dissabte, 27 de desembre de 2003

Marxar, només, l'ull clar, fins l'any qe ve, demà, potser. Potser.

diumenge, 21 de desembre de 2003

llavors parlo d'aquell moment de l'enyorança, del que hem perdut inclòs el que no recordo, especialment. Si tot tornés a ser com era abans que no sé ni quan és ni com era. I sé que no es tracta d'això, ni ganes tan sols, però seria potser més fàcil i tot i no tindria cap sentit, seria com mig perdre l'ànima. Perquè al capdavall és el plor que ens redimeix, l'anar fent esbufegant, però la paciència també empeny i fa camí amb nosaltres... fins que formem un grup d'elements que resulta que van en una direcció aproximada, i tot es barreja però tenim ben clars els objectius de cadascú, encar que siguin secrets. I ara potser sí que és això, una part del que buscàvem. Hem arribat a una clariana, hi entra la llum, i ens esbargim i recordem, i trobem que ens costa, perquè hem passat la meitat del camí ja i el principi sembla més lluny que el final, que és infinit. No ens perdem, rellegim les pedres per refer el camí però cap endavant, i tornar al cercle, al temps perdut, el que no existeix ni a la imaginació, el moment abans d'entrebancar-nos, abans de l'estornut i abans del naixement de la primera ungla que no fou mossegada. És a dir, cap endavant de totes totes.

dijous, 18 de desembre de 2003

(Disculpeu els no-accents de sota: no sé què va passar.)
Raptat per Lispector, se m'ha ficat des del tacte fins als ulls, fins a l'espina dorsal i a dins del nervi asistemàtic, amb molta simpatia però rapte al capdavall, al moll de tots els ossos. És la veuteta, que és com si dictés, i no ho fa. L'hora de l'estrella, que no sé cap a on ens orienta, l'horitzó el veig i m'hi apropo, com si no sabés on és però queda poc per arribar-hi, és el proper punt de sortida. El no-instant que és l'instant-ja i que robo, m'apropio i faig nostre, un plural ben ple perquè quan em mires em commous. I ens movem alhora i en comú, i ja no necessitem els astres, i som. El moviment dels àtoms, amb les seves aventures elèctriques, amb els impulsos, batecs unísons en llibertat tautològica. En resum, que se'ns endú ben lloc sense haver de caminar ni una passa, ni un pam. No cal ni que demanem reforços, tenim la inèrcia de naixement, i no anem a la deriva. Som nòmades d'aquest hivern, amb tots els dies a l'abast, per dir-nos.
(Ara un somriure se'ns escapa, i m'embaladeixo de la fragilitat del llavi, i tendrament m'acomiado fins després.) Aire lliure.

dissabte, 13 de desembre de 2003

Som-hi amb les vocals accentuades. Es revolten els signics. Supressio?
Per a l'escriptora haitiana Yanick Lahens:

I les espurnes.
Reconversió, sense rendir-se ni redempció. La repressió explota com una bomba. Per què m'és impossible de suportar el dolor dels altres? La violència contra l'ànima. La por. La supervivència. Sempre la pregunta, l'alè, els grans de sal de vocals que captiven els colors i les mentides capquadrades del desvarieig. I la llargada neutralitzada, sorda, dels pams. Fustam i ferralla vells... al magatzem. La ciutat emmirallada i el mur, sempre de pedra antiga davant d'un sol renovellat, que tot just ara s'aixeca. Mirada.

dijous, 4 de desembre de 2003

Fa dies que no estic per vosaltres. El temps -que no existeix- se m'escapa dels peus i ara no sé si em crida a l'Àfrica o on. Tinc bones notícies de l'altra banda del cable. Alegries que em fan somriure. Visca la vida, que visqui! Però ara em sembla que no és aquí, on hauria d'estar en aquests moments, i m'escapo de la porta per la finestra.

diumenge, 30 de novembre de 2003

No he pogut evitar-ho. Ho he fet. Ara m'explico. "La ciutat de les putes" és un projecte que primer havia de ser una novel·la en català, una mena de novel·la d'aventures d'una prostituta que creua Barcelona des del Camp Nou fins a l'estació del Nord, passant per bastants llocs de la ciutat on hi ha prostitució de carrer. Però després es va desfer en tres llengües que havien de dir el mateix, però cadascuna va anar cap on va voler. Fa temps que ha quedat interromput, i de moment queda com queda avall. Continuarà... no sé quan ni com, però bastant diferent del projecte original. Haig de retrobar l'alè.

