dijous, 23 de desembre de 2010

Entrevista a la Cristina Peri-Rossi

Vaig entrevista la Cristina Peri-Rossi, una entrevista que va sortir publicada el  18 de gener del 2006. Publico aquí la versió sencera, més llarga que com es va publicar. Alguns moments de la conversa van ser molt emotius. Properament potser m'animo a anar-ne penjant algunes més... Espero que us agradi...

"Em semblava que la vida a l’exili podia ser molt més dolorosa que la mort"
 
Entrevista a Cristina Peri Rossi
Francesc Bombí-Vilaseca

F.B.V. Aquesta “Poesía reunida” és un somni d’infantesa...
C.P.R. Els somnis no sempre es compleixen, i aquest jo no el vaig expressar, era un desig íntim i fou l’editorial qui m’ho va proposar, sobretot perquè alguns llibres, com el primer, “Evohé”, són introbables, i hi havia una demanda dels lectors. He hagut d’enviar moltes vegades fotocòpies dels meus llibres, perquè els lectors de poesia persegueixen el llibre, són molt bon lectors. Per a mi ha estat una gran il·lusió, tot i que no he deixat d’escriure i el proper llibre està gairebé acabat. Per a publicar un volum d’obra reunida cal tenir certa edat, i la idea que hi ha al darrere és que si demà em moro això és el que he fet.

F.B.V. I li sembla poc o molt, la seva vida, veient aquest volum?
C.P.R. Jo no tinc cap vanitat literària, escric perquè estimo la literatura, i l’estimo més que el meu propi destí dins d’ella. Si fos per la competència, un no escriuria perquè ja va escriure Shakespeare. Des que vaig començar a escriure vaig tenir clar que no es tracta de guanyar cap partit de futbol. Una amiga meva es professora de nois discapacitats en un institut i em va trucar per dir-me que els estava portant a despatxos de diferents professionals i volia portar-los a casa d’un escriptor. En van venir vint, i un d’ells que era autista en veure la biblioteca, que llavors era sencera, em va preguntar: “Els has escrit tots tu?”, i jo li vaig respondre que no, que només uns quants. “Ah, llavors no m’interessa”, va dir... en va semblar exemplar. Jo estic satisfeta.

F.B.V. Podia haver-los publicat d’un en un, en comptes de tots els llibres junts...
C.P.R. Tinc la poesia completa d’Homero Aridjis, un dels meus poetes preferits, i m’encanta perquè la puc obrir per qualsevol lloc. Una poesia reunida té la seva pròpia funció. Si el lector vol llegir un llibre solt pot llegir el següent, que es dirà “Mi casa en la escritura”, o un altre, i d’allà passarà si vol a la completa. A mi quan m’agrada un poeta m’agrada llegir-lo tot. També hi ha lectors que conec que tenen tots els meus llibres i els agrada tenir-los junts, però hi ha llibres introbables que no es reeditaran mai solts. Les editorials de poesia reediten molt poc, prefereixen editar un llibre nou, al contrari que en novel·la.

F.B.V. Però s’hi pot guanyar la vida...
C.P.R. Visc sobretot del periodisme i les conferències que faig. Si algú és escriptor per guanyar diners és que és tonto. En el meu cas els diners no significarien cap cota més de felicitat.

F.B.V. Com es va forjar com a escriptora?
C.P.R. Quasi tothom comença escrivint poesia... Vaig començar a escriure de petita. La meva mare, que té noranta anys i viu a Montevideo, era pedagoga, una gran lectora, feminista avant la lettre, i als tres o quatre anys em va ensenyar les lletres i les vaig ajuntar i vaig començar a llegir, i això fou un gran plaer. El meu pare era obrer, i amb prou feines llegia, i l’única biblioteca que jo coneixia era la del meu tiet, que era petita però bastant completa, a mi em semblava enorme, i entre els onze i catorze anys me la vaig llegir quasi sencera. Recordo que quan el meu tiet se’n va adonar em va cridar i em va dir: “Què vols ser a la vida?”. “Escriptora”, li vaig dir. “Quans llibres escrits per una dona hi ha aquí?”, va seguir, i jo vaig respondre: “Tres, “Les onades” de Virginia Woolf, la poesia d’Alfonsina Storni i la poetia de Sylvia Plath”. Ell va seguir: “Has llegit les biografies de les solapes? Com van morir?”, i jo: “Es van suïcidar les tres”. I va concloure que “les dones no escriuen, i quan escriuen se suïciden”. Jo m’ho vaig prendre molt seriosament, perquè en aquell moment tenia una gran admiració acrítica cap al meu tiet, que era l’ovella negra de la família, era ateu, elegantíssim, molt culte, neuròtic, misogin, comunista i jugador. Però a mi m’ha salvat sempre una espècie d’ingenuïtat o d’acceptació de l’inevitable: jo vull ser escriptora, i si les escriptores se suïciden ja em suïcidaré quan em toqui...

