dijous, 30 de desembre de 2010

Solstici, Nadal, Any Nou, Reis...

No m'he tornat boig, posar-me aquí a publicar ara aquest material de fa uns anys... Un dia vaig pensar que podria ser un bon llibre, però ara que estic intentant escriure'n un alhora crec que algunes d'aquestes converses amb escriptors poden aportar alguna cosa llegides encara avui. Com que al diari hi havia certa limitació d'espai, publicaré directament el que probablement vaig enviar-hi, la qual cosa vol dir que es deuen haver quedat errors meus que els estimats David Castillo i Lluís Llort van esmenar i millorar.Llegiu-hi aquí també un homenatge als editors de textos, companys sovint anònims sense els quals la lletra impresa potser seria o bé il·legible o bé incomprensible.
I ja posats a dir-ho tot, doncs felicitar les festes nadalenques, caps d'anys, llum de colors, amistats retrobades i activitats diverses. Salut i força!

L'altra entrevista a Emili Teixidor

Entrevista publicada a l'Avui el 12/04/2006 (s'ha restablert text tallar per qüestions d'espai, i probablement l'edició es ressenteix de la col·laboració dels companys -i mestres!- Llort i Castillo)

“La gent d’ara no tenim el tremp moral que tenien els nostres pares o avis”
“La bonança econòmica i democràtica ha afeblit la fibra moral de la població”

Emili Teixidor El novel·lista ens presenta la seva nova obra, Laura Sants



Francesc Bombí-Vilaseca

Tres anys després de “Pa negre”, Emili Teixidor publica “Laura Sants” (Columna), una novel·la que reflexiona sobre la societat actual a partir de l’obra de Miquel Llor “Laura a la ciutat dels sants”.
Mentre que la novel·la anterior, “Pa negre”, mirava manifestament al passat, mentre que “Laura Sants” mira al present...
El que havia de dir a “Pa negre” ja ho vaig dir allà, i ara es tractava de veure com el pas dels anys ha portat una mena de devastació en el paisatge anímic i en el físic, i en aquest aspecte n’és una continuació, però a les meves novel·les sempre hi surten els mateixos personatges, i de vegades em temo que expliqui les mateixes situacions i anècdotes...

Què hi ha d’homenatge a “Laura a la ciutat dels sants”, de Miquel Llor, i què d’excusa per tenir un argument?
Jo diria que l’homenatge és simplement en el títol i en el tema, només. Hi havia uns qüestions que m’interessaven, i una era aquest pas dels anys i la devastació que es produeix en el paisatge i en el tremp moral de la gent. La gent d’ara no tenim el tremp moral que tenien els nostres pares o els nostres avis, que van aguantar una guerra i van ser republicans i quan van perdre van tenir els pebrots de marxar o de quedar-se i aguantar infinites coses; ara la bonança econòmica i democràtica ha portat una mena d’afebliment de la fibra moral de la població. En el franquisme, que estructuralment era dolent, hi podies trobar un guàrdia civil o un capellà bo, però ara és a l’inrevés, que estructuralment el sistema és bo però hi ha una gent que no són mereixedors d’aquesta democràcia, i només cal recordar que fa poc va sortir la notícia que en un petit poble d’uns mil habitants l’alcalde es queixava que el volien matar...

La societat ha canviat...
Una altra qüestió que volia tractar era fer una reflexió davant d’aquests canvis de costums: hi ha una mena de disbauxa generalitzada que es demostra en què tots els diaris compaginen les pàgines de prèdica, parlen de la moral per dalt i per baix, amb diverses pàgines diàries de contactes. Després hi havia la cosa interessant de situar una obra d’aquí en comparació amb les grans obres universals, i de fer una reflexió sobre quin sentit tenien aquestes figures que en un moment determinat van ser pioneres, creades i impulsades per homes. Si a “Pa negre” era el passat històric aquí la confrontació és amb el passat literari. Abans hi havia unes estructures antropològiques molt tancades que ara ja no hi són, per exemple oblidaven que una persona bisexual és infidel per naturalesa, o quan fan grans crides a la humanitat per la fidelitat, però la meitat de la humanitat és musulmana i els seus homes es poden casar quatre vegades... Cal trencar aquests esquemes. Abans hi havia un arquetip masculí i un de femení, i els autors s’hi interessaven perquè és una mena de crítica de l’encotillament de la societat i qui estava encotillat eren les dones. Quan jo vaig estudiar dret l’adulteri de les dones encara estava penat i el dels homes no...

Mentre treballa en un guió el seu protagonista es planteja quina part d’ell ha de posar-hi. Amb quin element del llibre se sent més despullat?
Una de les diferències que hi podria haver entre literatura de gènere, en general, i “literatura-literatura” és que per escriure la de gènere has de tenir en compte el públic, encara que no vulguis. N’hi ha que et permeten més llibertat, però per exemple a la novel·la policíaca has de resoldre el problema, i en literatura infantil has de tenir en compte el llenguatge, els temes... En canvi, en l’altra literatura no penso pas en el públic, procuro escriure la novel·la que m’agradaria llegir a mi, i per tant no tinc límits i explico coses que a mi em semblin essencials. El que agraeixes d’un autor que hi deixi una mica la pell, que es comprometi mínimament en una sèrie de qüestions, i per això hi ha tota una sèrie de reflexions, com ara: puc fer avui dia una novel·la amb una protagonista femenina, si poden parlar les dones? No és millor que ho facin elles? Són una sèrie de teories que jo replantejo, simplement per posar en qüestió aquells models de tan unívocs de la novel·la decimonònica, és a dir, és molt més ambigu Balzac que els tipus pretesament masculins que hi ha a “Madame Bovary”, “Anna Karenina” o “La regenta”. Un novel·lista d’avui pot anar a la recerca de preguntes com què queda de la fidelitat o d’aquests ideals... El personatge del Gran Meaulnes ho diu: davant de la disbauxa d’una part de la societat, potser seria necessària alguna mena d’ordenació laica en certes qüestions, i em fa l’efecte que el matrimoni dels homosexuals, per exemple, representa això, més que una reivindicació social, tot i que no tothom hi està d’acord. De cosa personal, jo sempre procuro que les coses que digui les pugui avalar, però no les he de viure necessàriament. Una novel·la sempre és una ficció. Hi ha un conte de Sergio Pitol que explica l’elaboració dels elements personals amb què l’autor fa una novel·la, però això no vol dir que sigui una autobiografia. Per què m’haig d’inventar un poble si en conec dos o tres que em serveixen?

El protagonista és bisexual. Ha escrit una novel·la “queer”?
No té cap mena d’importància. Per aquesta regla de tres dins la literatura “queer” s’hauria d’incloure “A la recerca del temps perdut” de Proust. La literatura “queer” és militant i a mi no m’agrada, és com la literatura militant feminista, amb uns tòpics que no són certs. Ho he volgut posar perquè em semblava interessant veure que antropològicament no hi ha aquests models inamovibles en què es basaven aquests novel·listes d’abans, que parlaven de la infelicitat i no parlaven de la infelicitat de les criades, hi ha una focalització que oblida la resta. En el temps que els novel·listes agafaven el tema de la infidelitat per demostrar les contradiccions de la societat, a “La regenta” només dedica un moment a dir que hi ha un nen de set anys que treballa... oblida la vida de tota l’altra gent, que ho passava molt pitjor que la Regenta, que al cap i a la fi vivia entre comoditats. He volgut jugar aquest joc de les identitats, i per això, també, a l’Andreu el prenen per un altre...

I es transforma en quasi una comèdia d’embolics...
En les relacions sentimentals també passa, tu et fas una idea de l’altra persona i l’emmotlles a la teva idea, i després els fracassos vénen perquè aquella persona no és com la idea que tu te n’has fet. Portat a l’extrem seria el mite de Pigmalió, però tot ho fem una mica, això d’emmotllar-los a la nostra manera.

El lector es preguntarà si Emili Teixidor és heterosexual, bisexual, homosexual...
Això no li ha d’interessar, al lector. Ja hi ha un moment determinat, a la novel·la, que diu: “Hipòcrita lector, per què et demanes? Per què busques qüestions en la realitat? Busca-les en tu...”. A “Pa negre” també hi havia aquesta dualitat, perquè és la doble dualitat que viu el país, que no se sap si és català o castellà, si és nació o mitja nació o no... No necessari que em defineixi, perquè el testimoni donat des de qualsevol altre cantó té més validesa: no és una literatura militant.

Vostè, igual que es seu protagonista, tampoc no es defineix políticament, però explicar les trames de corrupció d’una coalició que governa ja és una definició, no?
Jo penso que no em defineixo, políticament. Hi ha d’haver un marge de societat civil que també hauria d’estar representat en les quotes: el partit dels que no voten, que són el quaranta per cent: aquesta gent no ha d’estar representada, també? Hi ha d’haver un marge de gent que en un moment determinat pugui optar, sobretot en un moment en què no hi ha una diferència excessiva entre dretes i esquerres. En qüestions com l’escola pública i la sanitat per tothom i en què l’habitatge sigui més car tots hi estan d’acord. És molt sa que hi hagi una franja de gent indecisa que en unes eleccions faci un vot útil, perquè si no les campanyes de propaganda serien inútils. No tots hem d’anar a votar amb una militància coneguda.