Ara l'ordinador sona, insistent, gairebé com si fos una nevera, però sense la respiració característica d'aquestes màquines. Consistent, en línia recta. I hi ha l'instant, també, la paraula perduda, mutilada. Sense barallar-se. No vull més violència, em fa marejar amb llàgrimes seques però sense mongetes. La violència es clava en la mirada, no se'n desfà. S'hi lliga amb un nus de corda gruixuda, entorxada. I el blanc de la neu em cridaria si no fes tan de fred, però també se'm fica a dins i em burxa. D'estirabots en passes que rodolen sota la taula, esfilagarsant-se, esgargamellant-se, amb agulles que recullen l'eco de les nits envoltades amb fil d'acer. De segur que intentarem allunar-nos del dolor, celebrar la vida per no oblidar el somriure. Només vull dir-te coses boniques, pintar-te paisatges que et facin feliç i fins i tot, si pot ser, fer-te enrojolar de vergonya innocentment simpàtica. Duc inscrits els noms i la il·lusió d'una vida plena.


De vegades no saps bé com vénen, les dèries, com travessar tots els semàfors en vermell que sigui possible, passar per entremig dels cotxes en marxa, caminar sense tocar les ombres, o tocar-les d'aquesta manera o d'aquella. És com quan se't fica un pensament a dins del cap i no saps què diu, i no saps pas si vols saber-ne el resultat, la conclusió no necessàriament és el final. Però llavors t'adones que queden gairebé tan poques fulles als arbres com al calendari, i et meravelles del color del buit a l'arbre, la lleugeresa, el no-res estacional que et cau a sobre quan camines, com el pol·len de primavera. Et demano que em pol·linitzis encara que sigui només una altra vegada i prou. Una eternitat feta de la manca de fulles als arbres. D'això podrí­em dir-ne previsió de l'hivern, un aví­s que recorre la història i es renova, com un pacte. Subjecte? Objecte? Si algú troba el verb que falta a dins d'un calaix resoldrà l'enigma, potser.
Sempre potser i encara i fins i tot l'adverbi calla. O quan dèiem que el glatir de les taronges em desperta.
Clarice Lispector: "Estic intentant de captar la quarta dimensió del ja-instant que de tan fugitiu no hi és més perquè ara s'ha tornat un nou ja-instant que tampoc no hi és. Cada cosa té un instant que ella és (...) Vull posseir els àtoms del temps".
I llavors, què ens queda? O què no? Ufff, va dir ell, i va entrebancar-se. I ara se'n va a dormir, que ja són hores fosques.

Francesc Bombí-Vilaseca
La ciutat de les putes

I
Llevar-se al llit de la cendra. Immers enlloc. Cap pressa, només la sordina, el món envellutat pertot. A dreta runa, a esquerra... més aviat res. Desferra. Hi havia constància de cap batalla? Imatge de vidres esparsos a terra, i la humitat de l'estiu. Un dolor com d'agulla li va fer girar-se, obrir els ulls i veure una bassa de sang. Es va espantar. Tres gotes de sang resseca. Va seguir-ne el rastre, fins al dit petit del peu. I la sabata? Penombra, i allí el seu cor, com una dona barata, en els fems.
Va fer un esforç sobrehumà per obrir l'ull esquerre i allí era ell, el seu follet salvador, ajagut al seu costat.


II
El soroll de les abelles fent mel. Mel poc espessa, afluent. Tenim massa temps per penedir-nos de tot allò que hem fet. Parlo d’aquell dolor dels altres. El món se li va escapar de les mans; no va saber què fer-ne. Enmig de delit. La delícia delineava com un delinqüent dèlfic, amb deler i delirós, summament delicat, el deliqui. Deliqüescència.


II bis
[Dèlfic. Delfí. Libar. Deliber. Delicat. Delícia. Delicte. Delimitar. Delinear. Delinqüent. Deliqui (defalliment, esvaniment). Delir, delirós. Deler, delerós. Delit. Deliri. Deliqüescent. Dellà. Dellà-ahir (abans d’ahir). Delme. Delta. Delusió. Delació. Demà. Demagògia.]