F.B.V. I ho va decidir...
C.P.R. Recordo que un cop ho vaig verbalitzar públicament, fins i tot. En un gran dinar familiar italià, en què tots parlen al mateix temps, em vaig pujar en una cadira i vaig cridar: “Jo vull ser escriptora”. I van parar de parlar, es van mirar i van dir: “Què diu la nena? La nena és boja!”. A l’Uruguai es llegia molt, però no hi havia editorials perquè tot es publicava a Buenos Aires, a Mèxic o a Espanya... La meva mare quan es va adonar que allò era seriós em va dir: “Primer, si vols ser escriptora patiràs; segon, en aquest país és quasi impossible, i tercer, si hi insisteixes i vols ser-ho igualment, t’hauràs de guanyar la vida d’una altra manera”. I llavors vaig estudiar Literatura Comparada, i quan vaig arribar aquí aquesta disciplina no existia, i a més m’era impossible de convalidar el títol, perquè l’exèrcit havia entrar a la Universitat i cremat tots els papers, i a mi mai se m’havia acudit de tenir un certificat.

F.B.V. Va fugir d’una dictadura per arribar a una altra...
C.P.R. Jo i molts altres exiliats sud-americans vam haver de conviure amb els que s’havien quedat amb Franco... Dir-li a un funcionari del Ministeri d’Educació que jo era catedràtica a l’Uruguai i l’exèrcit va entrar i ho va cremar tot... em miraven com si jo fos terrorista... Aquí vaig haver d’enfrontar-me a l’enemic teòric contra el qual sempre havia lluitat, contra el capitalisme burgés, i crec que a l’Uruguai mai no havia conegut un burgés...

F.B.V. Quines van ser les circumstàncies de la seva fugida de l’Uruguai?
C.P.R. A l’Uruguai, el país més polititzat que conec, va haver-hi un moment pre-revolucionari i es va declarar l’estat de guerra interna, una figura més greu que l’estat de setge, contra la guerrilla i les organitzacions sindicals. Llavors es van militaritzar els llocs de treball públics, inclosos els professors universitaris, per tal que responguéssim. Era el moment que començaven les desaparicions i els segrestos, apart de les ràtzies. Jo era catedràtica a la universitat nocturna, i de vegades anava a donar classe i entrava l’exèrcit a cavall... he vist morir alumnes meus pràcticament a les meves mans. Jo vivia amb una amiga, que treballava a la Casa del Gobierno, era secretària del president de la República i portava una doble vida total; la meva militància era pública. Vam amagar a casa, durant tres mesos en què no va sortir, una alumna meva la mare de la qual havia fugit a Cuba i la germana menor a Xile i ella no podia tornar a casa perquè l’exèrcit l’hi esperava. El dia que feia divuit anys, amb tota l’angoixa acumulada, ja s’havia llegit fins i tot tota la biblioteca, em va dir que no aguantava més, que se n’anava a un “boliche” on hi anaven prostitutes, proxenetes i jugadors d’escacs. Jo li havia promès que li publicaria un conte a l’emblemàtic setmanari “Marcha” on jo treballava, i havíem quedat per anar-hi plegades, però no va arribar.