Les intrigues polítiques de “Laura Sants” intenten reflectir una realitat?
Encara m’he quedat curt, pel que es veu que passa a Marbella... o a Barcelona mateix. No hi ha un pam de net, però en la democràcia es pot dir i es corregeix. El poder sempre té una tendència a l’exageració, a la prosopopeia i a l’abús de poder.

Vostè era fins a “Pa negre” més reconegut com a autor de literatura infantil...
De fet sempre m’ha anat molt bé amb la literatura per adults, i si no n’he fet més és perquè no n’he tingut necessitat. Quan tinc necessitat de dir alguna cosa la dic i quan no faig literatura infantil i juvenil que és una cosa de gènere amb la qual em trobo molt bé. El primer llibre “per a grans”, “Sic transit Gloria Swanson”, va guanyar el premi Serra d’Or, “Retrat d’un assassí d’ocells” va quedar finalista del Creixells... No em plantejo seguir publicant o no literatura per a adults, no em deixo pressionar ni capficar per aquesta mena de qüestions.

Renovació
Quan el 2003 va publicar “Pa negre” (Columna), Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933) no devia pensar que estava escrivint un veritable clàssic modern amb més de 50.000 exemplars venuts en català (i encara és present a les llibreries), tres edicions en castellà i traduccions al grec i l’alemany (i d’altres en preparació), però el cert és que aquella novel·la sembla que pot donar al seu autor una embranzida definitiva com autor de literatura per a adults. 
Teixidor era més conegut fins llavors en l’àmbit de la pedagogia –el 1958 havia fundat a Barcelona l’escola Patmos, de clara línia de renovació pedagògica i en la literatura infantil i juvenil, amb novel·les com “Dídac, Berta i la màquina de lligar boira”, “L’ocell de foc”, “En Ranquet i els seus amics”, “L'amiga més amiga de la Formiga Piga”, i mereixedor de premis com el Joaquim Ruyra de Literatura Juvenil, el de la Crítica Serra d'Or de Literatura Juvenil o el Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil. 
De tota manera, el cert és que tots els seus llibre per a adults havien tingut força èxit: “Sic Transit Glòria Swanson” va guanyar el 1979 el premi Serra d’Or; “Retrat d’un assassí d’ocells”, ara reeditada per Proa, fou finalista del Creixells el 1986, i “El llibre de les mosques” va guanyar el Sant Jordi el 1999. Després va arribar “Pa negre” que va guanyar el premi Joan Creixells, el Lletra d’Or i el Premi Nacional de Literatura.
A les seves novel·les Teixidor, que no va publicar el primer llibre fins als 34 anys i ara en porta una vintena llarga, recupera un món en extinció i jugant amb una geografia fictícia però fàcilment reconeixible, i no dubta a utilitzar noms de personatges reals de la plana de Vic, com el doctor Caminals o de llocs com Còdol Dret

Entrevista a Emili Teixidor

Entrevista publicada a l'Avui el 27/11/2003 (s'ha restablert text tallar per qüestions d'espai, i probablement l'edició es ressenteix de la col·laboració dels companys -i mestres!- Llort i Castillo)



“Hem apostat pels béns materials i hem perdut uns béns espirituals” 

Emili Teixidor publica ‘Pa negre’ (Columna), una ambiciosa novel·la que narra la iniciació a la vida adulta de l’Andreu durant la postguerra, en un entorn marcat per l’absència del pare, que és a la presó per roig, i la pobresa de la mare, la història dels perdedors.

