercè Rodoreda del final de la "Plaça del Diamant" ("I la senyora Enriqueta m'havia dit que teníem moltes vides, entreteixides les unes amb les altres, però que una mort o un casament, de vedades, no sempre, les separava, i la vida de debó, lliure de tota mena de fils de vida petita que l'havien lligada, podia viure com hauria hagut de viure sempre si les vides petites i dolentes l'haguessin deixada sola.") amb el darrer Paul Auster de "La nit de l'oracle" (el protagonista del llibre que escriu el protagonista, que és escriptor, pren una nova vida perquè ha estat a punt de morir).
Al teatre Borràs estant fent ara una versió teatral excel·lent de l'obra de la Rodoreda i vaig emocionar-m'hi molt.
I la nit tot just comença...

No sé ni on em vaig quedar. Recordo que un dia vaig marxar, però ja he arrencat tots els fulls de tots els calendaris i dels arbres. Però el món segueix sent el mateix que era, més o menys amb parèntesis o sense. O amb sense, és clar. Incorporem tot allò que llegim, i darrerament em sento com un personatge de Matrix, incorporant programari que amb prou feines arribo a entendre, un després de l'altre.
I la contradicció, que sempre hi és.
De moment veig que el projecte dels protopoemes 2 me l'haig de plantejar de nou en solitari, és a dir, mig com sempre: l'administració m'he tornat a deixar penjat o m'he penjat jo sol, que ve a ser el mateix. Ja podem anar defensant allò en què creiem, que a mi sempre em passa que allò que defenso serveix als altres mentre a mi em donen pel sac. Apostes per algú o per alguna cosa, allò surt endavant i resulta que llavors s'obliden de tu, pot ser fins i tot sense oblidar-te, és clar, sempre és de bona fe. Tot ho fant de bona fe: et marginen de bona fe i llavors et dius que potser fóra millor marginar-se un mateix però de debó que sap greu, la soledat estructural dels homes. Per sort em queden encara alguns aliats de sempre, i no els vull perdre.
Aquell que va dir que la història és cíclica sempre té raó una vegada i una altra, canviant els tres o quatre paràmetres de temps, espais, persones. El subjecte -jo en el meu cas, o nosaltres en el nostre- és sempre el mateix.
En fi, que m'ho hauré de tornar a replantejar tot de nou (per sort?)...

ME'n vaig de vacanes. Au! A respirar aires de carretera i pluges de sol! Aniré aquí, ací, allí, allà, enllà, ençà i aniré pertot. I el millor de tot és, però, que tornaré!
salut i notícies fresques!

A més, sovint em trobo, ara i cada vegada més, més còmode en la creació sense paraules. Creant ambients, atmosferes, espais diversos... només de tant en tant paraula, per no cansar-la, per no fer-la patir, per no abusar-ne, per ser feliç.

Quan era un nen més petit que ara, volia ser missioner. És l'única vocació que recordo abans de voler ser músic. De fet, tenen relació, em penso, perquè hi havia un germà marista que ens parlava del missioners com una cosa meravellosa, i alhora ens feia cantar i ens donava caramels. I un dia aquell entranyable germà gras i em sembla recordar que força afeminat es va morir.
D'alguna manera, aquella voluntat de missioner roman en la voluntat evangelitzadora de la poesia. Suposo que per això escrit poesia per millorar el món. El món és millor amb literatura, amb veu, amb música, amb llum i sense, amb sense i amb tots els malgrat tot -citant jordi domènech i joan vinuesa- del món i dels afectes.
Però ens haurem de moure si volem anar endavant! Anar-hi! Ara sóc, però, un cranc i cranquejo per la platja corresponent planxant la panxa, l'orella, l'oremus descamisat d'estiu, a la recerca d'unes noves sandàlies -que venen de l'anglès sand, sorra, de trepitjar-la. I encara em reconec en un constant emprenyament amb el món. La voluntat i la traïció. La traducció de la tradició i totes les cartes plegades en pàgines diverses.
És el reconeixement de l'existència. Creiem en un no-res que es desenvolupa a si mateix.

La màgia blanca de Sant Joan i tot, ha passat com una exhalació i ara ens sentim amb la calor que se'ns llença a sobre i ens fa brillar les pells a mitja tarda. La vida passa i ens diu que sí.