F.B.V. La van segrestar?
C.P.R. El dia abans jo ja havia vist que quan havia marxat de casa l’havia seguida un cotxe sense matrícula, que són els de la policia secreta, i ja m’ho temia. No podia preguntar-li res a ningú, i en aquell moment vaig veure clar que la torturarien, i que sabien d’on havia sortit. Dos mesos després vaig rebre un avís: o marxava en 24 hores o venien a buscar-me. Jo, com molts militants llavors, duia una càpsula de cianur a la butxaca... jo vaig escollir la càpsula i la meva companya de pis va escollir que marxaríem al lloc més lluny possible... L’únic recurs al qual vam poder recórrer llavors, era de matinada, fou una gran amiga que treballava en una agència de viatges i m’havia donat el telèfon per si necessitava res, a qualsevol hora. “L’únic que tinc són dos bitllets per al pitjor camarot d’un vaixell a Barcelona”, i vam marxar sense maletes i sense res. Una altra amiga tenia diners guardats i em va poder donar els dòlars suficients per comprar dos bitllets. Per sort teníem passaport. Jo coneixia Barcelona, havia llegit Espriu... però no havia pensat en marxar! Jo havia escollit el cianur. No em fa por la mort, em semblava que la vida a l’exili podia ser molt més dolorosa que la mort, que és un minut, i a l’exili et pot passar qualsevol cosa. Quan marxava vaig passar pel setmanari i vaig avisar el secretari de redacció, la filla del qual també estava segrestada, em va dir que enviaria un telegrama a un exiliat català, Juan García Grau, que s’havia exiliat a l’Uruguai i havia tornat feia poc, perquè m’anés a buscar al port i m’ajudés. Vaig arribar a Barcelona el 20 d’octubre de 1972. Jo mai abans havia sortit de l’Uruguai. Amb García Grau m’havia escrit i havíem intercanviat un parell de cartes només, i quan vaig arribar ell m’esperava amb un exemplar de “Marcha”; durant molts anys em vaig preguntar per la seva posició política, perquè l’he vist d’assessor de Trias Fargas, dirigint l’Enciclopèdia Catalana, dirigint Labor i d’assessor de Pujol, i vaig arribar a pensar que era un agent de la CIA, però no: era francmaçó.

F.B.V. I es va quedar aquí...
C.P.R. En aquell moment encara no hi havia hagut el cop d’estat, tot i que jo sabia que es preparava i ja havien fet un intent de destituir-me de la càtedra, n’estava segura. A més havia publicat un llibre que va ser premonitori sobre la dictadura, i estava convençuda que anaven a per mi, que mai vaig ser militant clandestina sinó legal i era molt coneguda. Jo tenia l’esperança que el cop que havia d’arribar no durés gaire, i jo vaig venir a Barcelona pensant que en un any tornaria, i que si hi havia un cop d’estat i jo tenia salut tornaria clandestinament a lluitar contra la dictadura, però a l’any em van trobar un tumor i em van operar, i vaig fundar un comitè d’ajuda als presos polítics, i em vaig haver d’exiliar d’aquí, també. Em vaig adonar que jo tenia un paper més eficaç a fora que a dins d’Uruguai. Vaig ser una de les tres persones a les quals la dictadura uruguaiana va treure la nacionalitat, i vaig ser l’última a qui se li va tornar, i de 1974 al 1984 vaig tenir nacionalitat només espanyola per la via del matrimoni.

F.B.V. O sigui que es va casar...
C.P.R. ...per tenir papers, si no era impossible. És una de les poques coses per a les quals serveix el matrimoni. I em vaig haver de casar per l’església, i li dec alguna cosa a l’església perquè el capellà que ens va casar sabia que jo no tenia cap tipus de papers i que era per interessos. Quan va caure la dictadura en un acte públic em van tornar la nacionalitat, però mai no m’han restituït el càrrec de catedràtica.

F.B.V. I l’acceptaria?
C.P.R. No. Una de les pitjors experiències que he tingut a l’exili és adonar-me que molta gent treballava per tornar amb un càrrec. Jo vaig treballar per solidaritat moral i per principis, però no per què hem donessin cap càrrec.

