dimarts, 28 de setembre de 2004

M'he dit tantes coses!: començaré un diari, escriuré això i allò, gravaré allò altre, posaré ordre a l'escriptori de mentida, faré règim ben fet... però haig de celebrar, al cap i a la fi, que de coses en vaig fent. Recapitulo a poc a poc: he enviat algunes col·laboracions al Malalletra, i ahir vaig escriure un text per al Se precisa dependienta, i ara mateix estic aquí, escrivint, i fins i tot vaig fent una entrevista darrera l'altra, i això vol dir llegir bastant i aprendre molt, i seguir guanyant lliçons d'humilitat. I també vaig fer aquell recital que va recordar-me que haig de fer més recitals, perquè sinó la cosa no rutlla del tot i perquè necessito fer-los i sentir que existeix algú que m'escolta.
També havia de començar a fer una mena de fitxes de lectura, perquè m'he adonat que no recordo la majoria de coses que he llegit a la vida.
No, no comença l'any, ni és ben bé que comenci la tardor, però sí que de tant en tant m'adono que no vull viure al present ni intentant atrapar insatisfet la imatge que vull ser. M'imagino corrents darrera algú que se suposa que sóc una mena de jo ideal, i el jo ideal, el nosaltres ideal ha de ser el que som, per poder ser més endavant el que volem ser, el que pretenem ser, el que ha de ser, el que sigui que serà. I dirigir totes les hipòtesis.
Tinc vint-i-nou anys i com tants altres podia haver mort més de vint-i-nou vegades.
Se m'han entrellaçat la Mercè Rodoreda del final de la "Plaça del Diamant" ("I la senyora Enriqueta m'havia dit que teníem moltes vides, entreteixides les unes amb les altres, però que una mort o un casament, de vedades, no sempre, les separava, i la vida de debó, lliure de tota mena de fils de vida petita que l'havien lligada, podia viure com hauria hagut de viure sempre si les vides petites i dolentes l'haguessin deixada sola.") amb el darrer Paul Auster de "La nit de l'oracle" (el protagonista del llibre que escriu el protagonista, que és escriptor, pren una nova vida perquè ha estat a punt de morir).
Al teatre Borràs estant fent ara una versió teatral excel·lent de l'obra de la Rodoreda i vaig emocionar-m'hi molt.
I la nit tot just comença...

dimarts, 7 de setembre de 2004

No sé ni on em vaig quedar. Recordo que un dia vaig marxar, però ja he arrencat tots els fulls de tots els calendaris i dels arbres. Però el món segueix sent el mateix que era, més o menys amb parèntesis o sense. O amb sense, és clar. Incorporem tot allò que llegim, i darrerament em sento com un personatge de Matrix, incorporant programari que amb prou feines arribo a entendre, un després de l'altre.
I la contradicció, que sempre hi és.
De moment veig que el projecte dels protopoemes 2 me l'haig de plantejar de nou en solitari, és a dir, mig com sempre: l'administració m'he tornat a deixar penjat o m'he penjat jo sol, que ve a ser el mateix. Ja podem anar defensant allò en què creiem, que a mi sempre em passa que allò que defenso serveix als altres mentre a mi em donen pel sac. Apostes per algú o per alguna cosa, allò surt endavant i resulta que llavors s'obliden de tu, pot ser fins i tot sense oblidar-te, és clar, sempre és de bona fe. Tot ho fant de bona fe: et marginen de bona fe i llavors et dius que potser fóra millor marginar-se un mateix però de debó que sap greu, la soledat estructural dels homes. Per sort em queden encara alguns aliats de sempre, i no els vull perdre.
Aquell que va dir que la història és cíclica sempre té raó una vegada i una altra, canviant els tres o quatre paràmetres de temps, espais, persones. El subjecte -jo en el meu cas, o nosaltres en el nostre- és sempre el mateix.
En fi, que m'ho hauré de tornar a replantejar tot de nou (per sort?)...