Fa gairebé mig any que tinc aquest bloc, i fora d'això em sembla que no he escrit gaire res de bo. De bo de veritat, si més no. Em pregunto sobre la pregunta, afirmo l'afirmació, sóc pitjor que l'all.
Tinc uns quants llibres mig començats: les traadduuccions de l'Tsvetàieva i l'Akhmàtova de la Marçal i la Zgustova. els "Protocolos" d'Álvaro Pombo -la seva poesia reunida ara per Lumen-, poemes del Leopoldo María Panero, "Te deix amor la mar com a penyora" de la Carme Riera, "Senyoria" de Jaume Cabré... si fos a casa encara en trobaria algun altre... ah, sí, un llibre amb entrevistes a Salvador Dalí! I segur que me'n deixo algun més... I li he demanat al Llort els seus llibres. I en tinc molts per llegir, com els de Carles Duarte -un dels quals també he començat!
necessitaria tot el temps del món...

Estic temptat de seguint fent preguntes. Obro un post i gairebé ja em surt l'interrogant. Potser és que no tinc res a dir. Podria dir coses del món exterior, aquell en què ens creuem mirades, gestos, carícies, intuicions, però hauríem de signar un protocol previ per acordar la solució de les disputes. No sé què dic, perquè només ho faig per evitar l'interrogant, el per què, el potser que ja he dit sense voler. Tinc els meus mots crossa. Les coses. Paraulística endevinada, fauna sense símbols amb rialles mig transparents.

No teniu la sensació que em repeteixo?

I si...?
I si de vegades me n'oblido de vosaltres, no sé si hi sou o no. D'altres vegades jo sóc qui no hi és, sóc silenci. M'apropo als mots i defujo les paraules inexactes i parlo pels turmells fins que sagnen. Sagetes. Volen. Aire. Volem aigua. Volem volar i que ens sigui atorgat el que és nostre. I no tenim necessitat il·luminada. Nits en blanc al voltant de la foguera de llum blava. Nits de gas. Nit de nit.

Estàvem necessitats de paraules o de silenci? Estem ... ?
Ara ja no sé què és això: bales de fogueig o de les que exploten? Hauria de dir que és part de mi ple dret, i de la meva obra, de la meva llengua, però no ho sé. Potser hauria de reflexionar sobre el que em passa, el que veig, explotar la meva individualitat, poder dir tot allò que haig de dir. Però, alhora, potser és com massa fàcil, massa immediat. No sé, com de costum, ja ni què dic, amb prou feines m'aguanto dret amb els dos ulls a la pantalla.
Us avorreixo, oi?
No puc dir que em sàpiga greu, perquè segurament no hi ha ningú. No sé ni quina finalitat tinc jo mateix de mi mateix. Estic temptat contínuament de transformar aquests textos en altres textos, publicar-los -fer veure que els intento publicar- en paper editorial, però ja no sé ni si sóc o no sóc escriptor, poeta, idiota, estàtua, esforç o esperança en el no res.
Quan el passat 11 de març van esclatar aquells trens a Madrid vaig estar molt temptat de dir la meva, però no ho vaig fer. Però és que no tinc opinió? Sí. És que no tinc el dret i l'obligació de tenir una opinió, de remoure consciències, de canviar el món? Sí. Però no crec que aquesta sigui la manera: repetir el mateix que diuen tots. Jo també sóc tots, però sóc el meu tots. vaja, menys que més, potser, però malgrat tot, tot i així, naturalment.
Us n'haureu adonat que sovint és l'impuls lingüístic, la paraula neta, el que em (com)mou, un alè intens, que intenta portar-me enllà de mi i de tu i del món i de la memòria del món.
Em menteixo i

A l'extrarradi de les galàxies, enllà dels embusos de cap de setmana laboral, passat el túnel, hi ha una muntanya plena de somnis. Hi són, no perquè sí, sino que ens esperen, ens diuen que els agafem i els fem nostres, que hem d'escriure en un paper aquelles paraules... Davant la novetat d'un esperit que se'm revela nòmada, travesso el bosc i pujo les escales i les pinto de blau elèctric i les esborro perquè no caldrà que torni a baixar. Com en una cinta mètrica però sense que sigui necessari fugir enlloc, ens centrifuguem en òrbita creixent, ens som símbol, passa, engruna, somriure, rierol i onada, i dibuixem amb una sola línia el mapa del nostre petit món. La revolució s'ens intal·la dins dels cossos, amb una mena de pessigolleig alegre, fins i tot sensual. La distància deixa de ser un problema, i la meva visió i la teva visió conflueixen en la nostra visió de l'instant continu. I ara hi ha rialla. Ara hi som més encara que abans perquè hem sobrepassat el minut d'aprenentatge i hem pujat enlaire, camí dels núvols a travès de la memòria.

uffff.