Francesc Bombí-Vilaseca

F.B.-V. “Pa negre” és una barreja de memòria i ficció. Se’n recorda gaire, vostè, de la postguerra o els records són tan fragmentaris com els del seu protagonista?
E.T. Jo em penso que els records són sempre fragmentaris, per una qüestió d’higiene mental, sempre són selectius. A la novel·la hi ha records personals, però també n’hi ha de col·lectius, que he confrontat, després d’una primera versió de la novel·la la vaig donar a un parell d’amics de poble perquè em precisessin algunes qüestions. Jo no volia explicar només l’abducció d’una persona sinó l’abducció que pateix o pot patir tota una comunitat. Per exemple, Polònia o Txecoslovàquia en un moment determinat es van llevar i eren comunistes tots, tant si volguessin com si no. I això passa amb les persones, i n’hi que ho trien i hi ha un desclassament de persones. Fins i tot hi ha la possibilitat de traïdoria: ets fidel perquè pots ser traïdor. En tot cas series presoner d’unes conviccions determinades, o de pertànyer a una classe determinada... jo volia explicar una mica això, però el que passa és que en una novel·la no es pot ser didàctic. Aquesta era la intenció subjacent de “Pa negre”.
F.B.-V. A tota la novel·la hi ha una tensió latent que no s’acaba d’explicitar, reprimida com la llibertat...
E.T. Txecoslovàquia, i tots aquests països, van tenir un aixecament, va haver-hi la Primavera de Praga, i quan hi van entrar als russos d’una manera descarada... però després no van tenir més remei que acceptar-ho. Però a la vida de la gent l’aixecament, tret de posicions dels intel·lectuals, no va tenir cap mena de repercussió. Els infants, com els pobles en general, són molt dèbils, i per això són també molt cruels, i s’han de defensar. Tots tenim esperit de supervivència, i els nens són exclusivament esperit de supervivència, i per tant s’inclinen d’una manera natural i molt egoista cap a qui els pot protegir o qui els pot evitar més problemes. Per això no intervenen directament, i els pobles exactament igual, a Catalunya i a tot arreu passa el mateix, les persones noten que hi ha tot un món a part, que no entenen, senten coses que no entenen i saben que els enganyen, i els diuen una cosa i després n’és una altra... però no poden intervenir directament... surten al carrer i diuen “no a la guerra”, però és només com els infants amb una enrabiada forta, no poden fer res més. Després tornen a casa i van fent i noten que hi ha unes forces “adultes”, més poderoses que funcionen a la seva manera, per sobre d’ells. Això és el que volia dir amb aquesta novel·la.
F.B.-V. Això em recorda quan es parlava de la Catalunya mesella... en molts aspectes encara no hem superat la postguerra i obeïm el que ens manen, no?
E.T. No hem anat gaire endavant. Per això he posat al principi del llibre una cita de W. G. Sebald, que diu: “Seria hipòcrita mirar enrere, cap els anys 1940-1945, i dir que va ser una època terrible. Crec que encara ens trobem de ple en aquesta època”. I això aquí encara és més cert, perquè hi ha hagut una continuïtat, una transició, no pas una ruptura. Jo no dic si és millor una cosa o l’altra, perquè no pertany a la meva novel·lística, jo no intento donar lliçons sinó que explico el que em sembla que passa i el que interessa a la poètica dels meus personatges.
F.B.-V. Però a la novel·la s’hi fa una aposta...
E.T. Sí, i el protagonista es passa a l’altra cantó, com tot el país s’ha passat a l’altre cantó. Abans de la guerra, i fins i tot just fins al 1939, just en acabar la guerra civil, Barcelona era la “Rosa de foc”, que li deien, una ciutat republicana, revolucionària, amb els menjacapellans i tota la pesca. Al cap de pocs anys, l’endemà mateix pràcticament, les esglésies estaven plenes, la “cruz de los caídos”, el congrés eucarístic, i així fins ara. Per exemple, a la resta d’Espanya, on són els republicans? No hi ha un partit republicà fort. Aquí queda el testimoni d’Esquerra Republicana, però poc més. Hi ha tota una part del país que s’ha menjat a tota la resta, que està en una mena de segona posició que abans estava reprimida i ara està només tolerada.
F.B.-V. Una submissió que passa factura...
E.T. És que és una submissió fins a cert punt. Això ho haurien de dir els historiadors, però em sembla que en acabar la guerra va haver uns alcaldes franquistes que eren catalans. Jo recordo que en una visita a Jerusalem, la ciutat dividida, l’Ajuntament ens va oferir una recepció, i l’alcalde era àrab! I jo vaig pensar: “És clar, és el Porcioles de Jerusalem!”. Malgrat el poder i que allò està en mans dels jueus com a poder, no es van atrevir a posar un alcalde jueu. I a Barcelona no es van atrevir a posar un alcalde que no fos català, malgrat tot! Tots els alcaldes, “els quatre apoderats” que diu l’àvia Mercè de la novel·la, són gent d’aquí i van prosperar perquè el que creien que havien de fer. Hauria estat millor d’una altra manera? Potser sí, però jo només constato el que em sembla que era, un desclassament, com un exili... es paga d’una manera o d’una altra, o materialment o espiritualment. Per una altra novel·la meva, que parlava de la guerra dels carlins, vaig conèixer una dona molt vella, de Cantonigrós, que havia recollit un magnífic cançoner del que cantava la gent a la guerra dels carlins, també cançons que cantaven els pagesos contra les noies que anaven a treballar, i alguna de les quals surt també a “Pa negre”. Molts pagesos no volien que les dones anessin a treballar, perquè notaven que el camp es quedava buit davant la indústria. Aquella dona havia treballat tota la vida al tèxtil, des dels set o vuit anys, i em va dir que la seva vertadera vocació era de poeta, tot i que pràcticament no havia anat mai a estudi. Jo li vaig dir que ella havia treballat molt, i que gràcies a ella el país ha progressat... i ella em va contestar que és veritat que el país ha progressat materialment i va dir: “Jo he perdut la meva vocació i Catalunya ha perdut un poeta”. Em venia a dir, a la seva manera que hem apostat pels béns materials i hem perdut uns béns espirituals. Hem perdut tot de qüestions sobre la identitat, la cultura... Està molt bé que la gent no tingui gana, que vagin a escola i que hi hagi hospitals... però això té un preu. Si hagués d’escollir no sé que voldria, simplement és així. La literatura serveix per purgar una mica els pecats, no? I per ser una mica més conscients, i potser quan siguem més conscients preferirem una mica menys la cosa material i més l’espiritual. Tot i que ara ja està una mica més encarrilat, això.
F.B.-V. I tindrem una espiritualitat en castellà o en anglès?
E.T. Potser sí. Jo sóc una mica escèptic, però les coses són així. Alemanya va perdre la guerra, i encara ho paga: per això els ferits nord-americans d’Afganistan i d’Iraq els porten a les bases d’Alemanya. Aquí també es va perdre, i el que no podem fer és anar-nos demanant constantment què som i què fem, etcètera. A una gran part de la població se la mareja constantment i una altra part ja ho té clar i opta per Espanya o pel castellà, i ho hem de respectar, perquè molts venen d’Andalusia o d’on sigui i tenen la seva cultura i això no és dolent. I hi ha certes coses que es diuen aquí que em semblen més aviat “impolítics”, en l’aspecte que la llengua, com a llegua no té mai culpa de res, en tot cas els dirigents, però, ¿el poble? La gent que parla una llengua, sigui castellà, sigui francès o el que sigui, no en tenen cap culpa. És la seva llengua i mereix un respecte, igual que mereix la nostra. En tot cas nosaltres hem de fermar la nostra, no atacar la dels altres.
F.B.-V. El lingüista Joan Solà, una vegada va dir que en definitiva els que parlen castellà i defensen que la seva llengua sigui la dominant ho fan perquè és la seva llengua, no amb la malícia que sovint se suposa...
E.T. Estem barrejats i ha d’haver un gran respecte, és una obligació que tenim. S’ha de respectar amb delicadesa i elegància. Els responsables dels problemes són els polítics, no el veí ni la comunitat de parlants.
F.B.-V. I els que voten els polítics?
E.T. Llavors no hem d’anar a votar? Després resulta que l’índex d’abstenció és molt alt... Jo sóc possibilista, no maximalista, crec que som aquí per ser una mica feliços, tant com puguem. A Holanda parlen anglès, tothom el parla, tot i que Alemanya els sigui més pròxim, però els alemanys van perdre la guerra i l’anglès s’ha infiltrat a tot arreu, amb el cinema, la música... Necessiten una llengua pont amb la resta del món i l’anglès és la llengua forta. Però amb les traduccions també passa, els catàlegs editorials estan farcits d’autors de llengua anglesa...
F.B.-V. Ser d’Estats Units o d’Anglaterra ja té un valor afegit i ens fa mirar amb menyspreu el que tenim...
E.T. Aquesta mena de papanatisme, absurd. No es gosa criticar per exemple el Harry Potter. Hi ha molta gent que es carrega aquest llibre, començant pel Harold Bloom, però ningú els ha fet cas i tothom a celebrar el Harry Potter sense donar valor a tota la resta que hi ha. I com el Harry Potter hi ha molts casos: sembla que com que té èxit tothom s’hagi d’agenollar davant d’allò.
F.B.-V. Però a Catalunya durant molts anys ha passat el mateix amb els llibres de Martí i Pol: havien de ser bons perquè eren d’ell, i tota la poesia que llegia molta gent es limitava a Martí i Pol com si no hi hagués res més. D’això fins i tot ell n’era conscient.
E.T. El primer signe de què un país progressa en el camí cap a la civilització és el respecte cap als seus poetes. Respectar-los no vol dir no tirar-los pedres ni lloar-los perquè toca: vol dir llegir-los. Fins que el país no llegeixi no anirem bé. Això passa a tot arreu, en un moment determinat anaves per Espanya i només et podien parlar de García Lorca, i ara que ja no hi és fa tants anys ja no saben dir gairebé ningú, potser l’Alberti o el Hierro, i ja està. A Anglaterra fins i tot tenen el poeta “laureat”, que està pagat per la corona i té l’obligació d’escriure poemes sobre els grans esdeveniments dels país i de la corona!
F.B.-V. De vegades sembla que els escriptors siguin aliats del poder, i en el cas de Martí i Pol, per exemple, la seva imatge pública semblava propera al poder, amb tant d’homenatges que li feien, encara que només calgués llegir els seus poemes per veure que en realitat era al contrari...
E.T. Ell era molt independent. El que passa és que sempre ens estem mirant a l’exterior, i comparant, i si als altres països tenen posem per cas tres poetes, doncs aquí n’hem de tenir quatre, i si no no estem contents. No ens sabem conformar amb el que tenim. Aquí de vegades ens queixem que a les llistes dels llibres més venuts no hi ha els millors llibres, però és que a les llistes del “New York Times” gairebé sempre hi ha els primeres el Tom Clancy i la Danielle Steele, és normal que hi siguin. No hi figurarà pas el Joseph Brodsky, de llibres de poesia no en figura ni un, a les llistes de best-sellers.
F.B.-V. I aquí no ens arriben quins són els autors importants d’altres cultures...
E.T. No, només arriba la novel·la comercial, o un llibre de reportatges, o el que pugui generar diners. Ara mateix jo he citat Brodsky, però vagi als Estats Units o a Anglaterra i pregunti qui coneix, no ja Espriu o Agustí Bartra, no sabran tampoc qui és José Hierro o el José Ángel Valente... Se senten malament per això? No, es normal, només saben el seu, tret d’algun estudiós que s’hi dedica...
F.B.-V. És una qüestió de la indústria, doncs.
E.T. Home, en la poesia ja no hi ha ni indústria. La gent ja s’acontenta amb els seus, com en aquest cas en Martí i Pol, perquè vol unes veus pròpies, però si ja les té... Potser el problema és que es limitin a una sola veu, i en això el Miquel no en va tenir culpa: ell parlava d’altres autors, però no li feien cas. La gent és una mica monotemàtica.
F.B.-V. A “Pa negre” també hi introdueix molt tangencialment els abusos sexuals a infants. Ho explica gairebé com sense culpa.
E.T. Els nanos en aquesta època estan desculpabilitzats...
F.B.-V. Però els mestres no...
E.T. Però el llibre està escrit des del punt de vista d’un nen que no ha sofert abusos, i ell no ho coneix, i la noia no ho manifesta, o ho manifesta amb un tancament total. També es coneix en unes circumstàncies amb un amic determinat, i prou, i la gent no se n’assabenta, i a la vida real passa igual. Si als Estats Units hi ha capellans que ara mateix tenen casos de pederàstia, imagini què podia passar quan no hi havia una pressió social al damunt, quan no es tenia en compte.
F.B.-V. Vostè en va conèixer algun cas?
E.T. A mi me n’han explicat, de casos, però jo no en vaig patir. M’han explicat coses terribles, però jo no volia fer una novel·la de terror, només hi surt tangencialment.
F.B.-V. A la seva novel·la sobta que els nens sàpiguen tan poca cosa del món dels adults.
E.T. És que hi havia una barrera total. No hi havia la separació física d’ara: els infants participaven de la vida dels adults, la idea protectora de la infància és molt recent, i convivien i els nens aprenien progressivament el món dels adults a base d’intuïcions, i la sexologia l’aprenien així, amb intuïcions que després verificaven a la seva manera.
F.B.-V. A l’obra la majoria de les dones treballen, i això encara sobta.
E.T. Jo aquí a Barcelona sentia: “Ara que la dona s’ha incorporat al mercat de treball”... Però aquesta gent en quin país viuen? Des del segle passat que la dona treballa a les fàbriques, totes les fàbriques tèxtils de les conques del Ter i del Llobregat estaven plenes de dones, totes les dones de pràcticament tots els pobles hi treballaven, i els homes treballaven en altres feines o en càrrecs d’importància, de responsabilitat, que se’n diu. I encara segueix pràcticament igual en un cert tipus de fàbriques. Les dones han treballat sempre, excepte una minoria de dones que “no fot brot”, abans i ara, com els homes.
F.B.-V. La història l’escriuen els vencedors, i a la novel·la parlen els perdedors, que ho veuen tot tenyit de la pobresa. Ho hem oblidat, tot això.
E.T. Hi havia les cartilles de racionament, amb el sucre roig, una llet blavosa i un oli infecte i el pa negre. Els que tenien cases de pagès estaven salvats, perquè tenien de tot i la gent hi anava a pidolar. Jo ho havia viscut, això. Hem oblidat moltes coses. Quan anàvem a Barcelona amb tren, a la Meridiana molta gent obria les finestres i llençava uns paquets, de contraban, perquè a l’estació de la plaça Catalunya hi havia la policia i et demanaven un salconduit per entrar a la ciutat. Tot era resultat d’una situació molt dramàtica. I aquelles famílies tenien molt de valor, els infants gairebé no ho notàvem perquè els pares feien mans i mànigues perquè no ens adonéssim de res, o el mínim possible.
F.B.-V. I encara som els perdedors...
E.T. Catalunya va perdre molt, perquè hi havia uns senyals d’identitat, llengua, etcètera, però també hi havia “rojos” a Astúries, a Madrid, a tot arreu, i aquells també van ser represaliats, i aquella gent van ser perdedors igual. Al batxillerat nosaltres perdíem el Narcís Oller i ells mantenien el Pío Baroja, vam tenir un afegit de repressió, però també molts autors que van escriure segons què en castellà van ser eliminats de la superfície del món cultural, de vegades físicament i tot...
F.B.-V. “Pa negre” és una novel·la que viu de les paraules, sempre que la finalitat darrera de vegades sigui aprendre paraules “que deia l’àvia” o la tia o qui sigui...
E.T. Hi havia una creativitat popular que em sembla que s’ha perdut. Jo quan em reuneixo amb amics, de vegades juguem a recordar com es deien les coses abans, i cada paraula porta a una altra. De vegades oblidem que hem passat en poc temps d’una cultura oral a una de visual. Jo recordo que el cinema era fascinant, però ho era perquè només el veies una vegada a la setmana. Al moment en què a les quatre de la matinada pots escollir entre cinquanta cadenes, la imatge es banalitza. Avui els nanos diuen: “Deixa-m’ho veure”, i abans deien: “Explica-m’ho”. Potser no és d’una importància vital, però aquest petit detall explica moltes coses. Fins i tot els que escolten notícies per televisió les veuen.
F.B.-V. Però al llibre hi ha ocasions en què sembla que vulgui ensenyar totes les paraules al lector, sembla que ens vulgui educar a marxes forçades...
E.T. És que el protagonista és un nen i li sobta que els que el rodegen parlin de manera diferent que ell. Hi ha paraules que un nano no diria mai, com “verossímil”, que la diu l’àvia, que alhora la treu del diari.
F.B.-V. Però els nens no entenen moltes de les paraules!
E.T. I no les han d’entendre! Aquesta paraula que no saben els hi quedarà com un misteri, i a molts els portarà a buscar què és allò. Però si els donem el llenguatge tan deixatat, mastegat, només el que poden entendre que és el ja saben, no progressaran mai en el llenguatge.
F.B.-V. Ho exigim tot mastegat i fàcil?
E.T. Això és una cosa d’ara, és la sobreprotecció. És el que el George Steiner en diu les teràpies de la facilitat, que no porten mai enlloc. És l’esforç, el que porta al progrés. Encara hi ha qui pensa que llegir és fàcil, i no ho és. Jo quan escric per adults intento submergir-me en el magma de la llengua, i deixar-me portar.
F.B.-V. I hi ha gaire diferència amb quan escriu per adults?
E.T. Jo faig una diferència essencial: quan escric per gent jove tinc present el públic.
F.B.-V. Però “Pa negre” el podrien llegir els adolescents, no només els “adults”.
E.T. Crec que no, perquè hi ha tot d’elements que com a lector no estan acostumants a afegir-hi, una part de misteri que el lector ha de posar-hi. Els follets, per exemple, que un lector adult interpreta clarament com a refugiats a la casa, però això no es diu, perquè el noi no ho sap, ho sabrà potser més endavant. Per altra banda, hi ha unes certes veritats de la vida que amb el tipus de literatura per a joves cal anar amb molt de compte i molt de respecte, perquè cadascú té el seu desenvolupament vital i psicològic a un ritme determinat i no s’ha de fer és precipitar-lo.
F.B.-V. A la novel·la es viu la iniciació sexual ambigua d’un adolescent, en doble direcció...
E.T. Però si ara encara hi ha molta gent que no ho sap, encara surten pares de família amb dona i fills que diuen que són homosexuals... A l’edat del protagonista, a la preadolescència els sentiments són molt més confusos, i si no hi ha uns models encara més. Ell descobreix unes coses i en sap d’altres, però intueix el que no sap. Cadascú té el seu ritme. Ja ho diuen: “La televisió ha fet desaparèixer la infantesa”, perquè si a les quatre de la tarda obres la televisió i t’estan explicant el que és l’incest o el que sigui, que són coses que formen part d’aquests misteris que formaven part d’aquell poder que els grans anaven administrant segons veien. Si no hi ha una administració de les claus de la vida no hi ha infantesa.
F.B.-V. I es pot saber com hem d’administrar avui aquests coneixements als nens?
E.T. Hem passat una època molt dolenta perquè només hi havia una televisió que era omnipresent. Ara hem de veure què passa amb els ordinadors. Hi haurà un moment que arribarem a casa i direm: “Vull veure una conversa amb el Màrius Sampere”, i ho veurem. N’estic segur.
F.B.-V. Però vol dir que als adults no els agrada també que les ho donin tot mastegat?
E.T. No se’ls dóna mastegat! Encara se’ls expulsa de la feina, del centre de Barcelona... La vida no és fàcil.
F.B.-V. Quina responsabilitat té com a escriptor davant la societat?
E.T. Una de les funcions, crec, de la literatura, és posar els temes importants als ulls dels lectors, ajudar-los a enfrontar-los amb els seus problemes. Però el Brodsky deia que la primera obligació de l’escriptor és escriure bé. Perquè per viure necessitem paraules. També històries, però tenen una altra funció. Per tant la primera cosa que s’hauria de fer a qualsevol país seria protegir els poetes que són els que ens donen les paraules en l’estat més pur. A la novel·la hi ha molta més cosa que sobre, i al teatre, no és essencial, a la poesia hi ha el llenguatge més pur. El gran monument a Barcelona no és cap novel·lista, és Verdaguer, i això ho sap fins i tot la gent que no llegeix, que a la cúspide de la literatura hi ha la poesia. Hem de llegir per proveir-nos de paraules, perquè sense paraules no podríem pensar, som animals de llenguatge, que deia em sembla que Heidegger. Després venen les altres funcions secundàries de la literatura, però no han de passar mai al primer pla, que no sigui com passa de vegades amb el menjar, que se sap que es molt bo, té molt bon gust però s’oblida que l’important és que ens alimenti.
F.B.-V. Hem de menjar llibres?!
E.T. Hem de llegir més, perquè si no acabarem perden el llenguatge. Avui es llegeix més que mai. La primera edició de “L’educació sentimental” de Flaubert va ser de 5.000 exemplars, i avui, qualsevol novel·la que sigui un petit èxit això ho supera amb escreix. El Ferran Torrent de la seva darrera novel·la en va vendre més de 50.000 exemplars, que era impensable fa uns anys, perquè hi havia gent que no sabia ni llegir i escriure.
F.B.-V. En alguna cosa hem millorat, no?
E.T. Jo he conegut molta gent que no ha tingut estudis, i molts han hagut de fer-se ells mateixos el camí. El Miquel Martí i Pol no tenia estudis secundaris, però tenia una apetència per la lectura i es va fer una gran cultura amb lectures, amb consells del Sarsanedas i una sèrie de gent que l’anava orientant. És clar, això ha de sortir d’un mateix, s’ha de sortir de casa, fer el primer pas.
F.B.-V. Vostè té alguns punts en comú amb el protagonista d’aquesta novel·la, i gran part de l’obra són records. Se sent reflectit en l’Andreu?
E.T. Quan el Picasso o el Dalí pintaven la seva dona com a model no ho feien perquè fossin extraordinàries, sinó perquè així s’estalviaven uns diners per pagar una model.
F.B.-V. Vostè va viure fins a l’adolescència a Roda de Ter, un poble amb fàbriques i un riu, que podria ser el de la novel·la.
E.T. Podria ser-ho. També tenia dues masies o tres, o hi vivien parents, i els avis, i jo hi anava. I crec que els nanos de pobles tenen una gran sort, perquè tenen el boc, l’entorn natural. El nens de poble poden sortir a jugar al carrer, es respira una altra llibertat.
F.B.-V. I per què no se’n torna a viure-hi, al poble?
E.T. Perquè ara m’avorreixo enormement. A més visc a Sarrià, que d’alguna manera ja és un poble.

