dissabte, 23 de desembre de 2006

El senyor Joan apaga el motor del cotxe, surt a fora i es posa l'abric. Ha deixat el vehicle al bell mig del carrer, entre les desenes de milers de conductors aturats en una fila interminable. Comença a caminar, i en aquell moment s'adona que s'ha deixat el telèfon. Les mans li suen i el cor s'accelera, però es decideix a no anar enrere. No pot tornar.
Segueix sentint els clàxons, però no el fereixen si no els escolta. Creu que ningú no el veu perquè ningú no sap el seu nom. Fa fred. Li sembla que sona un mòbil. Podria ser el seu, però ja s'ha determinat que ja mai no serà el seu. Tremola una mica, però posa un peu i després l'altre, i avança més de pressa que la resta de conductor, que no condueixen.
Ara es posa a ploure, i plora, de l'única manera que pot ser. Una mica més tard, són flocs de neu els que cauen, però ell no pot nevar: no en sap. Gemega, tot i que no cau a terra perquè necessita continuar. I ho fa.
Per cert: ja fa un mes -aprox.- que no em mossego les ungles. Un dia d'aquests m'hi posaré i us explicaré per què és tan important. El problema és que ho redactat tantes vegades mentalment que és com si ja ho hagués reescrit milions de cops de falç, i no.
Un dia el Jesús Lizano em va preguntar si tenia gaire vida interior. No sé què li vaig respondre.
Però em passo el dia parlant-me, escrivint-me preguntes i respostes i paraulejant un món silenciós mentre crec que en realitat es pot sentir sense mots.
Però el neguit, la tortura del tremolor i de les imaginàries cartes escrites, les telefonades en somnis i les hores insomnes em persegueixen. I em fan mal unes quantes parts del cos.
Sempre em queixo, ja ho sé, però és només un altre dels meus tocs naif, una més de les meves tonteries.
Podria al·legar que no tinc quasi amics, que passo sol tot el dia, que sóc imbècil, que si l'educació, que si el govern... però no. Passa que el passat sempre és perillós, i com deia aquell, ara ve nadal, i farem veure que som galls, a veure si tenim sort... i ens maten.

dimecres, 22 de novembre de 2006

Quan era petit, els meus pares em posaven un líquid amarg als dits per intentar que no em mossegués les ungles. No cal dir que no va funcionar mai.
Més tard, va haver alguns anys que vaig aconseguir deixar de rosegar-les, però ara ja en fa uns cinc que hi vaig tornar, i cada vegada amb més intensitat, amb un ímpetu inconscient que em maltracta. No puc més. Els mossecs es retroalimenten. Em couen els dits, com agulles clavades a les puntes, em xisclen.
Aquesta tarda he anat a una farmàcia i he preguntat si tenien líquids d'aquests. M'han donat "morde-x" i la veritat és que el nom i l'envàs semblen mata-rates! Encara no he gosat. Em sembla que m'agradava llepar-me els dits amargs, perquè era encara més retorçat, més agosarat, era un repte aconseguit. Un malefici que intento trencar, com tants d'altres.

divendres, 17 de novembre de 2006

El dolor marxa un moment

i puc respirar.

Estic a punt de plorar.

Se me n’ha anat mitja vida.

Fujo amb el cor trencat

pel desamor de Déu.

Duc a dins un riu d’emocions,

una mar tèbia i gèlida i impura

i seca. I hi duc tempestes.



(De Febre amb gel. Esgarips)
He comès milions d'errors, però encara puc cometre'n més, per sort...
No. Encara hi sóc. Callo perquè potser tinc alguna cosa a dir. El valor de la paraula no es manifesta en ella mateixa, sinó en la seva absència, en el silenci, on he escrit totes aquestes pàgines que pots imaginar (i potser així seran millors).

Viatjar és com fer vacances d'un mateix. Però jo m'he quedat aquí dins, encara que no m'hagueu vist gaire.

