Entrevista a Dennis Lehane

Entrevista publicada el 28 d'abril del 2005 al suplement de Cultura de l'Avui. Novel·la intensa, ara ja amb pel·lícula.

“Escriure un llibre és un descobriment”

Francesc Bombí-Vilaseca

Després de l’èxit de “Mystic river”, Dennis Lehane presenta “Shutter Island” (RBA), una novel·la en què dos agents de l’FBI tenen un cas en una illa convertida en un obscur centre penal psiquiàtric. En aquesta entrevista parla del llibre i de la seva manera d’entendre la literatura.

F.B.V. Sense l’ajuda de Frank Sinatra no hauria pogut escriure aquesta novel·la...

D.L. Jo estava molt encallat en el llibre, després d’un mes escrivint, i la meva agent, Ann Rittenberg, em va enviar un disc del Frank Sinatra, que no és exactament el tipus de música que escolto, però hi ha totes aquestes cançons doloroses sobre l’amor perdut que em van ajudar a entrar en el protagonista. Vaig estar escoltant el disc una vegada i una altra, sobre tot una cançó que es diu “Bewitched”, i em va ajudar a trobar el caràcter del personatge. Normalment no és fins que tinc unes quantes característiques d’un personatges que puc escriure’n, no abans. Hi ha moltes cançons sobre els diferents aspectes de l’amor perdut, que per a mi és de què va el llibre, però Sinatra va ser el desllorigador.

F.B.V. Com se sent amb l’etiqueta de ser “el que va escriure la novel·la en què es basa la pel·lícula “Mystic river”?

D.L. Molt bé, sincerament. El que està molt bé és que la gent sempre em pregunta quan saben que sóc escriptor: “Què has escrit?”, i abans deia els meus llibres i ningú sabia quins eren, mentre que ara dic “Mystic river” i ja saben qui sóc, m’ajuda a identificar-me. No en tinc cap queixa.

F.B.V. No li afegeix pressió?

D.L. No. Haig d’admetre la vaig sentir, però sobretot abans de la pel·lícula, ja amb el llibre, que als Estats Units fou un fenomen de ple dret. L’única manera d’eludir la pressió és anar-hi en contra, i per això he escrit “Shutter island”, i m’he tret de sobre tota la pressió que tenia sobre les espatlles. Amb aquest llibre em vaig dir: “Vagi on vagi, “Mystic river” no canviarà el tipus d’escriptor que sóc, no puc escriure el mateix llibre un altre cop”.

F.B.V. D’on sorgeix l’univers de “Shutter island”?

D.L. Quan era un nen, el meu oncle em va portar a una illa on hi havia una institució psiquiàtrica, que feia temps que ja era tancada. És una experiència que no vaig oblidar mai, perquè em va fer desenvolupar molt la imaginació. Vint-i-cinc anys més tard jo estava caminant per la platja de Massachussets, vaig aixecar el cap i vaig veure les illes, i vaig tenir una idea, i tot va començar. Tot va passar molt de pressa, llavors vaig tenir un somni estrany, i la majoria del llibre em va venir, em vaig llevar i vaig escriure-ho... i quatre mesos després el llibre estava acabat. Va ser força ràpid.

F.B.V. “Shutter island” qüestiona els conceptes de veritat i mentida, realitat i ficció...

D.L. Absolutament. Diuen que la història l’escriuen els guanyadors, i el concepte de realitat té molt a veure amb la teva perspectiva, igual que passa amb tot. Com pot ser que dues persones experimentin exactament el mateix i tinguin dos sentiments diferents al respecte? Passa sempre. No sé mai exactament què estic dient quan escric, seria molt dolent per a un escriptor ser massa conscient del que està intentant dir, però sí que qüestiono el concepte de realitat, crec que és fascinant. Mentre escrius saps cap a on vas, què passarà a la història, però no el que vol dir sobre, per exemple, la societat o la psiquiatria, o la guerra freda... això són coses que no saps fins que acabes el llibre i tornes a començar per reescriure’l. Escriure un llibre és un descobriment.

F.B.V. Quin interès té en la psiquiatria?

D.L. Vaig treballar amb nens amb problemes psicològics, i segurament va començar a interessar-me aquí. En moltes ocasions és relativament fàcil curar el mal del cos, però és molt més difícil curar el mal de la ment, que és un engranatge molt complex. Vaig treballar com a conseller d’aquests nens, no exactament com a terapeuta. Eren nens dels quals havien abusat físicament, sexual o psíquica i que vivien en una residència on els tractàvem les 24 hores del dia. Vaig durar dos anys, però no podia escriure i ho vaig deixar. És l’únic període de la meva vida en què no he pogut escriure.

F.B.V. Els problemes d’aquells nens el deurien afectar molt...

D.L. Va tenir un efecte molt profund, m’ha fet mirar el món d’una manera molt diferent i ha fet que moltes coses agafessin per a mi una forma determinada. Per exemple, potser una persona de cada deu milions neix dolenta, però els dolents es creen, els fan els pares, l’ambient o el que sigui, però no es pot néixer dolent, n’estic convençut, amb només una excepció cada deu milions. Tenim aquest concepte de la mala llavor, però no crec que sigui real. El que vam veure una vegada i una altra en els nens amb què treballàvem és que no hi havia cap misteri: sempre podíem traçar els problemes fins a casa, sempre. Hi havia nens realment violents, i tinc una cicatriu de per vida d’un d’ells, però m’agradaven, perquè eren nens, no eren culpables de res. En canvi els adults... no ho passava gaire bé amb els seus pares. Això té a veure amb la literatura, perquè estic obsessivament interessat en els éssers humans, i treballar amb els nens era aprendre amb ells; en canvi, ara exploro i explico la realitat des d’una altra perspectiva. A més, escriure pot ser un tipus de teràpia, hi ha un alleujament. És molt catàrtic.