Fugir de la pobresa
Emili Teixidor (Roda de Ter, 1934) és més conegut com a escriptor de llibres infantils i juvenils, però ja a la primera novel·la per a adults, Sic Transit Glòria Swanson, publicada el 1979, va demostrar que no es tancava en cap gènere i l’obra ha estat de referència, com ho va ser Retrat d’un assassí d’ocell, del 1986. El 1999 va guanyar el premi Sant Jordi amb El llibre de les mosques.
Pa negre ens explica com l’Andreu, el pare del qual és a la presó per roig, va entrant al món dels adults sense acabar d’entendre què passa més enllà dels ulls dels adults, intentant saber què signifiquen aquelles paraules estranyes que li amaguen un misteri insondable que es diu maduresa. La novel·la vol explicar per què l’Andreu acaba optant per fugir de la pobresa que tenyeix la seva vida. Com? Canviant de bàndol, com ja van fer durant la guerra tants catalans i encara molts més el dia després de la victòria final dels nacionals. A Pa negre, el lector té la sensació com si l’acció es desenvolupés de nit, quan el protagonista dorm, igual que canvien els colors dels arbres de l’estiu a la tardor d’un dia per l’altre. Una novel·la atrevida i ambiciosa, plena de poesia, que té moltes lectures i que fa pensar en la nostra història passada i futura.

dijous, 23 de desembre de 2010

Entrevista a Dennis Lehane

Entrevista publicada el 28 d'abril del 2005 al suplement de Cultura de l'Avui. Novel·la intensa, ara ja amb pel·lícula.