F.B.V. La seva poesia parla molt de l’experiència de la dictadura i de l’exili...
C.P.R. “Descripción de un naufragio”, que és un dels llibres al·legòrics més dramàtics que he escrit sobre l’experiència de sobreviure, hi ha un poema quasi de retret que fa a una supervivent l’home que l’estima, perquè ella va sobreviure fugint i ell parla amb el capità del barco, que li diu que hi ha gent que té tanta força per sobreviure que fa qualsevol cosa, i ell li contesta que fins llavors no havia conegut la dona que estimava. I diu el capità: “Marinero –me dijo-, ¿necesitaras un naufragio / para conocer a tu mujer?”. La meva companya de pis va decidir marxar, i jo estic amb vida perquè ella va prendre la decisió de fugir. Jo no he escrit tot el que hauria pogut escriure sobre l’exili, ho he fet sobretot, en poesia, a “Descripción de un naufragio” i a “Estado de exilio”, i la novel·la “La nave de los locos”, també, i també en alguns relats.

F.B.V. Alguns poemes són molt narratius i molt durs...
C.P.R. Sempre dic que de vegades per mandra escric poesia i no novel·les. Una vida així té tal intensitat que després et costa molt viure immers en la calma de la normalitat, tot et sembla trivial i avorrit. Quan vaig arribar aquí, a finals del franquisme, em va semblar que hi havia una pau... Encara recordo el dia que van matar Carrero Blanco, i jo pensava que hi hauria controls a tot arreu, i em va sorprendre que gairebé no passava res al carrer.

F.B.V.
C.P.R. Vaig arribar aquí a l’octubre, i al gener ja estava treballant a l’editorial Lumen, i quan Ester Tusquets em va dir que estava preparant les vacances d’estiu vaig pensar que era una vida massa previsible... A mi encara programar una visita per a dintre d’un mes em sembla la cosa més insulsa del món, jo necessito intensitat. Hi ha gent que no aguanta la calma, que s’han tornat bojos o s’han suïcidat.

F.B.V. Com s’ha sentit després de rellegir tota la seva obra poètica?
C.P.R. Vaig corregir les proves amb una amiga meva, i a totes dues ens va agafar un atac d’angoixa... especialment amb a “Descripción de un naufragio” i a “Estado de exilio”. Crec que és una obra de pes, estic d’acord amb el que he escrit, i la prova és que he canviat una sola paraula. Això és el que ha fet Cristina Peri Rossi, en faig un judici literari favorable. Deixo reposar molt els meus llibres de poesia, en un cas quasi trenta anys, perquè crec que la poesia necessita temps. Ara acaba de sortir un recull dels meus articles, “El pulso del mundo” (Universidad Autónoma de la Ciudad de México), i la selecció la va fer l’hispanista Mercedes Rowinsky-Geurts, i quan ho llegeixo veig que he escrit a molts llocs, he fet un llarg recorregut. Ara està fent una selecció de les cartes que li vaig enviar a la meva mare. L’única virtut de la vellesa és que pots mirar enrere el que has fet. Per a mi la literatura és una font de coneixement; jo escric per conèixer millor el gènere humà.

F.B.V. A la seva poesia hi ha molta provocació sexual, per a l’època...
C.P.R. Llegit ara es diferent, però el 1971 en el context espanyol o llatinoamericà no hi havia cap llibre així, l’únic referent possible era Safo, tot i que es feia una mica de poesia eròtica a Mèxic, però més velada. Per a mi l’escàndol fou molt desproporcionat, però la poesia parlava de la primavera i coses així, i la poesia maleïda que es feia, com Ginsberg, encara no era sexual sinó més aviat sobre la droga o la marginació. M’he adonat que he tingut un paper provocador sense voler-ho, perquè per a mi és natural. En el conjunt de la meva poesia hi ha llibres que són totalment al·legòrics, tot i que considero que la irrupció de l’erotisme, de mostrar el gaudi del cos, li venia bé a la poesia espanyola.

F.B.V. Hi ha plaer i dolor...
C.P.R. I també hi ha un plaer del dolor... Però la vida és així, i qui no té una gran capacitat de dolor no té una gran capacitat de gaudi. Hi ha gent avui que diu que controla les emocions: jo no ho vull, m’encanta que les emocions em guanyin la partida. Vaig anar a veure “La vida secreta de las palabras”, d’Isabel Coixet, i vaig tenir un atac d’angoixa i pànic, em suaven les mans... i m’agrada que em passi això, perquè vol dir que hi ha empatia, perquè si no hi ha empatia no hi ha art.