III
Massa màquines. Massa camins. Brisa d’aigua. Una mànega il·lusòria. Esclavament patint. L’àngel passa amb una mirada impròpia.


IV
Va llevar-se amb el dolor de la humanitat, humida, entre la boira. L'aire espés, tòxic com la nit que només recordava amb intermitències espasmòdiques, flashos que no sabia desxifrar. Havia de descabdellar els signes, esgrafiar-los, combinar-los per fer-los tornar símbol. Era a l'extrem oposat de la ciutat. Era de matí, amb el sol ja brunzent. Va buscar algun fragment de roba per posar-se. No va trobar cap mirall. Va veure un raig de llum i va desxifrar que era la porta de sortida, per on havia entrat no se sap quan.
Va sonar el telèfon:
-Que hi ha la Lídia?
-...
-Lídia?
-Sí... Hi sóc.
-Has de venir. Només hi faltes tu, que t’has perdut?
-No sé on sóc. Qui ets?
-...
-Vindré si em dius quin és el camí.
-No puc. L'has de trobar tu, tota sola. Haig de penjar.


V
Va sortir al carrer. Encara no hi havia gaire trànsit. Va mirar de trobar algun senyal que li digués per on havia d'anar. Una puta la va cridar i, en apropar-se, sense dir-li res, va estirar el braç indicant-li un carreró. Immediatament, i per primera vegada en dies, hores o el que fos que movia el temps, va veure-ho tot una mica més clar. No gaire, però.


VI
Al tombar la cantonada va veure un soldat fent guàrdia davant la trinxera. Hauria de convèncer-lo que la deixés passar. Va anar-hi de dret i li va posar la mà a l'entrecuix. Ell va somriure i la va deixar passar, sense fer preguntes ni insistir en què es quedés. Encara li feia mal el peu, però va somriure.

Francesc Bombí-Vilaseca
La ciudad de las putas

I
Levantarse en la cama de la ceniza. Inmerso en ninguna parte. Ninguna prisa, sólo la sordina, el mundo aterciopelado. A la derecha, ruinas; a la izquierda, apenas nada. Deshechos. ¿Había constancia de alguna batalla? Imagen de cristales esparcidos por el suelo, y la humedad del verano. Un dolor como de aguja le hizo girarse, abrir los ojos y ver un charco de sangre. Se asustó. Tres gotas de sangre reseca. Siguió su rastro, hasta el dedo meñique del pie. ¿Y el zapato? Penumbra, y allí su corazón, como una mujer barata, entre los escombros.
Hizo un esfuerzo sobrehumano para abrir el ojo izquierdo y allí estaba él, su duendecillo, el que la había salvado, tendido a su lado.


II
A su pesar. Lengua en constante camino de espuela. Humos sin sal. Litros de veneno rezumando del motor, y ella sin darse cuenta apenas. Chocó con algo sólido y sólidamente se levantó, evanescente, liviana. Ecos de machos sin nombre. Recordaba lo que le habían dicho no hacía mucho: la fuente del ángel está cerca, la fuente del ángel… la fuente… el ángel… Sí, pero, ¿dónde? Sacó pecho y valor. Salitre y sudor. Y aun así, ella quería salir, lo deseaba con todas sus fuerzas. Y no. Se había acercado al metal más vil, había sido tentada, se había dejado seducir por aquel sinfín de huellas sin llanto.


III
Al salir del bar el sol se asomaba como por la ventana. No hay tiempo que perder. Buscó algún letrero que señalara: "Fuente del ángel"... Nada. Recordó que no sabía leer. Se le acercó un hombre. Le enseñó el fusil y le pidió su precio. Ella no dijo nada. El hombre le preguntó cómo se llamaba y ella le preguntó dónde comenzaba el camino. El asintió, aliviado. Le dio algo de dinero y se marchó. "Me parece que nunca encontraré el camino", pensó, y creyó que de seguir así se volvería Alicia pero jamás encontraría el País de las Maravillas. No atravesaría el espejo jamás. Vio los trozos de cristal, intentó unirlos y los pisoteó hasta que quedó apenas arenilla. Oyó las olas. Cerró los ojos. "Ahora, ahora, un, dos, tres, cinco, seis, siete. Todavía sé contar. Sólo me falta encontrar un nombre y ya sabré quién soy", le pareció pensar. Era fácil, pensar. Sólo hacía falta tirar del ovillo para encontrar


IV
Sabía que aún estaba lejos.