“Escriure un llibre és un descobriment”


Francesc Bombí-Vilaseca
Després de l’èxit de “Mystic river”, Dennis Lehane presenta “Shutter Island” (RBA), una novel·la en què dos agents de l’FBI tenen un cas en una illa convertida en un obscur centre penal psiquiàtric. En aquesta entrevista parla del llibre i de la seva manera d’entendre la literatura.

F.B.V. Sense l’ajuda de Frank Sinatra no hauria pogut escriure aquesta novel·la...
D.L. Jo estava molt encallat en el llibre, després d’un mes escrivint, i la meva agent, Ann Rittenberg, em va enviar un disc del Frank Sinatra, que no és exactament el tipus de música que escolto, però hi ha totes aquestes cançons doloroses sobre l’amor perdut que em van ajudar a entrar en el protagonista. Vaig estar escoltant el disc una vegada i una altra, sobre tot una cançó que es diu “Bewitched”, i em va ajudar a trobar el caràcter del personatge. Normalment no és fins que tinc unes quantes característiques d’un personatges que puc escriure’n, no abans. Hi ha moltes cançons sobre els diferents aspectes de l’amor perdut, que per a mi és de què va el llibre, però Sinatra va ser el desllorigador.

F.B.V. Com se sent amb l’etiqueta de ser “el que va escriure la novel·la en què es basa la pel·lícula “Mystic river”?
D.L. Molt bé, sincerament. El que està molt bé és que la gent sempre em pregunta quan saben que sóc escriptor: “Què has escrit?”, i abans deia els meus llibres i ningú sabia quins eren, mentre que ara dic “Mystic river” i ja saben qui sóc, m’ajuda a identificar-me. No en tinc cap queixa.

F.B.V. No li afegeix pressió?
D.L. No. Haig d’admetre la vaig sentir, però sobretot abans de la pel·lícula, ja amb el llibre, que als Estats Units fou un fenomen de ple dret. L’única manera d’eludir la pressió és anar-hi en contra, i per això he escrit “Shutter island”, i m’he tret de sobre tota la pressió que tenia sobre les espatlles. Amb aquest llibre em vaig dir: “Vagi on vagi, “Mystic river” no canviarà el tipus d’escriptor que sóc, no puc escriure el mateix llibre un altre cop”.

F.B.V. D’on sorgeix l’univers de “Shutter island”?
D.L. Quan era un nen, el meu oncle em va portar a una illa on hi havia una institució psiquiàtrica, que feia temps que ja era tancada. És una experiència que no vaig oblidar mai, perquè em va fer desenvolupar molt la imaginació. Vint-i-cinc anys més tard jo estava caminant per la platja de Massachussets, vaig aixecar el cap i vaig veure les illes, i vaig tenir una idea, i tot va començar. Tot va passar molt de pressa, llavors vaig tenir un somni estrany, i la majoria del llibre em va venir, em vaig llevar i vaig escriure-ho... i quatre mesos després el llibre estava acabat. Va ser força ràpid.

F.B.V. “Shutter island” qüestiona els conceptes de veritat i mentida, realitat i ficció...
D.L. Absolutament. Diuen que la història l’escriuen els guanyadors, i el concepte de realitat té molt a veure amb la teva perspectiva, igual que passa amb tot. Com pot ser que dues persones experimentin exactament el mateix i tinguin dos sentiments diferents al respecte? Passa sempre. No sé mai exactament què estic dient quan escric, seria molt dolent per a un escriptor ser massa conscient del que està intentant dir, però sí que qüestiono el concepte de realitat, crec que és fascinant. Mentre escrius saps cap a on vas, què passarà a la història, però no el que vol dir sobre, per exemple, la societat o la psiquiatria, o la guerra freda... això són coses que no saps fins que acabes el llibre i tornes a començar per reescriure’l. Escriure un llibre és un descobriment.

F.B.V. Quin interès té en la psiquiatria?
D.L. Vaig treballar amb nens amb problemes psicològics, i segurament va començar a interessar-me aquí. En moltes ocasions és relativament fàcil curar el mal del cos, però és molt més difícil curar el mal de la ment, que és un engranatge molt complex. Vaig treballar com a conseller d’aquests nens, no exactament com a terapeuta. Eren nens dels quals havien abusat físicament, sexual o psíquica i que vivien en una residència on els tractàvem les 24 hores del dia. Vaig durar dos anys, però no podia escriure i ho vaig deixar. És l’únic període de la meva vida en què no he pogut escriure.

F.B.V. Els problemes d’aquells nens el deurien afectar molt...
D.L. Va tenir un efecte molt profund, m’ha fet mirar el món d’una manera molt diferent i ha fet que moltes coses agafessin per a mi una forma determinada. Per exemple, potser una persona de cada deu milions neix dolenta, però els dolents es creen, els fan els pares, l’ambient o el que sigui, però no es pot néixer dolent, n’estic convençut, amb només una excepció cada deu milions. Tenim aquest concepte de la mala llavor, però no crec que sigui real. El que vam veure una vegada i una altra en els nens amb què treballàvem és que no hi havia cap misteri: sempre podíem traçar els problemes fins a casa, sempre. Hi havia nens realment violents, i tinc una cicatriu de per vida d’un d’ells, però m’agradaven, perquè eren nens, no eren culpables de res. En canvi els adults... no ho passava gaire bé amb els seus pares. Això té a veure amb la literatura, perquè estic obsessivament interessat en els éssers humans, i treballar amb els nens era aprendre amb ells; en canvi, ara exploro i explico la realitat des d’una altra perspectiva. A més, escriure pot ser un tipus de teràpia, hi ha un alleujament. És molt catàrtic.

F.B.V. Per a molta gent la novel·la negra és molt poc literària. Què en pensa?
D.L. Crec que això està canviant. Hi té molt a veure un grup d’escriptors, entre els quals m’incloc tot i que no me’n vanaglorio pas, que ens vam donar a conèixer als anys noranta. Vam fer un esforç conscient per canviar aquella idea. Jo estic llicenciat en Literatura i Escriptura, vull dir que tinc una base de coneixements, igual que James Lee Burke o James Crumley, que va anar a la Universitat d’Iowa i tots dos venen de famílies amb força pedigrí literari. La novel·la literària s’havia tornat vulgar als anys vuitanta, i va haver un moviment per retornar a l’argument, a les històries, i això és el que va portar molta gent cap a la novel·la negra. La novel·la negra també era el destí natural de molta gent que estava preocupada per les classes baixes, i molta gent escrivia sobre això. Estic molt orgullós de formar part d’aquesta tradició tan enorme.

F.B.V. Hi ha alguna cosa més que policies i criminals...
D.L. Depèn, també. Si només escrius llibres que siguin casos policials amb la persecució d’un assassí en sèrie... llavors ets un novel·lista de gènere, però el que va passar als noranta, i que havia començat ja als vuitanta, és que la gent va començar a utilitzar els gèneres com a vehicle per introduir-se en temes socials, i van començar a aplicar l’art de la gran literatura a la prosa. Aquesta és la tradició a la qual m’interessa estar, no necessàriament a la de Mickey Spillane, que era un escriptor horrible: em considero tan a prop d’ell com de Jane Austen, per dir alguna cosa. Alhora, personalment, jo també em trobo immers en una altra tradició que és la novel·la urbana, al costat d’escriptors com Hubert Selby, Richard Price o William Kennedy. Les meves novel·les tenen molt a veure amb les experiències urbanes, amb l’excepció precisament de “Shutter Island”, que és més aviat novel·la gòtica i és el meu homenatge a les germanes Brönte, Patrick McGrath...

F.B.V. Un dels sentiments més forts de la novel·la és aquesta soledat quasi còsmica...
D.L. Va ser dur, hi havia moment que eren molt difícils d’escriure perquè em sentia molt malament amb l’aïllament del meu personatge, però al final resulta que d’alguna manera tots anem sols per la vida, i hem inventat les distraccions per amagar-nos-ho. La novel·la examina aquest home amb el cor trencat... que intenta apropar-se a la gent, i al final del llibre se n’adona de fins a quin extrem ho intenta. Vaig treballar amb un nen esquizofrènic, i això és el que veus, una habilitat per quasi tocar el món, un intent que sempre hi és però que és molt trist perquè sempre està sol. Els mitjans són inadequats.

F.B.V. També hi ha la soledat de l’escriptor...
D.L. Tots els escriptors estan o han estat insatisfets, en un moment o altre, amb el nivell de comunicació que tenen a la seva vida, i per això escriuen, és un nivell més de comunicació. Tot el que es necessita per convertir-se en escriptor és un parell d’anys de sentir-se com un estrany i no sentir-se totalment connectat al món. Ho dubto. Crec que en el fons tothom sent en algun grau que no han acabat d’entendre el que passa, i aquest és el dolor en l’existència humana, perquè ningú pot ser tu per saber exactament com et sents. És alhora la bellesa i la tristesa de la condició humana.