M'han pres el pèl. M'han alleugerit el cap. M'he tallat els cabells. No sé per què ho he fet, ni sé tampoc el per què del neguit nou que em corrou. Els dies en comptes d'esfilagarsar-se, s'enlairen com sols cels sals. sos? no cal, no encara. tot deu ser posar-s'h¡, o hauria de ser-ho, potser.
naturalment, ara ja no sé ni de què parlo.

doncs va i resulta que tothom hi era, fins i tot el que no hi eren de veritat, la resta sí que no però potser perillosament s'hi acostaven fins a l'abisme de les hacs intercalades, amb fum i boira pertot i tot i així, malgrat tot o malgrat encara més tots els malgrats de mar del tot, fou una gran veritat aconseguida mot a mot, minut a segon, a poc a cop de pols, però polzada a batzegada, i encara més que ens estendríem si ens entenguéssim. no sé si:
uh!
ufff!
uhg!
un o diversos estats inalterats i inalterables, però alter egos, això sí que sí.
espolsem-nos diverses vegades les sandàlies i potser podrem brincar més lleugers de pensaments. que diuen...

Pot venir tothom o no venir ningú. I tots

(espai blanc, silenci ple)

tampoc sé si hi cabrem, i llavors

(més ep`mmmmm)

em sentiré culpable que no tot arribi a ser tan perfecte com podria ser. És l'obsessió perfeccionista de vegades, i les vegades se'm solapen soles, a les sabates gastades i als botins estrets i a les botes, les balderes i les que fan llaga a dins del cor. Les sabates tenen l'ànima gastada, és l'únic dret a l'existència que tenen, tret de quan les dus al sabater, perquè llavors de vegades fan una vaga salvatge, selvatge i et costen un ronyó de recuperar, perquè els sabaters són els sindicalistes dels bons i les ajuden. Ens fem costat els uns i els altres, els peus, les persones i les sabates. I el saber. Sabó per a l'ànima, com havíem dit, em sembla, alguna vegada. O fou algú altre diferent de mi mateix. El passat ens l'apropiem com ens deixen, com podem. i au! i via fora! via lliure!

Doncs potser tot acaba mig sent sorpresa, prenent la fresca al ras i dient-nos coses. I amb agraïment a les persones que ens encomanen l'entusiasme. N'hi ha molt, d'això, i sempre és agradable. Agre, no. Les cordes del cos em mantenen dret, en aparent vertical, o en horitzontal desplaçament. No ho sé, però és entre l'una i l'altra nit que tot va passar, i cada nit es refà, s'actualitza, i s'endinsa en les aigües negres, transparents.
Arribarà dimecres, i després quedarà la feina feta i la por d'haver-la pogut fer millor, aquest neguit intens que no ens deixa dormir. Podria haver fet això, allò, allà, així... fins a un infinit més aviat curtet. Però el passat existeix per fotre, i per falsar-lo futuritzant-lo i ampliant-lo amb la llegenda blanca i mite que no es marceix. Marfondre's. Oh!
Avui he sentit a parlar -he llegit- que els blocs són un exercici d'exhibicionisme de palles mentals. Suposo que deu ser cert. I quina posició se suposa que haig de prendre? Seguir cantant, és clar.

I si tot surt bé? (Gràcies, Xavi)

I si tot surt malament?

Tornar i delirar o delinquir, tant se val. Delimitar un any. Editar el temps. Potser l'exercici d'escriure. Evitar el cara a cara amb el no-res. Musclos a les figueres, i joguets, i hotels sota les tramuntanes potents i despullades. Tres ratlles sense necessitar cap accent. Preveure la plana que tenim davant, i l'alçada de les hores mortes.

