dilluns, 15 d’octubre de 2007

Fa dies que retrobo papers de fa uns anys, testimonis d'altres èpoques que s'han fet antigues en pocs anys. M'he retrobat amb algunes de les exposicions que per a mi han estat importants. En primer lloc, "Avantguardes a Catalunya", que es va fer a La Pedrera de juliol a setembre del 1992. L'any següent va ser el del centenari de Joan Miró a la seva Fundació. Em recordo paralitzat davant del tríptic Blau, immers en els colors, després d'haver vist La Masia i haver passat per totes les èpoques del pintor. Aquell mateix vaig descobrir a Madrid una mostra sobre Antonio López que vaig arribar a visitar dues vegades que vaig poder ser a la ciutat. Recordo molt la "Nevera de hielo", "Lavabo y espejo" i "Gran Vía", i també uns impressionants dibuixos incomplers. La tardor següent va ser a la tardor, una de J.M.W. Turner al Centre Cultural de la Fundació La Caixa, al Palau Macaya, amb aquells paisatges en runes i unes tempestes i incendis apassionants, a prop de l'impressionisme.
La primavera següent he trobat el díptic de l'exposició de Robert Mapplethorpe a la Fundació Joan Miró, unes fotos tan plàstiques. No he trobat rastre del 1995, ara de cop és com si no hagués existit. Però deurien passar moltes coses. Fins a l'exposició de William Blake al Palau Macaya, amb els gravats que ja m'havien impressionat a tercer de BUP. La poesia de Blake em va portar després algun poema i alguna cançó, i més tard em va portar a la pel·lícula "Dead man" del Jim Jarmusch. Al setembre del 96, a la Fundació Miró van fer l'exposició d'Andy Warhol, i en especial recordo una sala amb uns grans globus platejats -o no?-, una idea que més endevant vaig retrobar a una exposició a Tolosa de Llenguadoc. Warhol i els seus cinquanta segons de publicitat també van trobar lloc en un poema que vaig titular "Andy", que ara trobo, com a mínim, molt curiós.
Troballes.

dimecres, 26 de setembre de 2007

Escric amb sang sobre la sang dels altres, i l'esforç no em permet fer servir les meves paraules. Sembla molt transcendent, però és el dia a dia, el silenci concentrat, la lletra lenta i dolorosa, el cansament perdut i la troballa, la ferralla, roent, com un somriure.

dijous, 20 de setembre de 2007

Dins el repertori clàssic de contes, en tinc dos de preferits: el molinet de la sal i l'aneguet lleig. El primer no és dels més coneguts, però n'hi ha unes quantes versions que sempre acaben amb el molinet enfonsat al fons del mar i el germà gran sense saber la paraula màgica per fer-lo aturar... Per això l'aigua és salada. Suposo que em sentia identificat per la bondat del germà petit, i per com perd el seu molinet però no se'ns explica que per a ell fos cap tragèdia: la vida segueix i continuarà sent un pescador relativament humil. I l'avar, en canvi, té la seva merescuda recompensa naufragant i ofegant-se al vaixell inundat de sal.
Sobre l'aneguet lleig, la cosa potser té algun vessant psicoanalític, i em sento sovint aquell que és apartat, que se sent lleig, diferent, poc estimat, desestimat, allunyat, i alhora alguna cosa em diu que no, que el cigne serà reconegut un moment o un altre, tot obeeix a un pla previ del destí.
Estranya fortuna. Però la vida no és cap conte, i ja sé que no sóc cap ànec, ni cap cigne, només un simple signe que intenta formar alguna paraula per fer sintagma i anar a l'aventura dels significats i la sintaxi.

dilluns, 28 de maig de 2007

Dies de plorera pels deu anys de la mort ofegada del Jeff Buckley. No puc evitar que em rodolin per les galtes les llàgrimes quan l'escolto. No sé perquè. On érem llavors i on som ara? És com si corregués en cercles, donant voltes sobre mi mateix, sobre els eixos que no es toquen ni es miren ni hi són però sí que ha d'haver-hi una cosa o altra de real, era tan real, l'esgarrifança, l'esgarip, l'enciam mateix que vam compartir! Tan real l'abraçada aquell primer cop que et vaig veure i -potser anys després- et vaig dir t'estimo un cop i un altre fins ara. No em vull morir ofegat ni amb una galta paralitzada per la sal ni amb un ull que no es tanca.