V



Francesc Bombí-Vilaseca
City of whores

I
To wake up on a bed of ashes. Nowhere. No hurry but a muffled world, velvet air. On the right, runes; nothing on the left. Shattering everywere. Where was the battle? Gone? Spread glasses elsewhere and summer's moisture. A needle-like pain made she vibe, open her eye and there was the bloodshed. Upset. Three dry bloodtears. The bloody pace ran to her foot. And the shoe? Shadows, and her heart, like a cheap woman, beneath the debris.
After an extraordinary effort she opened her left eye and there he was, her gnome who had saved her, lying by her side.


II
Once I heard I was a prostitute. Knowbody ever knew that. Listen to me. Talk to me. Talk dirty to me. Blame me. I am the Queen and I am here to revive you.


III
It all happened when I was four years old. Daddy was out, at work. She came to me and that was it. Fast, loud, cry, she stabbed me with a small knife. Then, the ambulance and the doctors, and the other girls everywhere, screaming. From then on, I knew what life I was born to live. To die.


IV
The police officer held my hand. He had left the gun on the table.

dimecres, 26 de novembre de 2003

Passa aquest dimecres com si fos un dilluns qualsevol, amb emoció i un gairebé no ser-hi del tot. Hi ha una vall misteriosa que no conec ni n'he sentit a parlar mai i que m'és del tot totalment desconeguda. I encara podria dir-ne més, de la vall, però no ho faré. Ara, així, de cop, ha deixat (dixat) d'existir per una bona temporada. No us penseu pas que m'oblido de vosaltres, de seguida, potser. Hi ha una cançó que diu que déu és bonic. Qui ho hauria de dir, oi? Coses de la vida, ves, ja passa, això. Que tens por? Doncs gola avall, com si fos una amanida de diumenge menjadimonis. Bé, en realitat, tant se val, però no. Això ja val massa. I s'acaba en sec.
Perdut als deserts del passat, tinc aquella música ficada a l'infinit dels amics. Revisito el creixement i només i trobo signes que no sé identificar. L'erm que se m'enganxa, aquella suor sense rialla, aquelles quatre parets amb lavabo, nevera, un grup de rock i tots els caps de setmana amb la persiana mig tancada. I ressuscitàvem Usher i ara ja és mort del tot, i hem passat transmisèries, i les llàgrimes s'han vessat soles, ja estàvem prou cansats d'esforços. Jo vaig ser nosaltres i ens escolto encara. I tot torna a començar, com les cançons de primera hora de la tarda. Ara, la febre no sé on para, se'm deu haver trencat el retrovisor.

divendres, 21 de novembre de 2003

No sé si m'atreveixo a publicar aquí "La ciutat de les putes". M'ho haig de rumiar.

NOTA DE L'EDITOR: això deu voler dir que en un moment o altre ho publicarem, però l'autor fa veure que dubta, i dubta de debó -o dubta de bo de bo, també-, però si ho afirma el dubte és que al final ho dirà aquí. Tot són suposicions, perquè també pot ser una estratègia per donar publicitat a un artefacte propi, o potser l'artefacte en qüestió -"La ciutat de les putes"- no existeix, però el fet d'anomenar-lo públicament li dóna, de fet, una existència. És a dir, que el dubte de l'autor afirma l'existència -encara que no existeixi, però allò que s'enuncia només per haver estat enunciat existeix. Tot això potser té a veure amb el dubte existencial. Vull dir, que el dubte existencial potser té a veure amb tot l'enunciat anterior (no, potser no amb "La ciutat de les putes", sinó el que se'n deriva.)

PROU, PROU, que algú li digui al (p)sicòpata escriptoret, el guixaire, l'escriba que tecleja que calli, que pari.

(silenci.)

De vegades toca dir gràcies als escassos lectors que devem tenir. Sí, fa il·lusió.