Marxar, només, l'ull clar, fins l'any qe ve, demà, potser. Potser.

llavors parlo d'aquell moment de l'enyorança, del que hem perdut inclòs el que no recordo, especialment. Si tot tornés a ser com era abans que no sé ni quan és ni com era. I sé que no es tracta d'això, ni ganes tan sols, però seria potser més fàcil i tot i no tindria cap sentit, seria com mig perdre l'ànima. Perquè al capdavall és el plor que ens redimeix, l'anar fent esbufegant, però la paciència també empeny i fa camí amb nosaltres... fins que formem un grup d'elements que resulta que van en una direcció aproximada, i tot es barreja però tenim ben clars els objectius de cadascú, encar que siguin secrets. I ara potser sí que és això, una part del que buscàvem. Hem arribat a una clariana, hi entra la llum, i ens esbargim i recordem, i trobem que ens costa, perquè hem passat la meitat del camí ja i el principi sembla més lluny que el final, que és infinit. No ens perdem, rellegim les pedres per refer el camí però cap endavant, i tornar al cercle, al temps perdut, el que no existeix ni a la imaginació, el moment abans d'entrebancar-nos, abans de l'estornut i abans del naixement de la primera ungla que no fou mossegada. És a dir, cap endavant de totes totes.

(Disculpeu els no-accents de sota: no sé què va passar.)
Raptat per Lispector, se m'ha ficat des del tacte fins als ulls, fins a l'espina dorsal i a dins del nervi asistemàtic, amb molta simpatia però rapte al capdavall, al moll de tots els ossos. És la veuteta, que és com si dictés, i no ho fa. L'hora de l'estrella, que no sé cap a on ens orienta, l'horitzó el veig i m'hi apropo, com si no sabés on és però queda poc per arribar-hi, és el proper punt de sortida. El no-instant que és l'instant-ja i que robo, m'apropio i faig nostre, un plural ben ple perquè quan em mires em commous. I ens movem alhora i en comú, i ja no necessitem els astres, i som. El moviment dels àtoms, amb les seves aventures elèctriques, amb els impulsos, batecs unísons en llibertat tautològica. En resum, que se'ns endú ben lloc sense haver de caminar ni una passa, ni un pam. No cal ni que demanem reforços, tenim la inèrcia de naixement, i no anem a la deriva. Som nòmades d'aquest hivern, amb tots els dies a l'abast, per dir-nos.
(Ara un somriure se'ns escapa, i m'embaladeixo de la fragilitat del llavi, i tendrament m'acomiado fins després.) Aire lliure.

Som-hi amb les vocals accentuades. Es revolten els signics. Supressio?

Per a l'escriptora haitiana Yanick Lahens:

I les espurnes.
Reconversió, sense rendir-se ni redempció. La repressió explota com una bomba. Per què m'és impossible de suportar el dolor dels altres? La violència contra l'ànima. La por. La supervivència. Sempre la pregunta, l'alè, els grans de sal de vocals que captiven els colors i les mentides capquadrades del desvarieig. I la llargada neutralitzada, sorda, dels pams. Fustam i ferralla vells... al magatzem. La ciutat emmirallada i el mur, sempre de pedra antiga davant d'un sol renovellat, que tot just ara s'aixeca. Mirada.

Fa dies que no estic per vosaltres. El temps -que no existeix- se m'escapa dels peus i ara no sé si em crida a l'Àfrica o on. Tinc bones notícies de l'altra banda del cable. Alegries que em fan somriure. Visca la vida, que visqui! Però ara em sembla que no és aquí, on hauria d'estar en aquests moments, i m'escapo de la porta per la finestra.

No he pogut evitar-ho. Ho he fet. Ara m'explico. "La ciutat de les putes" és un projecte que primer havia de ser una novel·la en català, una mena de novel·la d'aventures d'una prostituta que creua Barcelona des del Camp Nou fins a l'estació del Nord, passant per bastants llocs de la ciutat on hi ha prostitució de carrer. Però després es va desfer en tres llengües que havien de dir el mateix, però cadascuna va anar cap on va voler. Fa temps que ha quedat interromput, i de moment queda com queda avall. Continuarà... no sé quan ni com, però bastant diferent del projecte original. Haig de retrobar l'alè.

Ara l'ordinador sona, insistent, gairebé com si fos una nevera, però sense la respiració característica d'aquestes màquines. Consistent, en línia recta. I hi ha l'instant, també, la paraula perduda, mutilada. Sense barallar-se. No vull més violència, em fa marejar amb llàgrimes seques però sense mongetes. La violència es clava en la mirada, no se'n desfà. S'hi lliga amb un nus de corda gruixuda, entorxada. I el blanc de la neu em cridaria si no fes tan de fred, però també se'm fica a dins i em burxa. D'estirabots en passes que rodolen sota la taula, esfilagarsant-se, esgargamellant-se, amb agulles que recullen l'eco de les nits envoltades amb fil d'acer. De segur que intentarem allunar-nos del dolor, celebrar la vida per no oblidar el somriure. Només vull dir-te coses boniques, pintar-te paisatges que et facin feliç i fins i tot, si pot ser, fer-te enrojolar de vergonya innocentment simpàtica. Duc inscrits els noms i la il·lusió d'una vida plena.


