dijous, 30 de desembre de 2010

L'altra entrevista a Emili Teixidor

Entrevista publicada a l'Avui el 12/04/2006 (s'ha restablert text tallar per qüestions d'espai, i probablement l'edició es ressenteix de la col·laboració dels companys -i mestres!- Llort i Castillo)

“La gent d’ara no tenim el tremp moral que tenien els nostres pares o avis”
“La bonança econòmica i democràtica ha afeblit la fibra moral de la població”

Emili Teixidor El novel·lista ens presenta la seva nova obra, Laura Sants



Francesc Bombí-Vilaseca

Tres anys després de “Pa negre”, Emili Teixidor publica “Laura Sants” (Columna), una novel·la que reflexiona sobre la societat actual a partir de l’obra de Miquel Llor “Laura a la ciutat dels sants”.
Mentre que la novel·la anterior, “Pa negre”, mirava manifestament al passat, mentre que “Laura Sants” mira al present...
El que havia de dir a “Pa negre” ja ho vaig dir allà, i ara es tractava de veure com el pas dels anys ha portat una mena de devastació en el paisatge anímic i en el físic, i en aquest aspecte n’és una continuació, però a les meves novel·les sempre hi surten els mateixos personatges, i de vegades em temo que expliqui les mateixes situacions i anècdotes...

Què hi ha d’homenatge a “Laura a la ciutat dels sants”, de Miquel Llor, i què d’excusa per tenir un argument?
Jo diria que l’homenatge és simplement en el títol i en el tema, només. Hi havia uns qüestions que m’interessaven, i una era aquest pas dels anys i la devastació que es produeix en el paisatge i en el tremp moral de la gent. La gent d’ara no tenim el tremp moral que tenien els nostres pares o els nostres avis, que van aguantar una guerra i van ser republicans i quan van perdre van tenir els pebrots de marxar o de quedar-se i aguantar infinites coses; ara la bonança econòmica i democràtica ha portat una mena d’afebliment de la fibra moral de la població. En el franquisme, que estructuralment era dolent, hi podies trobar un guàrdia civil o un capellà bo, però ara és a l’inrevés, que estructuralment el sistema és bo però hi ha una gent que no són mereixedors d’aquesta democràcia, i només cal recordar que fa poc va sortir la notícia que en un petit poble d’uns mil habitants l’alcalde es queixava que el volien matar...

La societat ha canviat...
Una altra qüestió que volia tractar era fer una reflexió davant d’aquests canvis de costums: hi ha una mena de disbauxa generalitzada que es demostra en què tots els diaris compaginen les pàgines de prèdica, parlen de la moral per dalt i per baix, amb diverses pàgines diàries de contactes. Després hi havia la cosa interessant de situar una obra d’aquí en comparació amb les grans obres universals, i de fer una reflexió sobre quin sentit tenien aquestes figures que en un moment determinat van ser pioneres, creades i impulsades per homes. Si a “Pa negre” era el passat històric aquí la confrontació és amb el passat literari. Abans hi havia unes estructures antropològiques molt tancades que ara ja no hi són, per exemple oblidaven que una persona bisexual és infidel per naturalesa, o quan fan grans crides a la humanitat per la fidelitat, però la meitat de la humanitat és musulmana i els seus homes es poden casar quatre vegades... Cal trencar aquests esquemes. Abans hi havia un arquetip masculí i un de femení, i els autors s’hi interessaven perquè és una mena de crítica de l’encotillament de la societat i qui estava encotillat eren les dones. Quan jo vaig estudiar dret l’adulteri de les dones encara estava penat i el dels homes no...

Mentre treballa en un guió el seu protagonista es planteja quina part d’ell ha de posar-hi. Amb quin element del llibre se sent més despullat?
Una de les diferències que hi podria haver entre literatura de gènere, en general, i “literatura-literatura” és que per escriure la de gènere has de tenir en compte el públic, encara que no vulguis. N’hi ha que et permeten més llibertat, però per exemple a la novel·la policíaca has de resoldre el problema, i en literatura infantil has de tenir en compte el llenguatge, els temes... En canvi, en l’altra literatura no penso pas en el públic, procuro escriure la novel·la que m’agradaria llegir a mi, i per tant no tinc límits i explico coses que a mi em semblin essencials. El que agraeixes d’un autor que hi deixi una mica la pell, que es comprometi mínimament en una sèrie de qüestions, i per això hi ha tota una sèrie de reflexions, com ara: puc fer avui dia una novel·la amb una protagonista femenina, si poden parlar les dones? No és millor que ho facin elles? Són una sèrie de teories que jo replantejo, simplement per posar en qüestió aquells models de tan unívocs de la novel·la decimonònica, és a dir, és molt més ambigu Balzac que els tipus pretesament masculins que hi ha a “Madame Bovary”, “Anna Karenina” o “La regenta”. Un novel·lista d’avui pot anar a la recerca de preguntes com què queda de la fidelitat o d’aquests ideals... El personatge del Gran Meaulnes ho diu: davant de la disbauxa d’una part de la societat, potser seria necessària alguna mena d’ordenació laica en certes qüestions, i em fa l’efecte que el matrimoni dels homosexuals, per exemple, representa això, més que una reivindicació social, tot i que no tothom hi està d’acord. De cosa personal, jo sempre procuro que les coses que digui les pugui avalar, però no les he de viure necessàriament. Una novel·la sempre és una ficció. Hi ha un conte de Sergio Pitol que explica l’elaboració dels elements personals amb què l’autor fa una novel·la, però això no vol dir que sigui una autobiografia. Per què m’haig d’inventar un poble si en conec dos o tres que em serveixen?