Tinc ganes de sortir, però no sé si n'estic preparat, ni si tinc por de saber-ho, o d'estar-n'ho. O d'apostrofar-me una mica més encara. Guionitzar-me, tal volta. Per canviar de registre, ho dic. Cada dia que passa oblido més quin mot va darrera quin, al costat de què, entre parèntesis tallants. I avui, finalment, he pogut menjar unes carxofes com déu mana. Ja era hora!
Au, va, somriu una mica!

dissabte, 15 de juliol de 2006

Com sentir-te quan t'adones que fa nou anys que juguen amb tu? Tinc la cara d'idiota, el cos d'idiota, el cervell d'idiota, les ungles no les tinc d'idiota perquè no en tinc.
Suposo que fa nou anys que vaig equivocar-me quan vaig fer la meva elecció. No ho suposo, no, potser fins i tot ho sé i tot tot.
Jo sabia que havia de viatjar, agafar la maleta i fotre el camp, però no sé per quins set sous se'm va ficar al cap la idea que estava molt lligat a la terra, a la gent, aquí. Però vaig equivocar-me.
He estat nou anys castigat. I ara ho sé, i ara me n'adono, i encara no sé per què.
Si hagués marxat...
en tot cas, seria un altre.

Però ara em deuen nou anys de la meva vida. Són molts anys.

Em sento humiliat, com si se m'haguessin pixat a sobre sense ni l'excitació d'una pluja daurada i encara els hagi de donar les gràcies.

dimarts, 27 de juny de 2006

Hi ha dies, però, mesos i anys. I moments que no sé si hi sóc del tot. El vertigen. És la vida, suposo. L'anar amunt i avall sense moure'ns, sense moure'm. La repetició dels itineraris desconeguts, també, i el futur, que tan s'obre com es tanca.
Tan difícil és treure'n l'aigua clara, trobar cap certesa, exprimir la paraula primigènia i sentir-se a casa?
Tenir, potser casa?

diumenge, 25 de juny de 2006

Encara que de vegades no ho sembli, encara existeixo.

dimecres, 17 de maig de 2006

Il·lusions d’èxtasi
Francesc Bombí-Vilaseca

1

Començar. Sempre és difícil, començar.

Començar amb una idea.

Començar sense res.

Partim de zero.

Patim nostàlgia del futur, és això, el futur. Un passat posposat on hi passen coses.


Compto fins a deu:

un

dos

tres

quatre

cinc

sis

set

vuit

nou

deu.


Què ha passat?

Com un truc de màgia,

tothom ho sap.



2

[Se senten plors de criatura, potser acabada de néixer.]

Au, ja és aquí, ja ha arribat!

I ara, què?

Com es dirà?

És nen o nena?

Què serà, quan serà gran?

Què voldrà ser, quan serà gran?

Quan sigui gran, què haurà volgut ser?

...

Serà –pausa tensa- feliç?



3

Tinc el compte corrent

en números vermells.

Deu ser la joventut,

aquella llavor del futur, diuen.

Ara no sé a qui hauria de culpar.


Però demà tampoc no em llevaré

d’hora per anar a cap fàbrica.



4

Com escriure el balanceig

que em mous a l’ànima

entre somriure i somriure?


5


[S’encén un televisor.]

Clic.


[...]


Diuen que hi diuen coses,

però també diuen moltes mentides.


[...]


Mots encreuats

o

crucigrames?



6

Tanca els ulls.

Escolta’m.

Extasia’t amb mi

i extasia’m.

Digues,

com dius que et dius?



7

M’agradaria que m’entenguessis.

M’agradaria que

m’intentessis entendre.

Necessito veure’t

i dir-te

moltes coses.

M’agradaria tant

que existissis...



8

D’aquí a dos mesos, o tres,

viurem en una casa

tres vegades, o quatre, més gran, i

serem quatre cops, o cinc,

més feliços.

Tindrem un piano

amb moltes tecles,

blanques i negres.



9

És tan fàcil viure d’il·lusions

com difícil arribar a l’èxtasi.

Els miratges ens donen alè,

ens són pastanagues,

pentagrames, símbols,

llegendes, mites

esclaus de nosaltres mateixos.

Vull desenvolupar l’emoció.



10

Si tots els ocells del món

sabessin parlar,

qui volaria?

Qui deixaria cada dia el seu país

qui deixaria cada dia casa seva

per trobar què?




11

Prefereixo una veu que parli

o uns mots que cantin?

Demano que em portin

allà on no he estat

mai abans,

un refugi intrèpid,

la protecció temerària

que ho diu tot.



12

Sobre una onada

naveguem i descarreguem

en terra humida i fosca

l’escuma que ens uneix.



13

Quants dies ens queden,

de sol ardent?

El sol ho arrasa tot,

no en deixarà res, de nosaltres.

I què deixarem nosaltres?

A força d’equivocar-nos

potser farem alguna cosa de profit.



