dissabte, 27 de desembre de 2003

Marxar, només, l'ull clar, fins l'any qe ve, demà, potser. Potser.

diumenge, 21 de desembre de 2003

llavors parlo d'aquell moment de l'enyorança, del que hem perdut inclòs el que no recordo, especialment. Si tot tornés a ser com era abans que no sé ni quan és ni com era. I sé que no es tracta d'això, ni ganes tan sols, però seria potser més fàcil i tot i no tindria cap sentit, seria com mig perdre l'ànima. Perquè al capdavall és el plor que ens redimeix, l'anar fent esbufegant, però la paciència també empeny i fa camí amb nosaltres... fins que formem un grup d'elements que resulta que van en una direcció aproximada, i tot es barreja però tenim ben clars els objectius de cadascú, encar que siguin secrets. I ara potser sí que és això, una part del que buscàvem. Hem arribat a una clariana, hi entra la llum, i ens esbargim i recordem, i trobem que ens costa, perquè hem passat la meitat del camí ja i el principi sembla més lluny que el final, que és infinit. No ens perdem, rellegim les pedres per refer el camí però cap endavant, i tornar al cercle, al temps perdut, el que no existeix ni a la imaginació, el moment abans d'entrebancar-nos, abans de l'estornut i abans del naixement de la primera ungla que no fou mossegada. És a dir, cap endavant de totes totes.

dijous, 18 de desembre de 2003

(Disculpeu els no-accents de sota: no sé què va passar.)
Raptat per Lispector, se m'ha ficat des del tacte fins als ulls, fins a l'espina dorsal i a dins del nervi asistemàtic, amb molta simpatia però rapte al capdavall, al moll de tots els ossos. És la veuteta, que és com si dictés, i no ho fa. L'hora de l'estrella, que no sé cap a on ens orienta, l'horitzó el veig i m'hi apropo, com si no sabés on és però queda poc per arribar-hi, és el proper punt de sortida. El no-instant que és l'instant-ja i que robo, m'apropio i faig nostre, un plural ben ple perquè quan em mires em commous. I ens movem alhora i en comú, i ja no necessitem els astres, i som. El moviment dels àtoms, amb les seves aventures elèctriques, amb els impulsos, batecs unísons en llibertat tautològica. En resum, que se'ns endú ben lloc sense haver de caminar ni una passa, ni un pam. No cal ni que demanem reforços, tenim la inèrcia de naixement, i no anem a la deriva. Som nòmades d'aquest hivern, amb tots els dies a l'abast, per dir-nos.
(Ara un somriure se'ns escapa, i m'embaladeixo de la fragilitat del llavi, i tendrament m'acomiado fins després.) Aire lliure.

dissabte, 13 de desembre de 2003

Som-hi amb les vocals accentuades. Es revolten els signics. Supressio?
Per a l'escriptora haitiana Yanick Lahens:

I les espurnes.
Reconversió, sense rendir-se ni redempció. La repressió explota com una bomba. Per què m'és impossible de suportar el dolor dels altres? La violència contra l'ànima. La por. La supervivència. Sempre la pregunta, l'alè, els grans de sal de vocals que captiven els colors i les mentides capquadrades del desvarieig. I la llargada neutralitzada, sorda, dels pams. Fustam i ferralla vells... al magatzem. La ciutat emmirallada i el mur, sempre de pedra antiga davant d'un sol renovellat, que tot just ara s'aixeca. Mirada.

dijous, 4 de desembre de 2003

Fa dies que no estic per vosaltres. El temps -que no existeix- se m'escapa dels peus i ara no sé si em crida a l'Àfrica o on. Tinc bones notícies de l'altra banda del cable. Alegries que em fan somriure. Visca la vida, que visqui! Però ara em sembla que no és aquí, on hauria d'estar en aquests moments, i m'escapo de la porta per la finestra.