Bogeria i art. És un dil·lema que presenta Lluís Gràcia i que ara estic llegint. És un camí difícil, i no sé què pensar-ne del tot. Ell diu que les drogues i la follia serveixen per entrar en un món, però no per comunicar-lo, que és la via de l'art. Quan s'és boig o s'usen drogues, per transmetre els processos del viatge cal tornar a connectar amb la terra d'on s'ha marxat, amb la llengua: l'art. La follia és la desconnexió lingüística, d'alguna manera. És interessant: hi ha un món ple de bojos. Però ell sap que no parla perquè sí: marxa i torna amb un procès interromput, doloròs. Apassionant. Desconegut.
El món, de vegades de massa petit, ara és massa gran i ens desconeixem tots. I si no ens coneixem no som, en part, com a artistes. És una opció que no parla de l'egocentrisme sinó del donar-se. La generositat fa l'artista. L'altrista. Jo sóc altre, i ho diuen tants que són altres que suposo que algù dels altres deu alhora ser jo, i tu, i nosaltres i vosaltres, i ells. Aquests ells que són els altres més altres més llunyans i que sovint ens fan mal. En fugim esperitats de vi novell. Brindem amb suc de taronja i llimona -dues taronges per cada llimona. Hem viscut la por, ens l'hem sentida a dins com un ham, com la fam, com la tarda llarga que marxa plenament amb tot l'encís. Qui va dir "La clau que obre tots els panys"? O eren els planys? Qui té la clau que tanca els planys? I per què no l'utilitza? De vegades confonc una miqueta petita, només al subconscient, el Vinyoli i l'Estellés. Però les claus de l'existència són totes unes altres, i les nostres les intentem fabricar entre nosaltres, a cop de clau anglesa. Potser m'estic passant, ara. Tanco la porta, no fos cas que entri l'aire congelat i se m'encostipi el costellam.

dimecres, 19 de novembre de 2003

Estranya sensualitat de la música. Màgica. M'arriben vibracions desde dins del cos. No sé si sé... no ser ni ser. No sabré llegir el resultat de la pluja. Low fidelity universe. Permeteu l'intromissió d'una altra llengua, permeteu que l'univers dels pobres campi pel món fent veure que vol jutjar un desastre. Quina calamitat! De vegades em perdo, com tots sabeu. I d'altres vegades no sé si té massa sentit sortir de nit de cacera per perdre'm entre les paraules. N'hi ha que em coneixen. Ara, però, no sé cap paraula màgica. Quina és la contrassenya?! La iaia Maria sempre em deia que em senýés abans de sortir de casa. Ja fa anys que no ho faig. Fagedes i rouredes, que diria algú. L'amor pels arbres déu pertànyer als boscos, o als que hi viuen aprop o a dins. Viure a les obredes em penso que només ho fa el Perejaume.
Deixo el món i surto. Acabo de trobar una emoció intensa i se'm neguen els ulls. No seré cap màrtir.

diumenge, 16 de novembre de 2003

Em sembla que no arreglaré mai el món, per sort. Jo volia estudiar per ser mecànic, però em van dir que valia més que fes d'escombriaire, seguint l'exemple del poeta Barrabés de Sant Hilari Sacalm, que anava escombrant pel poble, comentant la jugada amb el veïnat, i així, quan arribava a casa ja tenia el poema fet: i no crec que se'n pogués dir poesia escombraria, no.
I au, som'hi!

dissabte, 15 de novembre de 2003

No sé què va passar ahir amb els accents en el text anterior a aquest. De moment ho he pogut arreglar. És clar que, com no hi ha feedback, no sé si algú ho ha notat o li ha fet nosa. Hi ha vegades que és dolorós no saber per qui escric, i et miro a tu i en realitat segueixo sense saber si em llegeixes o no i no em dius res, i quan em parles haig d'abaixar els ulls per no morir-me de vergonya.
Compte que se'm tornen a desbocar les mans.
No us he dit qui sóc, però encara que no us ho digui seguiré sent el mateix. Seguiré sent i parlaré. Puc dir-vos paraules antigues, com si fossin noves. Les paraules sempre son antigues, tenen la força dels segles que les empenyen endavant, fins a mes enllà de demà passat.
No se com considerar això que escric aquí­. No es un diari. Es escriptura publica, per això pertany a un àmbit que no se del tot tot quin es.
A mes, em sembla que no hi ha manera de saber qui llegeix aquestes línies, ni quan ni d'on ni res. Ni de rebre cap mena de res. Ni llebres la carrera de les quals menin enlloc. No hi ha enlloc perquè enlloc som nosaltres. Les llebres ens han intentat tancar el pas, però hem sigut, estat, set, mes ràpids de reflexos i hem fet el pas cap amunt, cap al cel, sense volar, només calia un petit salt -hop!- i ja esta.
Ara ens estirem a terra sobre la flassada i descansem. Demà serà un dia molt dur, tot i que no m'agraden els ous d'aquesta mena de manera.