14

i

dissabte, 8 d’abril de 2006

Sí que sé que sóc, però no en trec suc, del sac. Però qui sóc?
Dit això, caldria puntualitzar moltes coses.
Donarem voltes i tornarem a enfrontar-nos contra els mateixos prejudicis i els seus contraris. La frontera, la línia que uneix i que separa, el debat estèril que pretén donar forma a allò que ja en té o que, precisament no. Ni forma ni nom, totes tres coses. La cosa del nom, en efecte. M'afecta, allò que va passar ahir. I abans d'ahir, i l'altre.

diumenge, 19 de març de 2006

Sovint, en comptes de pensar, escric. No com ara, que pico sobre el teclat, sinó que paraula rera paraula el que passa pel meu cervell és allò que sintàcticament hauria de dir, amb la forma -pensada, però- amb què ho hauria de dir.
Però ara no escric ni penso. Sóc al llit, al teu costat, i dormo. I somnio que et lleves abans que jo i que intentes despertar-me. I em desperto per adonar-me del somni. I torno a adormir-me i a tenir el mateix somni. I el desperto i em llevo i sóc jo qui t'ha de despertar. Però ja no somniem sinó amb els ulls oberts.
La realitat em fuig entre els dits i sé que tot el que he dit s'ha escolat per entre les clavegueres del no res. És com si la fos tot fum, o tot aigua evaporada, densa, que ho amara tot. Però és com si no fos. Divago per dir que no crec que res del que hagi dit pervisqui. I em pregunto per què. Suposo que una vegada i una altra vegada he tornat a aquell punt d'inici, del temps circular que sempre avança cap endins, que es fagocita, que es fa carn sense ossos per dir-nos que el que importa no és el que sabem, sinó el que som, el que sentim, el que el que
Agafo d'ací d'allà recursos i maldestre no sé què fer-ne. Em miro davant de l'abisme, sobre l'escenari: tornaré a dir una vegada més allò de sempre? I si no, què? Ara ve una lletania de lamentacions, però com que cada lector-o oient- pot endevinar les seves pròpies, que se les faci a si mateix com
com si
com si no
o sí.

I mantenir l'alteritat, a qualsevol preu ser.

diumenge, 12 de març de 2006

De vegades penso.

dilluns, 6 de març de 2006

Vaig ser un nen solitari que sovint jugava sol. Mentida, jugava amb tot el que tenia al voltant. Tinc pocs records de quan era petit, i moltes vegades dubto si són reals o inventats. No ho sé.

dissabte, 25 de febrer de 2006

Com dir l'èpica de la poesia, la lluita per la construcció d'un món?

dilluns, 20 de febrer de 2006

Escric quatre paraules i n'esborro sis. Perquè no sé com aconseguir, com assolir l'objecte sintàctic que necessita la frase sense passar per totes les passes que ja han estat trepitjades. Ni tan sols si és o no és necessari. I em trenco el cap rumiant, fent picar els dits, bategant, tremolant però quan estic més preparat és quan tinc menys a dir. Llavors encara em repta l'objectivitat: descriure el món. Són les quatre de la matinada i sóc assegut a l'estudi, treballant. I en comptes de fer-ho, sóc aquí, escrivint i donant-me cops contra la nit.
Tot em semblen tòpics, ara. Totes les paraules han estat ja combinades. Però jo els dono un nom, o faig veure que ho intento. O més val que calli, fins a demà, només.
Però m'agradaria ser agraït i no oblidar-me la dièresi, almenys, ni el somriure.

dimarts, 24 de gener de 2006

Encenc el món

Encenc el món i estiro la corda, intentant que no es trenqui. Una bronquitis aguda ens ha atacat a tots, i hem sentit bordar massa. Però l’esperança concentrada ens il·lumina i ens fa humans, ens fa amants, ens fa animals, i ens fa. No, no sé si sóc qui sóc, però tampoc no puc pas ser cap altre.
Sóc.
I de vegades dic poc més que obvietats i tonteries, ho sé, però ho comparteixo amb tu, i això ja guanya una mica d’importància, si més no per a mi. Poso força esperança en cada paraula, perquè necessito que esdevinguin una altra cosa i realitzin el món, ple de detalls inesgotables.
De vegades, a més, fins i tot faig les paus amb mi mateix i amb els meus dimonis.

divendres, 20 de gener de 2006

Sóc realment qui crec que sóc?