dilluns, 21 de maig de 2007

Recordeu Nirvana? He vist un documental sobre el "Nervermind" i se m'ha posat la pell de gallina. Els anys posteriors, i abans de la mort de Kurt Cobain, tothom parlava de la generació X i de si això i allò, si tot ha canviat o no... Vist en perspectiva, ni una cosa ni l'altra: tot és igual, però diferent.
Com a mínim a la meva petita realitat, les samarretes només es portaven a l'estiu o per fer esport, i els cabells o llargs o curts. Amb el suposat grunge va començar una hibridació de models que perdura fins avui: no cal ser hippy ni yuppy ni heavy ni punk... es pot ser una mica de tot. La principal diferència potser era que abans o s'era alguna cosa o no s'era res, avui potser ho pots ser tot alhora. Parlo sense pensar, reflexiono sense reflexió: refracciono?
Nirvana feien cançons pop, però amb uns arranjaments rockers.
En el seu moment la premsa va exagerar el seu paper, però tanmateix: tot ha canviat. La música derivada del rock encara era adolescent, avui ja comença a ser madura: hi ha artistes que han envellit, n'hi ha que segueixen i que no, hi ha antics fanàtics integristes d'una música que han deixat d'escoltar res més que el brogit diürn del trànsit, hi ha un món diferents amb totes les diferències del món.
I sí, nosaltres també hem canviat en aquests anys.

dijous, 22 de març de 2007

Hi ha el sentiment d'orfenesa, de pèrdua.
M'he passat la vida rebent copets a l'esquena, felicitacions genèriques, reconeixements i tot, però a l'hora de la veritat ningú s'ha dignat mai a moure un dit per mi. No sé si creuen que si no faig és perquè no vull o per pura hipocresia, o potser perquè simplement no valc. Però entremig se senten veus que et diuen que si ho fas molt bé, que si esclar el món és tan complex, que si ja hi arribaràs, que si això i allò... I jo amb un pam de nas cada vegada que em passen pel davant, perquè la història és que en realitat sempre em passen al davant.
I quan em passen al davant, els que per mi no havien fet res fan festes al nouvingut, i a sobre jo hi poso bona cara, cornut i pago el beure i el menjar. Sí, esclar, és que tothom té dret a buscar-se-la com pot, oi? Ja n'estic fins als collons.
Com deia aquell que vaig ser jo: el món és ple de fills de puta i de tant en tant cal repetir-ho. El món és ple de fills de puta que creuen que el món és seu.

I què haig de fer, començar a trepitjar caps que és al que sempre m'he negat? Ser infidel a tort i a dret (i no, no parlo de la vida de parella), fals, hipòcrita i llepaculs? Dic que no en sé, però és que no en vull saber.
De veritat, que hi ha dies que dimitiria de la vida i tot i esperaria que passés una desgràcia com més gran millor.

dimecres, 28 de febrer de 2007

Com pot ser que tan sovint la nostra vida digui tan poc de nosaltres?

divendres, 9 de febrer de 2007

Els somnis de grandesa s'esvaeixen, s'evaporen però no en queda sal. Només alguna engruna despistada, en forma de lletra que no s'oblida. Potser l'essència del temps és que el temps no existeix.

dimarts, 23 de gener de 2007

A voltes, en llevar-se, l’home sol” (Josep Palau i Fabre)


Totes les finestres són obertes i amb llum. Són les sis del matí. No hi ha ningú. No se sent ni un cotxe. Ni una ànima. Els arbres segueixen respirant mentre a poc a poc, a mesura que apareix el sol enteranyinat, com amb sordina, van pujant també els decibels i comença a haver-hi brogit de trànsit.

Miro el carrer. Res.


Ara veig el rodamón que viu al peu de l’aparador de la botiga de roba. Es mou i, darrere els cartrons, grinyola de fred. Es lleva. Se’n va. No tornaré a veure’l fins al vespre, segurament.


Són les set i, encara que sembli tan d’hora, arriba el dependent del lloc aquest on pots llogar un ordinador, fer fotocòpies i imprimir-hi papers. Obre l’establiment, encén els fluorescents. D’aquí a una estona estarà ple de gent.


Obro els ulls. Bon dia.