De vegades no saps bé com vénen, les dèries, com travessar tots els semàfors en vermell que sigui possible, passar per entremig dels cotxes en marxa, caminar sense tocar les ombres, o tocar-les d'aquesta manera o d'aquella. És com quan se't fica un pensament a dins del cap i no saps què diu, i no saps pas si vols saber-ne el resultat, la conclusió no necessàriament és el final. Però llavors t'adones que queden gairebé tan poques fulles als arbres com al calendari, i et meravelles del color del buit a l'arbre, la lleugeresa, el no-res estacional que et cau a sobre quan camines, com el pol·len de primavera. Et demano que em pol·linitzis encara que sigui només una altra vegada i prou. Una eternitat feta de la manca de fulles als arbres. D'això podrí­em dir-ne previsió de l'hivern, un aví­s que recorre la història i es renova, com un pacte. Subjecte? Objecte? Si algú troba el verb que falta a dins d'un calaix resoldrà l'enigma, potser.
Sempre potser i encara i fins i tot l'adverbi calla. O quan dèiem que el glatir de les taronges em desperta.
Clarice Lispector: "Estic intentant de captar la quarta dimensió del ja-instant que de tan fugitiu no hi és més perquè ara s'ha tornat un nou ja-instant que tampoc no hi és. Cada cosa té un instant que ella és (...) Vull posseir els àtoms del temps".
I llavors, què ens queda? O què no? Ufff, va dir ell, i va entrebancar-se. I ara se'n va a dormir, que ja són hores fosques.

Francesc Bombí-Vilaseca
La ciutat de les putes

I
Llevar-se al llit de la cendra. Immers enlloc. Cap pressa, només la sordina, el món envellutat pertot. A dreta runa, a esquerra... més aviat res. Desferra. Hi havia constància de cap batalla? Imatge de vidres esparsos a terra, i la humitat de l'estiu. Un dolor com d'agulla li va fer girar-se, obrir els ulls i veure una bassa de sang. Es va espantar. Tres gotes de sang resseca. Va seguir-ne el rastre, fins al dit petit del peu. I la sabata? Penombra, i allí el seu cor, com una dona barata, en els fems.
Va fer un esforç sobrehumà per obrir l'ull esquerre i allí era ell, el seu follet salvador, ajagut al seu costat.


II
El soroll de les abelles fent mel. Mel poc espessa, afluent. Tenim massa temps per penedir-nos de tot allò que hem fet. Parlo d’aquell dolor dels altres. El món se li va escapar de les mans; no va saber què fer-ne. Enmig de delit. La delícia delineava com un delinqüent dèlfic, amb deler i delirós, summament delicat, el deliqui. Deliqüescència.


II bis
[Dèlfic. Delfí. Libar. Deliber. Delicat. Delícia. Delicte. Delimitar. Delinear. Delinqüent. Deliqui (defalliment, esvaniment). Delir, delirós. Deler, delerós. Delit. Deliri. Deliqüescent. Dellà. Dellà-ahir (abans d’ahir). Delme. Delta. Delusió. Delació. Demà. Demagògia.]


III
Massa màquines. Massa camins. Brisa d’aigua. Una mànega il·lusòria. Esclavament patint. L’àngel passa amb una mirada impròpia.


IV
Va llevar-se amb el dolor de la humanitat, humida, entre la boira. L'aire espés, tòxic com la nit que només recordava amb intermitències espasmòdiques, flashos que no sabia desxifrar. Havia de descabdellar els signes, esgrafiar-los, combinar-los per fer-los tornar símbol. Era a l'extrem oposat de la ciutat. Era de matí, amb el sol ja brunzent. Va buscar algun fragment de roba per posar-se. No va trobar cap mirall. Va veure un raig de llum i va desxifrar que era la porta de sortida, per on havia entrat no se sap quan.
Va sonar el telèfon:
-Que hi ha la Lídia?
-...
-Lídia?
-Sí... Hi sóc.
-Has de venir. Només hi faltes tu, que t’has perdut?
-No sé on sóc. Qui ets?
-...
-Vindré si em dius quin és el camí.
-No puc. L'has de trobar tu, tota sola. Haig de penjar.