El protagonista és bisexual. Ha escrit una novel·la “queer”?
No té cap mena d’importància. Per aquesta regla de tres dins la literatura “queer” s’hauria d’incloure “A la recerca del temps perdut” de Proust. La literatura “queer” és militant i a mi no m’agrada, és com la literatura militant feminista, amb uns tòpics que no són certs. Ho he volgut posar perquè em semblava interessant veure que antropològicament no hi ha aquests models inamovibles en què es basaven aquests novel·listes d’abans, que parlaven de la infelicitat i no parlaven de la infelicitat de les criades, hi ha una focalització que oblida la resta. En el temps que els novel·listes agafaven el tema de la infidelitat per demostrar les contradiccions de la societat, a “La regenta” només dedica un moment a dir que hi ha un nen de set anys que treballa... oblida la vida de tota l’altra gent, que ho passava molt pitjor que la Regenta, que al cap i a la fi vivia entre comoditats. He volgut jugar aquest joc de les identitats, i per això, també, a l’Andreu el prenen per un altre...

I es transforma en quasi una comèdia d’embolics...
En les relacions sentimentals també passa, tu et fas una idea de l’altra persona i l’emmotlles a la teva idea, i després els fracassos vénen perquè aquella persona no és com la idea que tu te n’has fet. Portat a l’extrem seria el mite de Pigmalió, però tot ho fem una mica, això d’emmotllar-los a la nostra manera.

El lector es preguntarà si Emili Teixidor és heterosexual, bisexual, homosexual...
Això no li ha d’interessar, al lector. Ja hi ha un moment determinat, a la novel·la, que diu: “Hipòcrita lector, per què et demanes? Per què busques qüestions en la realitat? Busca-les en tu...”. A “Pa negre” també hi havia aquesta dualitat, perquè és la doble dualitat que viu el país, que no se sap si és català o castellà, si és nació o mitja nació o no... No necessari que em defineixi, perquè el testimoni donat des de qualsevol altre cantó té més validesa: no és una literatura militant.

Vostè, igual que es seu protagonista, tampoc no es defineix políticament, però explicar les trames de corrupció d’una coalició que governa ja és una definició, no?
Jo penso que no em defineixo, políticament. Hi ha d’haver un marge de societat civil que també hauria d’estar representat en les quotes: el partit dels que no voten, que són el quaranta per cent: aquesta gent no ha d’estar representada, també? Hi ha d’haver un marge de gent que en un moment determinat pugui optar, sobretot en un moment en què no hi ha una diferència excessiva entre dretes i esquerres. En qüestions com l’escola pública i la sanitat per tothom i en què l’habitatge sigui més car tots hi estan d’acord. És molt sa que hi hagi una franja de gent indecisa que en unes eleccions faci un vot útil, perquè si no les campanyes de propaganda serien inútils. No tots hem d’anar a votar amb una militància coneguda.

Les intrigues polítiques de “Laura Sants” intenten reflectir una realitat?
Encara m’he quedat curt, pel que es veu que passa a Marbella... o a Barcelona mateix. No hi ha un pam de net, però en la democràcia es pot dir i es corregeix. El poder sempre té una tendència a l’exageració, a la prosopopeia i a l’abús de poder.

Vostè era fins a “Pa negre” més reconegut com a autor de literatura infantil...
De fet sempre m’ha anat molt bé amb la literatura per adults, i si no n’he fet més és perquè no n’he tingut necessitat. Quan tinc necessitat de dir alguna cosa la dic i quan no faig literatura infantil i juvenil que és una cosa de gènere amb la qual em trobo molt bé. El primer llibre “per a grans”, “Sic transit Gloria Swanson”, va guanyar el premi Serra d’Or, “Retrat d’un assassí d’ocells” va quedar finalista del Creixells... No em plantejo seguir publicant o no literatura per a adults, no em deixo pressionar ni capficar per aquesta mena de qüestions.

Renovació
Quan el 2003 va publicar “Pa negre” (Columna), Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933) no devia pensar que estava escrivint un veritable clàssic modern amb més de 50.000 exemplars venuts en català (i encara és present a les llibreries), tres edicions en castellà i traduccions al grec i l’alemany (i d’altres en preparació), però el cert és que aquella novel·la sembla que pot donar al seu autor una embranzida definitiva com autor de literatura per a adults. 
Teixidor era més conegut fins llavors en l’àmbit de la pedagogia –el 1958 havia fundat a Barcelona l’escola Patmos, de clara línia de renovació pedagògica i en la literatura infantil i juvenil, amb novel·les com “Dídac, Berta i la màquina de lligar boira”, “L’ocell de foc”, “En Ranquet i els seus amics”, “L'amiga més amiga de la Formiga Piga”, i mereixedor de premis com el Joaquim Ruyra de Literatura Juvenil, el de la Crítica Serra d'Or de Literatura Juvenil o el Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil. 
De tota manera, el cert és que tots els seus llibre per a adults havien tingut força èxit: “Sic Transit Glòria Swanson” va guanyar el 1979 el premi Serra d’Or; “Retrat d’un assassí d’ocells”, ara reeditada per Proa, fou finalista del Creixells el 1986, i “El llibre de les mosques” va guanyar el Sant Jordi el 1999. Després va arribar “Pa negre” que va guanyar el premi Joan Creixells, el Lletra d’Or i el Premi Nacional de Literatura.
A les seves novel·les Teixidor, que no va publicar el primer llibre fins als 34 anys i ara en porta una vintena llarga, recupera un món en extinció i jugant amb una geografia fictícia però fàcilment reconeixible, i no dubta a utilitzar noms de personatges reals de la plana de Vic, com el doctor Caminals o de llocs com Còdol Dret