dilluns, 21 de març de 2005

Sovint parlem com perquè sí del passar el llindar de la realitat, de quan se'ns escapa hipotèticament de les mans. I no sabem de què parlem. I sempre aquella por, tant i tant propera.
Podem seguir creient que la lucidesa té un preu, i no deixarà de ser cert ni ho serà més. Però, per favor, que no em toqui a mi, que ja ploro ara.
Que no em toqui a mi, que vull poder escollir qui m'acompanyi en la tenebra.
Que no em toqui a mi, que vull conservar el poder d'equivocar-me sempre.
Que no em toqui a mi, que sóc massa fràgil encara.
Que no em toqui a mi, que he sotjat de massa a prop l'abisme, i en sóc lluny.
Que no em toqui a mi, perquè t'estimo.
Que no em toqui a mi, perquè m'estimo.
Que no em toqui a mi, com un prec convertit en rosari, en mantra, en aurora.
Que no em toqui a mi, perquè ja m'he intentat treure de sobre tots els números de tants i tants sorteigs.
Que no em toqui a mi, i que jo sigui tots.

diumenge, 13 de març de 2005

I encara que em creixin les orelles -de tant en tant a poc a poc-
intentaré escoltar el plor lleuger del gat selvatge.

Potser ens vestirem i anirem a comprar enciams i tomàquets.
Em poso les ulleres i reflecteixo la llum contra el mirall.
Tothom ens mira però fan veure que s'han arrencat els ulls.
Xiulo a favor de l'aire.
Tinc el món en contra.
Podria obrir la finestra i saltar.
Podria obrir les ales i volar.
Podries obrir els ulls i mirar.
Estructura bàsica.
Ideologia.
I encara em creixen les orelles -de tant en tant a poc a poc-
de tant intentar escoltar el plor lleuger del gat selvatge.

dissabte, 12 de març de 2005

Aquesta tarda, a primera hora, el malestar m'ha pujat fins a la nàusea per la columna vertebral, m'ha trencat unes quantes vèrtebres i m'ha dit que alguna cosa haurà de canviar a partir d'ara.
Tinc, però, la sensació que en un moment o altre
no
potser en un lloc o un altre
no


No ho sé, és allò de l'intangible que potser algun cop hem dit. Desxifrarem algun dia els impulsos elèctrics que ens indiquen quin camí hem d'escollir?
Alhora: l'encertarem algun dia, el camí?
Ja he passat les febres dos cops aquest hivern, però la calor m'ha tornat a pujar per tot el cos, i no sé -sí, ja ho he dit no sé quants cops- què significa.
Estar estabornit, amb el cap anestesiat, no com si tinguéssim cap amic borni, sinó d'una manera diferent, a les antípodes de les desestructuracions, passat el llindar esquerre de la llàgrima que lluita per no caure, que potser no hi és, al voltant de les idees que s'acompassen i s'acumulen a l'entrada i a la sortida de tot i es disposen en paraules que tenen un únic significat en forma de riure i de ritme, i per això no són en absolut tingudes en compte per ningú, tret, potser, fins i tot, i encara ara no sé si m'atreveixo a dir-ho del tot o no o a desdir-ho, de tu.
Hi ha hagut, ha existit, també, un moment amable, amb pronoms i massa adverbis. Sovint m'oblido de l'essència, i em deixo portar gratuïtament pel ritme -torno a dir, torno a repetir- del tecleig, del teclat, dels dits, del xoc d'una paraula contra sobre a través de costat de a l'altre i altres totes juntes i o separades, són una estructura pluricel·lular complexa però no arriben a ser un animal del tot, ni tan sols un petit objecte ni insecte. És una altra cosa, aquest fil de veu que no m'escolta ni vol escoltar-me però que alhora és tot desig de sentir, tot deler de dir, uns paràmetres que no es poden mesurar en cap algoritme. I totes les arrels es creuen i a cor formen acords alhora majors i menors, però lluny -o era a prop?- de la complexitat dels altres acords aquells que no aconsegueixo entendre massa, no només setenes i sisenes o novenes, sinó sobretot disminuits i augmentats, molts d'ells amb una terminologia molt diferent del seu so. El significat és l'un i l'altre. Per variar.

Per variar, caminar. L'alè. L'amor. La disbauxa i la febrada esmorteïda. El menysteniment forçat a que hem estat sotsmesos. Tantes i tantes mentides llunyanes.

divendres, 11 de març de 2005

Sempre he semblat allò que no sóc. Això, que podria semblar banal, fatu, fins i tot, ha esdevingut una gran fatalitat: són moltes les accions que n'han estat conseqüència.
El problema és gros.
De vegades, he arribat a identificar-me amb aquesta projecció de la meva persona i creure que sóc jo. No sé com definir-ho. No sé per on començar. No hi ha principi. Em fa vergonya. He recobert el meu jo de tantes paraules que ja no sé on és, quina és la màscara primera que haig de treure. A cara descoberta.
Podria dir qui sóc, què faig, per què, però en realitat això no té res a veure amb aquest desenfocament. Es tracta de dir quin és el nucli que amago i que no sé. Es tracta de ser.
Porto quasi trenta anys aprenent a amagar-me, i n'he après molt. He passat quasi trenta anys descobrint els replecs de l'altre que sóc, dels altres, dels tus i dels ells, i dels nosaltres, i el meu jo, que tothom considera inequívoc, m'ha portat a situacions indesxifrables. No me'n desdic pas.
Només hauria de caldre començar a començar. Fer el primer pas.