V
Va sortir al carrer. Encara no hi havia gaire trànsit. Va mirar de trobar algun senyal que li digués per on havia d'anar. Una puta la va cridar i, en apropar-se, sense dir-li res, va estirar el braç indicant-li un carreró. Immediatament, i per primera vegada en dies, hores o el que fos que movia el temps, va veure-ho tot una mica més clar. No gaire, però.


VI
Al tombar la cantonada va veure un soldat fent guàrdia davant la trinxera. Hauria de convèncer-lo que la deixés passar. Va anar-hi de dret i li va posar la mà a l'entrecuix. Ell va somriure i la va deixar passar, sense fer preguntes ni insistir en què es quedés. Encara li feia mal el peu, però va somriure.

Francesc Bombí-Vilaseca
La ciudad de las putas

I
Levantarse en la cama de la ceniza. Inmerso en ninguna parte. Ninguna prisa, sólo la sordina, el mundo aterciopelado. A la derecha, ruinas; a la izquierda, apenas nada. Deshechos. ¿Había constancia de alguna batalla? Imagen de cristales esparcidos por el suelo, y la humedad del verano. Un dolor como de aguja le hizo girarse, abrir los ojos y ver un charco de sangre. Se asustó. Tres gotas de sangre reseca. Siguió su rastro, hasta el dedo meñique del pie. ¿Y el zapato? Penumbra, y allí su corazón, como una mujer barata, entre los escombros.
Hizo un esfuerzo sobrehumano para abrir el ojo izquierdo y allí estaba él, su duendecillo, el que la había salvado, tendido a su lado.


II
A su pesar. Lengua en constante camino de espuela. Humos sin sal. Litros de veneno rezumando del motor, y ella sin darse cuenta apenas. Chocó con algo sólido y sólidamente se levantó, evanescente, liviana. Ecos de machos sin nombre. Recordaba lo que le habían dicho no hacía mucho: la fuente del ángel está cerca, la fuente del ángel… la fuente… el ángel… Sí, pero, ¿dónde? Sacó pecho y valor. Salitre y sudor. Y aun así, ella quería salir, lo deseaba con todas sus fuerzas. Y no. Se había acercado al metal más vil, había sido tentada, se había dejado seducir por aquel sinfín de huellas sin llanto.


III
Al salir del bar el sol se asomaba como por la ventana. No hay tiempo que perder. Buscó algún letrero que señalara: "Fuente del ángel"... Nada. Recordó que no sabía leer. Se le acercó un hombre. Le enseñó el fusil y le pidió su precio. Ella no dijo nada. El hombre le preguntó cómo se llamaba y ella le preguntó dónde comenzaba el camino. El asintió, aliviado. Le dio algo de dinero y se marchó. "Me parece que nunca encontraré el camino", pensó, y creyó que de seguir así se volvería Alicia pero jamás encontraría el País de las Maravillas. No atravesaría el espejo jamás. Vio los trozos de cristal, intentó unirlos y los pisoteó hasta que quedó apenas arenilla. Oyó las olas. Cerró los ojos. "Ahora, ahora, un, dos, tres, cinco, seis, siete. Todavía sé contar. Sólo me falta encontrar un nombre y ya sabré quién soy", le pareció pensar. Era fácil, pensar. Sólo hacía falta tirar del ovillo para encontrar


IV
Sabía que aún estaba lejos.


V



Francesc Bombí-Vilaseca
City of whores

I
To wake up on a bed of ashes. Nowhere. No hurry but a muffled world, velvet air. On the right, runes; nothing on the left. Shattering everywere. Where was the battle? Gone? Spread glasses elsewhere and summer's moisture. A needle-like pain made she vibe, open her eye and there was the bloodshed. Upset. Three dry bloodtears. The bloody pace ran to her foot. And the shoe? Shadows, and her heart, like a cheap woman, beneath the debris.
After an extraordinary effort she opened her left eye and there he was, her gnome who had saved her, lying by her side.


II
Once I heard I was a prostitute. Knowbody ever knew that. Listen to me. Talk to me. Talk dirty to me. Blame me. I am the Queen and I am here to revive you.


III
It all happened when I was four years old. Daddy was out, at work. She came to me and that was it. Fast, loud, cry, she stabbed me with a small knife. Then, the ambulance and the doctors, and the other girls everywhere, screaming. From then on, I knew what life I was born to live. To die.


IV
The police officer held my hand. He had left the gun on the table.