F.B.V. Abans ha dit que la novel·la li va venir en un somni...
D.L. De fet em sembla que una novel·la és un somni... No és la vida real, o sí, i és ficció... s’hi usen símbols, metàfores, arquetips en els personatges... per fer una representació del món, però no és el món, igual que en els somnis. Trobo fascinants els somnis, i els utilitzo, i són una part molt important del llibre, i pots rellegir-los i veure que tot el que passa a la novel·la hi és, aplicant les metàfores del que passa... De tota manera, jo no escric els meus somnis, i no em sento còmode escrivint amb molta consciència, necessito que flueixi el subconscient i que faci la seva feina. M’hi he entrenat, vaig estar deu anys aprenent-ne abans de publicar res.

F.B.V. Quin creu que és el futur de l’escriptura?
D.L. Cada vegada que algú digui que la novel·la és morta, o que la literatura ho és, algú, sigui jove o gran, home o dona, vindrà i canviarà la direcció de la literatura. Sóc optimista, normalment.

F.B.V. Encara en aquest llibre hagi deixat de banda la part més urbana, es defineix com a autor de novel·la negra. S’hi sent còmode, amb l’etiqueta? Podria escriure un altre tipus de novel·la?
D.L. És el que estic fent en el meu nou llibre, de manera que quan l’acabi ho sabrem... Necessito anar-me plantejant nous reptes, si no no tindria sentit llevar-me cada dia. Ara he fet un llibre gòtic, on toca anar després?

F.B.V. I on està anant?
D.L. Escric una novel·la que passa el 1919 a Nova York, una novel·la històrica que sorgeix de la vaga de policies que va haver-hi. Té a veure també amb el naixement del moviment sindicalista nord-americà, la postguerra de la Primera Guerra Mundial als EUA, el desenvolupament dels drets civils... Un entorn totalment diferent.

F.B.V. A “Shutter Island” hi ha un desenvolupament lineal dels fets... fins que alguna cosa es trenca i el lector no sap ben bé on es troba...
D.L. És molt més interessant que el lector trobi les solucions. Una de les lleis més antigues de l’escriptura és el “mostra-ho, no ho diguis”. No puc dir-te com t’has de sentir ni com has de pensar, només t’ho puc mostrar perquè tu en treguis les teves pròpies conclusions. Jo he volgut portar-ho fins a l’extrem, de manera que el lector ha de decidir exactament què ha llegit que passa, al final del llibre. Molts lectors en diuen que volen parlar sobre aquest final, i jo els dic que no, que no tinc res a dir-los, ells són els que han de trobar les respostes. A mi m’encanta que m’ho facin: m’encanta que quan llegeixo un llibre o miro una pel·lícula no m’ho donin tot fet i hagi de pensar en què he vist o llegit abans...

F.B.V. Però a molts lectors es veu que no els agrada la dificultat, diuen...
D.L. No crec que ho hagi d’explicar tot. Si els agrada el que faig, bé, i si no és el risc que haig de prendre. És millor això que escriure per al mínim comú denominador, ja hem baixat prou el nivell, a la nostra societat.

F.B.V. Això sembla contrari de parlar de les classes baixes...
D.L. Per què no haurien de treballar una mica? Si vols que t’ho expliquin tot i tot t’ho facin com si fossis un nen malalt al llit... mira la tele.

F.B.V. Què el va portar a escriure sobre policies?
D.L. Crec que és perquè sempre he estat interessat en la violència, i m’era catàrtic. No puc respondre... Primer fou l’ou o la gallina? Em va ser natural.

F.B.V. També parla dels efectes de la Segona Guerra Mundial en el soldats americans que en van tornar...
D.L. El mite diu que eren joves sans i forts, però molts van morir d’atac de cor abans dels seixanta anys. Als EUA es diu que mai no han volgut parlar d’aquella guerra, i jo dic que en realitat, molta gent no els va voler escoltar. Hi ha tota una generació d’homes que va tornar d’una de les pitjors experiències de la història i com que vam guanyar els van demanar que no en parlessin, que ja estava bé, i s’ho van quedar a dins. Havíem de fer aquella guerra, no hi ha discussió possible, en això, però no significa que la gent que va anar-hi i en va tornar se’n pugui anar a dormir cada nit tranquil·lament perquè saben que eren al costat dels bons, també van fer moltes coses dolentes, i només cal preguntar per saber-ho.

F.B.V. S’imagina escrivint un altre gènere, com teatre, poesia...?
D.L. He escrit una obra de teatre que segurament s’estrenarà a Nova York el desembre, i també he escrit poesia, però no la publicaré pas, perquè conec grans poetes i jo tinc clar que no ho sóc. Tinc un gran respecte per la forma. N’estic per modelar la meva llengua, però no m’agradaria comprometre el meu nom donant-la a conèixer. No vull ser un diletant i dir: “Ai, mira, avui sóc poeta!”...

F.B.V. Bastants novel·listes escriuen poesia per a ells...
D.L. Perquè ajuda a trobar la música de les paraules i millora la prosa. D’altra banda sempre dic als meus estudiants que si volen ser novel·listes han d’estudiar les obres de teatre, perquè ajuden molt en l’estructura, i la poesia els ajudarà amb la llengua. La poesia, com a mínim als Estats Units és molt menyspreada, fins al punt que si pregunta al nord-americà mig si coneix cap poeta, és probable que no sàpiga anomenar cap del segle XX; potser Seamus Heaney, perquè va guanyar el Nobel.

Fugint de la realitat
A “Shutter Island” (RBA), Dennis Lehane (Dorchester, Massachussets, 1964) envia dos agents de l’FBI, l’any 1954, a treballar en un cas en una illa ocupada només per un centre psiquiàtric penitenciari. Allí, el pacients reclusos són tractats amb mètodes inhumans i brutals, i que havia de ser una simple fuga del centre es converteix en una trama complexa on les motivacions dels uns i dels altres, la realitat, la natura i la ficció es confonen i juguen a portar el lector d’un lloc a un altre. En darrera instància, és el lector qui haurà de decidir què passa, on i per què.
Tot i que molts l’identifiquen per la pel·lícula “Mystic river”, que va dirigir Clint Eastwood i que va guanyar dos Oscar, Lehane ja tenia tota una reputació com a autor de novel·la negra. Negra i urbana, diria ell. La seva primera novel·la, “A drink before the war”, ja va guanyar el premi Shamus a la Millor Primera Novel·la. A més d’aquesta i de “Mystic river”, RBA també ha publicat “Plegarias en la noche” i “Despareció una noche”, dues novel·les protagonitzades per la parella de detectius Patrick Kenzie i Angela Gennaro, que van tenir una gran acceptació als EUA.
Junt amb d’altres escriptors, Lehane va formar part del grup Escriptors contra la Guerra, i a més de treballar de conseller amb adolescent problemàtics també ha treballat de xofer, d’aparcacotxes, cambrer, llibreter, conductor de tràilers... feines que sense cap dubte també han contribuït a donar perspectiva als seus llibres.

Entrevista a la Cristina Peri-Rossi

Vaig entrevista la Cristina Peri-Rossi, una entrevista que va sortir publicada el  18 de gener del 2006. Publico aquí la versió sencera, més llarga que com es va publicar. Alguns moments de la conversa van ser molt emotius. Properament potser m'animo a anar-ne penjant algunes més... Espero que us agradi...

"Em semblava que la vida a l’exili podia ser molt més dolorosa que la mort"
 
Entrevista a Cristina Peri Rossi
Francesc Bombí-Vilaseca

F.B.V. Aquesta “Poesía reunida” és un somni d’infantesa...
C.P.R. Els somnis no sempre es compleixen, i aquest jo no el vaig expressar, era un desig íntim i fou l’editorial qui m’ho va proposar, sobretot perquè alguns llibres, com el primer, “Evohé”, són introbables, i hi havia una demanda dels lectors. He hagut d’enviar moltes vegades fotocòpies dels meus llibres, perquè els lectors de poesia persegueixen el llibre, són molt bon lectors. Per a mi ha estat una gran il·lusió, tot i que no he deixat d’escriure i el proper llibre està gairebé acabat. Per a publicar un volum d’obra reunida cal tenir certa edat, i la idea que hi ha al darrere és que si demà em moro això és el que he fet.

F.B.V. I li sembla poc o molt, la seva vida, veient aquest volum?
C.P.R. Jo no tinc cap vanitat literària, escric perquè estimo la literatura, i l’estimo més que el meu propi destí dins d’ella. Si fos per la competència, un no escriuria perquè ja va escriure Shakespeare. Des que vaig començar a escriure vaig tenir clar que no es tracta de guanyar cap partit de futbol. Una amiga meva es professora de nois discapacitats en un institut i em va trucar per dir-me que els estava portant a despatxos de diferents professionals i volia portar-los a casa d’un escriptor. En van venir vint, i un d’ells que era autista en veure la biblioteca, que llavors era sencera, em va preguntar: “Els has escrit tots tu?”, i jo li vaig respondre que no, que només uns quants. “Ah, llavors no m’interessa”, va dir... en va semblar exemplar. Jo estic satisfeta.