F.B.V. Com escriu?
C.P.R. Escric tal com sóc. Escric quan no puc més, quan tinc una pressió. Intento escriure poc, perquè és molt solitari i a mi m’agrada estar rodejada de tendresa i d’éssers humans. Tracto d’escriure en poc temps, i no corregeixo, només vaig corregir un llibre “La nave del loco”, i va ser horrible, perquè li sobraven pàgines i vaig estar mesos retallant... per què vull reescriure una novel·la si ja l’he escrita?

F.B.V. I escriu igual poesia que narrativa?
C.P.R. Sempre ho faig de la mateixa manera. Fins que no tinc la primera frase no escric, i quan tinc la primera sé que puc esperar el temps que calgui. L’únic que em fa dubtar és des d’on es narrarà, si escriu un personatge, jo o qui. Estic escrivint una novel·la autobiogràfica sobre la infància, no les meves memòries, i el segon volum serà només sobre dones que hagin trencat les normes, però no són famoses, i jo no hi surto... Però cada dia em trobo que m’interessa més la vida que a l’escriptura, i vaig deixant projectes inconcluses perquè em poso a jugar a l’ordinador... No planifico gaire quan escric, i crec que la meva actitud davant de l’escriptura ve de l’empatia.

Memòria de la provocació
Cristina Peri Rossi (Montevideo, 1941) va irrompre a la literatura amb la marca de la provocació, causant escàndol especialment per la provocació del seu primer llibre de poesia, “Evohé”, d’alt contingut eròtic, el 1971. Abans ja havia publicat tres llibres de contes, una novel·la i guanyat una càtedra. El 1972 va arribà exiliada a Barcelona, on ha viscut des de llavors, exceptuant un període en què es va haver d’exiliar a París.
Autora d’una quarantena de llibres entre poesia, contes, novel·les i assaig, Peri Rossi ha guanyat premis com el Ciutat de Barcelona o l’Internacional de Poesía Rafael Alberti, i és una de les veus més importants de la poesia en castellà, amb una obra que a més de l’erotisme (amor, sexe i desig) parla de la memòria, de l’exili o de la pròpia literatura en llibres com “Estado de exilio”, que va començar a escriure el 1973 i no va donar per acabat fins el 2003. A “Poesia reunida” (Lumen) es reuneixen els seus onze llibres de poesia, tret de “Las musas inquietantes”, que té previst de reeditar la mateixa editorial.
Lumen prepara també la reedició dins una Biblioteca Cristina Peri Rossi de totes les seves novel·les, entre les quals destaquen “La nave de los locos” (Seix Barral), “Babel bárbara” (Lumen) o “El amor es una droga dura” (Seix Barral). També enllesteix el seu proper llibre de poesia, “Mi casa en la escritura”.
L’autora es defineix com a “romàntica i extremadament sentimental, gairebé cursi”, i assegura que amb el anys se’n torna encara més. “Per sort –diu– aquí hi ha un pragmatisme, el seny, que evita els excessos del romanticisme, i a mi m’ha fet bé estar en una cultura basada en uns altres valors diferents de l’elecció suïcida” ...
Al seu pis de Barcelona hi té més aviat pocs llibres: “Vaig perdre la meva biblioteca a l’exili, perquè vaig haver-ho de deixar tot. Tenia trenta anys i una de les millors biblioteques de Montevideo. Després la vaig anar reconstruint, i va arribar un moment que els llibres em van aclaparar, i necessitaria escriure malament i guanyar premis milionaris per aspirar a comprar una casa només per guardar els llibres, igual que Neruda tenia tres cases per als seus objectes. A més sóc molt col·leccionista, col·leccionava segells, maquetes de vaixell, rellotges, objectes de mar... M’interessen les rareses. Una gran amiga meva que viu a Sevilla va heretar un pis molt gran i no en volia fer res i em va oferir la possibilitat de posar-hi la meva biblioteca de set mil llibres, les meves col·leccions i els objectes. Avui és una mena de museu de la fundació no oficial Cristina Peri Rossi... i jo no hi vaig quasi mai i si necessito un llibre el trec d’una biblioteca pública per no seguir-ne acumulant... Trobo a faltar més els objectes, aquí només tinc un vaixell, només tres rellotges... Ara intento viure de manera més sòbria i oblidar-me d’aquestes coses que han pesat molt a la meva vida; vull una vellesa més lleugera.”