diumenge, 9 de març de 2008

Hi ha dies que em canso de ser jo mateix, i me'n canso tant que m'agradaria ser jo mateix. La possibilitat accidental de tornar a començar, quasi ni sense pensar-ho, com si fos el més natural, com d'altra banda hauria de ser.
Fa 32 anys que m'entreno per ocupar un lloc que desconec, i de vegades crec que fins i tot me n'he desentès, com si hagués dimitit sense saber-ho. D'una manera o una altra m'he educat per prendre una sèrie de responsabilitats i arribat el moment sempre tinc la sensació d'estar fallant en algun punt, de defugir-me, de tenir por d'assumir la tasca que em pertoca. En un relat de ficció seria una perfecta figura del perdedor, amb aquella falsa aura mística que l'envolta, aquella fortuna, el fat, la malastrugança. Qui pot escapar del seu destí? Entre la humilitat i l'orgull, sempre intentant de no perdre l'equilibri, de no caure davant l'abisme tanmateix desitjat. És una contradicció negar la contradicció? I no negar-la?
Si tot fos tan fàcil com establir un pla, seguir les coordinades, arribar a port, no perdre de vista el camí... I després resulta que no n'hi ha, de camí, que les partícules de l'aire tenen símbols que no saps llegir, i et trobes perdut i desemparat, i només et queda la nostàlgia, el passat projectat i un futur plantejat a partir d'un present paral·lel que no existeix. Com un refugi, com una veritat, com un secret, com una paraula. I no hi ha sentit ni direcció.

1 comentari:

ORIOL ha dit...

Almenys ens queda el re-coneixement fraternal entre els que anem perduts (que ho som tots, però carai quina habilitat tenen alguns per dissimular)


Sucede que me canso de ser hombre./ Sucede que entro en las sastrerías y en los cines/ marchito, impenetrable como un cisne de fieltro/ navegando en un agua de origen y ceniza.

Pablo Neruda