F.B.V. Podia haver-los publicat d’un en un, en comptes de tots els llibres junts...
C.P.R. Tinc la poesia completa d’Homero Aridjis, un dels meus poetes preferits, i m’encanta perquè la puc obrir per qualsevol lloc. Una poesia reunida té la seva pròpia funció. Si el lector vol llegir un llibre solt pot llegir el següent, que es dirà “Mi casa en la escritura”, o un altre, i d’allà passarà si vol a la completa. A mi quan m’agrada un poeta m’agrada llegir-lo tot. També hi ha lectors que conec que tenen tots els meus llibres i els agrada tenir-los junts, però hi ha llibres introbables que no es reeditaran mai solts. Les editorials de poesia reediten molt poc, prefereixen editar un llibre nou, al contrari que en novel·la.

F.B.V. Però s’hi pot guanyar la vida...
C.P.R. Visc sobretot del periodisme i les conferències que faig. Si algú és escriptor per guanyar diners és que és tonto. En el meu cas els diners no significarien cap cota més de felicitat.

F.B.V. Com es va forjar com a escriptora?
C.P.R. Quasi tothom comença escrivint poesia... Vaig començar a escriure de petita. La meva mare, que té noranta anys i viu a Montevideo, era pedagoga, una gran lectora, feminista avant la lettre, i als tres o quatre anys em va ensenyar les lletres i les vaig ajuntar i vaig començar a llegir, i això fou un gran plaer. El meu pare era obrer, i amb prou feines llegia, i l’única biblioteca que jo coneixia era la del meu tiet, que era petita però bastant completa, a mi em semblava enorme, i entre els onze i catorze anys me la vaig llegir quasi sencera. Recordo que quan el meu tiet se’n va adonar em va cridar i em va dir: “Què vols ser a la vida?”. “Escriptora”, li vaig dir. “Quans llibres escrits per una dona hi ha aquí?”, va seguir, i jo vaig respondre: “Tres, “Les onades” de Virginia Woolf, la poesia d’Alfonsina Storni i la poetia de Sylvia Plath”. Ell va seguir: “Has llegit les biografies de les solapes? Com van morir?”, i jo: “Es van suïcidar les tres”. I va concloure que “les dones no escriuen, i quan escriuen se suïciden”. Jo m’ho vaig prendre molt seriosament, perquè en aquell moment tenia una gran admiració acrítica cap al meu tiet, que era l’ovella negra de la família, era ateu, elegantíssim, molt culte, neuròtic, misogin, comunista i jugador. Però a mi m’ha salvat sempre una espècie d’ingenuïtat o d’acceptació de l’inevitable: jo vull ser escriptora, i si les escriptores se suïciden ja em suïcidaré quan em toqui...

F.B.V. I ho va decidir...
C.P.R. Recordo que un cop ho vaig verbalitzar públicament, fins i tot. En un gran dinar familiar italià, en què tots parlen al mateix temps, em vaig pujar en una cadira i vaig cridar: “Jo vull ser escriptora”. I van parar de parlar, es van mirar i van dir: “Què diu la nena? La nena és boja!”. A l’Uruguai es llegia molt, però no hi havia editorials perquè tot es publicava a Buenos Aires, a Mèxic o a Espanya... La meva mare quan es va adonar que allò era seriós em va dir: “Primer, si vols ser escriptora patiràs; segon, en aquest país és quasi impossible, i tercer, si hi insisteixes i vols ser-ho igualment, t’hauràs de guanyar la vida d’una altra manera”. I llavors vaig estudiar Literatura Comparada, i quan vaig arribar aquí aquesta disciplina no existia, i a més m’era impossible de convalidar el títol, perquè l’exèrcit havia entrar a la Universitat i cremat tots els papers, i a mi mai se m’havia acudit de tenir un certificat.

F.B.V. Va fugir d’una dictadura per arribar a una altra...
C.P.R. Jo i molts altres exiliats sud-americans vam haver de conviure amb els que s’havien quedat amb Franco... Dir-li a un funcionari del Ministeri d’Educació que jo era catedràtica a l’Uruguai i l’exèrcit va entrar i ho va cremar tot... em miraven com si jo fos terrorista... Aquí vaig haver d’enfrontar-me a l’enemic teòric contra el qual sempre havia lluitat, contra el capitalisme burgés, i crec que a l’Uruguai mai no havia conegut un burgés...

F.B.V. Quines van ser les circumstàncies de la seva fugida de l’Uruguai?
C.P.R. A l’Uruguai, el país més polititzat que conec, va haver-hi un moment pre-revolucionari i es va declarar l’estat de guerra interna, una figura més greu que l’estat de setge, contra la guerrilla i les organitzacions sindicals. Llavors es van militaritzar els llocs de treball públics, inclosos els professors universitaris, per tal que responguéssim. Era el moment que començaven les desaparicions i els segrestos, apart de les ràtzies. Jo era catedràtica a la universitat nocturna, i de vegades anava a donar classe i entrava l’exèrcit a cavall... he vist morir alumnes meus pràcticament a les meves mans. Jo vivia amb una amiga, que treballava a la Casa del Gobierno, era secretària del president de la República i portava una doble vida total; la meva militància era pública. Vam amagar a casa, durant tres mesos en què no va sortir, una alumna meva la mare de la qual havia fugit a Cuba i la germana menor a Xile i ella no podia tornar a casa perquè l’exèrcit l’hi esperava. El dia que feia divuit anys, amb tota l’angoixa acumulada, ja s’havia llegit fins i tot tota la biblioteca, em va dir que no aguantava més, que se n’anava a un “boliche” on hi anaven prostitutes, proxenetes i jugadors d’escacs. Jo li havia promès que li publicaria un conte a l’emblemàtic setmanari “Marcha” on jo treballava, i havíem quedat per anar-hi plegades, però no va arribar.

F.B.V. La van segrestar?
C.P.R. El dia abans jo ja havia vist que quan havia marxat de casa l’havia seguida un cotxe sense matrícula, que són els de la policia secreta, i ja m’ho temia. No podia preguntar-li res a ningú, i en aquell moment vaig veure clar que la torturarien, i que sabien d’on havia sortit. Dos mesos després vaig rebre un avís: o marxava en 24 hores o venien a buscar-me. Jo, com molts militants llavors, duia una càpsula de cianur a la butxaca... jo vaig escollir la càpsula i la meva companya de pis va escollir que marxaríem al lloc més lluny possible... L’únic recurs al qual vam poder recórrer llavors, era de matinada, fou una gran amiga que treballava en una agència de viatges i m’havia donat el telèfon per si necessitava res, a qualsevol hora. “L’únic que tinc són dos bitllets per al pitjor camarot d’un vaixell a Barcelona”, i vam marxar sense maletes i sense res. Una altra amiga tenia diners guardats i em va poder donar els dòlars suficients per comprar dos bitllets. Per sort teníem passaport. Jo coneixia Barcelona, havia llegit Espriu... però no havia pensat en marxar! Jo havia escollit el cianur. No em fa por la mort, em semblava que la vida a l’exili podia ser molt més dolorosa que la mort, que és un minut, i a l’exili et pot passar qualsevol cosa. Quan marxava vaig passar pel setmanari i vaig avisar el secretari de redacció, la filla del qual també estava segrestada, em va dir que enviaria un telegrama a un exiliat català, Juan García Grau, que s’havia exiliat a l’Uruguai i havia tornat feia poc, perquè m’anés a buscar al port i m’ajudés. Vaig arribar a Barcelona el 20 d’octubre de 1972. Jo mai abans havia sortit de l’Uruguai. Amb García Grau m’havia escrit i havíem intercanviat un parell de cartes només, i quan vaig arribar ell m’esperava amb un exemplar de “Marcha”; durant molts anys em vaig preguntar per la seva posició política, perquè l’he vist d’assessor de Trias Fargas, dirigint l’Enciclopèdia Catalana, dirigint Labor i d’assessor de Pujol, i vaig arribar a pensar que era un agent de la CIA, però no: era francmaçó.

F.B.V. I es va quedar aquí...
C.P.R. En aquell moment encara no hi havia hagut el cop d’estat, tot i que jo sabia que es preparava i ja havien fet un intent de destituir-me de la càtedra, n’estava segura. A més havia publicat un llibre que va ser premonitori sobre la dictadura, i estava convençuda que anaven a per mi, que mai vaig ser militant clandestina sinó legal i era molt coneguda. Jo tenia l’esperança que el cop que havia d’arribar no durés gaire, i jo vaig venir a Barcelona pensant que en un any tornaria, i que si hi havia un cop d’estat i jo tenia salut tornaria clandestinament a lluitar contra la dictadura, però a l’any em van trobar un tumor i em van operar, i vaig fundar un comitè d’ajuda als presos polítics, i em vaig haver d’exiliar d’aquí, també. Em vaig adonar que jo tenia un paper més eficaç a fora que a dins d’Uruguai. Vaig ser una de les tres persones a les quals la dictadura uruguaiana va treure la nacionalitat, i vaig ser l’última a qui se li va tornar, i de 1974 al 1984 vaig tenir nacionalitat només espanyola per la via del matrimoni.

F.B.V. O sigui que es va casar...
C.P.R. ...per tenir papers, si no era impossible. És una de les poques coses per a les quals serveix el matrimoni. I em vaig haver de casar per l’església, i li dec alguna cosa a l’església perquè el capellà que ens va casar sabia que jo no tenia cap tipus de papers i que era per interessos. Quan va caure la dictadura en un acte públic em van tornar la nacionalitat, però mai no m’han restituït el càrrec de catedràtica.