dijous, 13 de novembre de 2003

Dol. Em dol. Barreja de sentiments. Por de quedar-se sol. La telegrafia sense fils ens ha fet pensar telegràficament, el cervell s'adapta a la tecnologia. Pensar en imatges. Penso en els morts. El pitjor quan algú es mor és que vas trobant el seu rastre durant un temps que pot ser llarg, quan menys t'ho esperes. Quan va morir la iaia, anava a trucar a un amic per dir-li i em vaig trobar el telèfon d'ella. I després les veus, que et dius que et guien i que recordes tan bé. I la projecció de saber que els morts són teus, de ningú més, i que els voltors farem veure que no existeixen i que les coses són com són però no ens deixarem véncer: som pocs però som els millors. Els morts se'n van perquè sinó els vius no hi cabrien. Sembla obvi, però no ho és. No ho sé, però ara com ara no penso deixar lliure el meu lloc, no. No em mouran d'aquí. Ja em mouré jo, a poc a poc a cops cap endavant. I sí.

dissabte, 8 de novembre de 2003

Ho sento tot. Em sento tot. Sentot. Essent-ho. T'ho dic. Et sento tota. Vora la pell dedins de l'instint. I et miro com si hi fossis, dins una pantalla de cinema que parla en alemany avui, ara mateix potser o segurament. I et t'espero. I et t'estimo a tu. Ens sabem que ens sentim que ens som nosaltres.

Ara mateix no us puc dir on sóc. No és cap misteri. És una necessitat. Aquesta setmana de novembre hi ha hagut a Barcelona un festival de poesia, força interessant. També hi va haver, anit, un concert de Roger Mas. Bo. Despert.
Dibuixo rius de tinta que se m'escapen de les mans, m'escampen pels camps inundats d'alegria, plens de goig. És clar que no recordava que no sabeu qui sóc. Ni jo no ho sé. Ni jo no. Em paraulejo com el vent. Vinyoli grinyola. No era cap broma. Era bromera. Podria fer-vos un collage del que m'envolta, però no entendríem res. Què haig de fer?
QUÈ HAIG DE QUÈ?! Se'm tanquen els ulls com si fossin paraules madures que ja no saben què signifiquen perquè no hi són del tot, però jo ara sí que sóc que sí que hi sóc del tot sencer amb dues cames i dos peus i mans amb dits i tots. Ja ho sabeu, alguns, que ... ?
He retrobat un fil perdut al desert, com una agulla de palla, com un camell durant el Ramadà, com un estany a prop d'Isolda, com un miratge desolat, oasi sense frontera. No sé què és una safranera. Aquesta setmana un ull encalçarà la vida i percaçarà la presa com un pantà d'aigües turbulentes i vives.
Vivim com podem, junts a cada instant de pensament

divendres, 7 de novembre de 2003

"Vull col-i-flor per esmorzar", deia un poema. Jo he dinat bròquil, avui, i quan he acabat i n'anava a guardar el que ha sobrat per sopar o per un altre dia he vist que hi havia un cuc, i ara no, ara ja no tinc gana. Sóc un cuc, un verm, que va per terra escopint paraules, dient a tort i a dret incontinent inconveniències, fent veure a contrapèl i a contracor que sóc un setciències, i caminant amb tantes potes com pot. Ara fa un bloc. Fa tot el que pot, que ho és tot.

Hola. Primer post. No tinc ni idea encara de com funciona això. De fet, tinc millors coses a fer que escriure això, però l'exemple del Blay i la Mònica a Austràlia m'ha fet enveja i m'ha fet començar mig sense voler-ho el que fa temps que volia fer: un bloc. Bloc de notes o quadern, no ho sé. De moment he perdut la brúixola, però mantinc la meva bruixa al meu costat, que és el costat de tots, la gran costella universal. Escolto Fela Kuti, un músic africà de qui ni sé massa, però és un mite a l'Àfrica. I de moment, escolto, i és molt bo.