F.B.V. I l’acceptaria?
C.P.R. No. Una de les pitjors experiències que he tingut a l’exili és adonar-me que molta gent treballava per tornar amb un càrrec. Jo vaig treballar per solidaritat moral i per principis, però no per què hem donessin cap càrrec.

F.B.V. La seva poesia parla molt de l’experiència de la dictadura i de l’exili...
C.P.R. “Descripción de un naufragio”, que és un dels llibres al·legòrics més dramàtics que he escrit sobre l’experiència de sobreviure, hi ha un poema quasi de retret que fa a una supervivent l’home que l’estima, perquè ella va sobreviure fugint i ell parla amb el capità del barco, que li diu que hi ha gent que té tanta força per sobreviure que fa qualsevol cosa, i ell li contesta que fins llavors no havia conegut la dona que estimava. I diu el capità: “Marinero –me dijo-, ¿necesitaras un naufragio / para conocer a tu mujer?”. La meva companya de pis va decidir marxar, i jo estic amb vida perquè ella va prendre la decisió de fugir. Jo no he escrit tot el que hauria pogut escriure sobre l’exili, ho he fet sobretot, en poesia, a “Descripción de un naufragio” i a “Estado de exilio”, i la novel·la “La nave de los locos”, també, i també en alguns relats.

F.B.V. Alguns poemes són molt narratius i molt durs...
C.P.R. Sempre dic que de vegades per mandra escric poesia i no novel·les. Una vida així té tal intensitat que després et costa molt viure immers en la calma de la normalitat, tot et sembla trivial i avorrit. Quan vaig arribar aquí, a finals del franquisme, em va semblar que hi havia una pau... Encara recordo el dia que van matar Carrero Blanco, i jo pensava que hi hauria controls a tot arreu, i em va sorprendre que gairebé no passava res al carrer.

F.B.V.
C.P.R. Vaig arribar aquí a l’octubre, i al gener ja estava treballant a l’editorial Lumen, i quan Ester Tusquets em va dir que estava preparant les vacances d’estiu vaig pensar que era una vida massa previsible... A mi encara programar una visita per a dintre d’un mes em sembla la cosa més insulsa del món, jo necessito intensitat. Hi ha gent que no aguanta la calma, que s’han tornat bojos o s’han suïcidat.

F.B.V. Com s’ha sentit després de rellegir tota la seva obra poètica?
C.P.R. Vaig corregir les proves amb una amiga meva, i a totes dues ens va agafar un atac d’angoixa... especialment amb a “Descripción de un naufragio” i a “Estado de exilio”. Crec que és una obra de pes, estic d’acord amb el que he escrit, i la prova és que he canviat una sola paraula. Això és el que ha fet Cristina Peri Rossi, en faig un judici literari favorable. Deixo reposar molt els meus llibres de poesia, en un cas quasi trenta anys, perquè crec que la poesia necessita temps. Ara acaba de sortir un recull dels meus articles, “El pulso del mundo” (Universidad Autónoma de la Ciudad de México), i la selecció la va fer l’hispanista Mercedes Rowinsky-Geurts, i quan ho llegeixo veig que he escrit a molts llocs, he fet un llarg recorregut. Ara està fent una selecció de les cartes que li vaig enviar a la meva mare. L’única virtut de la vellesa és que pots mirar enrere el que has fet. Per a mi la literatura és una font de coneixement; jo escric per conèixer millor el gènere humà.

F.B.V. A la seva poesia hi ha molta provocació sexual, per a l’època...
C.P.R. Llegit ara es diferent, però el 1971 en el context espanyol o llatinoamericà no hi havia cap llibre així, l’únic referent possible era Safo, tot i que es feia una mica de poesia eròtica a Mèxic, però més velada. Per a mi l’escàndol fou molt desproporcionat, però la poesia parlava de la primavera i coses així, i la poesia maleïda que es feia, com Ginsberg, encara no era sexual sinó més aviat sobre la droga o la marginació. M’he adonat que he tingut un paper provocador sense voler-ho, perquè per a mi és natural. En el conjunt de la meva poesia hi ha llibres que són totalment al·legòrics, tot i que considero que la irrupció de l’erotisme, de mostrar el gaudi del cos, li venia bé a la poesia espanyola.

F.B.V. Hi ha plaer i dolor...
C.P.R. I també hi ha un plaer del dolor... Però la vida és així, i qui no té una gran capacitat de dolor no té una gran capacitat de gaudi. Hi ha gent avui que diu que controla les emocions: jo no ho vull, m’encanta que les emocions em guanyin la partida. Vaig anar a veure “La vida secreta de las palabras”, d’Isabel Coixet, i vaig tenir un atac d’angoixa i pànic, em suaven les mans... i m’agrada que em passi això, perquè vol dir que hi ha empatia, perquè si no hi ha empatia no hi ha art.

F.B.V. Com escriu?
C.P.R. Escric tal com sóc. Escric quan no puc més, quan tinc una pressió. Intento escriure poc, perquè és molt solitari i a mi m’agrada estar rodejada de tendresa i d’éssers humans. Tracto d’escriure en poc temps, i no corregeixo, només vaig corregir un llibre “La nave del loco”, i va ser horrible, perquè li sobraven pàgines i vaig estar mesos retallant... per què vull reescriure una novel·la si ja l’he escrita?

F.B.V. I escriu igual poesia que narrativa?
C.P.R. Sempre ho faig de la mateixa manera. Fins que no tinc la primera frase no escric, i quan tinc la primera sé que puc esperar el temps que calgui. L’únic que em fa dubtar és des d’on es narrarà, si escriu un personatge, jo o qui. Estic escrivint una novel·la autobiogràfica sobre la infància, no les meves memòries, i el segon volum serà només sobre dones que hagin trencat les normes, però no són famoses, i jo no hi surto... Però cada dia em trobo que m’interessa més la vida que a l’escriptura, i vaig deixant projectes inconcluses perquè em poso a jugar a l’ordinador... No planifico gaire quan escric, i crec que la meva actitud davant de l’escriptura ve de l’empatia.

Memòria de la provocació
Cristina Peri Rossi (Montevideo, 1941) va irrompre a la literatura amb la marca de la provocació, causant escàndol especialment per la provocació del seu primer llibre de poesia, “Evohé”, d’alt contingut eròtic, el 1971. Abans ja havia publicat tres llibres de contes, una novel·la i guanyat una càtedra. El 1972 va arribà exiliada a Barcelona, on ha viscut des de llavors, exceptuant un període en què es va haver d’exiliar a París.
Autora d’una quarantena de llibres entre poesia, contes, novel·les i assaig, Peri Rossi ha guanyat premis com el Ciutat de Barcelona o l’Internacional de Poesía Rafael Alberti, i és una de les veus més importants de la poesia en castellà, amb una obra que a més de l’erotisme (amor, sexe i desig) parla de la memòria, de l’exili o de la pròpia literatura en llibres com “Estado de exilio”, que va començar a escriure el 1973 i no va donar per acabat fins el 2003. A “Poesia reunida” (Lumen) es reuneixen els seus onze llibres de poesia, tret de “Las musas inquietantes”, que té previst de reeditar la mateixa editorial.
Lumen prepara també la reedició dins una Biblioteca Cristina Peri Rossi de totes les seves novel·les, entre les quals destaquen “La nave de los locos” (Seix Barral), “Babel bárbara” (Lumen) o “El amor es una droga dura” (Seix Barral). També enllesteix el seu proper llibre de poesia, “Mi casa en la escritura”.
L’autora es defineix com a “romàntica i extremadament sentimental, gairebé cursi”, i assegura que amb el anys se’n torna encara més. “Per sort –diu– aquí hi ha un pragmatisme, el seny, que evita els excessos del romanticisme, i a mi m’ha fet bé estar en una cultura basada en uns altres valors diferents de l’elecció suïcida” ...
Al seu pis de Barcelona hi té més aviat pocs llibres: “Vaig perdre la meva biblioteca a l’exili, perquè vaig haver-ho de deixar tot. Tenia trenta anys i una de les millors biblioteques de Montevideo. Després la vaig anar reconstruint, i va arribar un moment que els llibres em van aclaparar, i necessitaria escriure malament i guanyar premis milionaris per aspirar a comprar una casa només per guardar els llibres, igual que Neruda tenia tres cases per als seus objectes. A més sóc molt col·leccionista, col·leccionava segells, maquetes de vaixell, rellotges, objectes de mar... M’interessen les rareses. Una gran amiga meva que viu a Sevilla va heretar un pis molt gran i no en volia fer res i em va oferir la possibilitat de posar-hi la meva biblioteca de set mil llibres, les meves col·leccions i els objectes. Avui és una mena de museu de la fundació no oficial Cristina Peri Rossi... i jo no hi vaig quasi mai i si necessito un llibre el trec d’una biblioteca pública per no seguir-ne acumulant... Trobo a faltar més els objectes, aquí només tinc un vaixell, només tres rellotges... Ara intento viure de manera més sòbria i oblidar-me d’aquestes coses que han pesat molt a la meva vida; vull una vellesa més lleugera.”