F.B.V. Per a molta gent la novel·la negra és molt poc literària. Què en pensa?

D.L. Crec que això està canviant. Hi té molt a veure un grup d’escriptors, entre els quals m’incloc tot i que no me’n vanaglorio pas, que ens vam donar a conèixer als anys noranta. Vam fer un esforç conscient per canviar aquella idea. Jo estic llicenciat en Literatura i Escriptura, vull dir que tinc una base de coneixements, igual que James Lee Burke o James Crumley, que va anar a la Universitat d’Iowa i tots dos venen de famílies amb força pedigrí literari. La novel·la literària s’havia tornat vulgar als anys vuitanta, i va haver un moviment per retornar a l’argument, a les històries, i això és el que va portar molta gent cap a la novel·la negra. La novel·la negra també era el destí natural de molta gent que estava preocupada per les classes baixes, i molta gent escrivia sobre això. Estic molt orgullós de formar part d’aquesta tradició tan enorme.

F.B.V. Hi ha alguna cosa més que policies i criminals...

D.L. Depèn, també. Si només escrius llibres que siguin casos policials amb la persecució d’un assassí en sèrie... llavors ets un novel·lista de gènere, però el que va passar als noranta, i que havia començat ja als vuitanta, és que la gent va començar a utilitzar els gèneres com a vehicle per introduir-se en temes socials, i van començar a aplicar l’art de la gran literatura a la prosa. Aquesta és la tradició a la qual m’interessa estar, no necessàriament a la de Mickey Spillane, que era un escriptor horrible: em considero tan a prop d’ell com de Jane Austen, per dir alguna cosa. Alhora, personalment, jo també em trobo immers en una altra tradició que és la novel·la urbana, al costat d’escriptors com Hubert Selby, Richard Price o William Kennedy. Les meves novel·les tenen molt a veure amb les experiències urbanes, amb l’excepció precisament de “Shutter Island”, que és més aviat novel·la gòtica i és el meu homenatge a les germanes Brönte, Patrick McGrath...

F.B.V. Un dels sentiments més forts de la novel·la és aquesta soledat quasi còsmica...

D.L. Va ser dur, hi havia moment que eren molt difícils d’escriure perquè em sentia molt malament amb l’aïllament del meu personatge, però al final resulta que d’alguna manera tots anem sols per la vida, i hem inventat les distraccions per amagar-nos-ho. La novel·la examina aquest home amb el cor trencat... que intenta apropar-se a la gent, i al final del llibre se n’adona de fins a quin extrem ho intenta. Vaig treballar amb un nen esquizofrènic, i això és el que veus, una habilitat per quasi tocar el món, un intent que sempre hi és però que és molt trist perquè sempre està sol. Els mitjans són inadequats.

F.B.V. També hi ha la soledat de l’escriptor...

D.L. Tots els escriptors estan o han estat insatisfets, en un moment o altre, amb el nivell de comunicació que tenen a la seva vida, i per això escriuen, és un nivell més de comunicació. Tot el que es necessita per convertir-se en escriptor és un parell d’anys de sentir-se com un estrany i no sentir-se totalment connectat al món. Ho dubto. Crec que en el fons tothom sent en algun grau que no han acabat d’entendre el que passa, i aquest és el dolor en l’existència humana, perquè ningú pot ser tu per saber exactament com et sents. És alhora la bellesa i la tristesa de la condició humana.

F.B.V. Abans ha dit que la novel·la li va venir en un somni...

D.L. De fet em sembla que una novel·la és un somni... No és la vida real, o sí, i és ficció... s’hi usen símbols, metàfores, arquetips en els personatges... per fer una representació del món, però no és el món, igual que en els somnis. Trobo fascinants els somnis, i els utilitzo, i són una part molt important del llibre, i pots rellegir-los i veure que tot el que passa a la novel·la hi és, aplicant les metàfores del que passa... De tota manera, jo no escric els meus somnis, i no em sento còmode escrivint amb molta consciència, necessito que flueixi el subconscient i que faci la seva feina. M’hi he entrenat, vaig estar deu anys aprenent-ne abans de publicar res.

F.B.V. Quin creu que és el futur de l’escriptura?

D.L. Cada vegada que algú digui que la novel·la és morta, o que la literatura ho és, algú, sigui jove o gran, home o dona, vindrà i canviarà la direcció de la literatura. Sóc optimista, normalment.

F.B.V. Encara en aquest llibre hagi deixat de banda la part més urbana, es defineix com a autor de novel·la negra. S’hi sent còmode, amb l’etiqueta? Podria escriure un altre tipus de novel·la?

D.L. És el que estic fent en el meu nou llibre, de manera que quan l’acabi ho sabrem... Necessito anar-me plantejant nous reptes, si no no tindria sentit llevar-me cada dia. Ara he fet un llibre gòtic, on toca anar després?

F.B.V. I on està anant?

D.L. Escric una novel·la que passa el 1919 a Nova York, una novel·la històrica que sorgeix de la vaga de policies que va haver-hi. Té a veure també amb el naixement del moviment sindicalista nord-americà, la postguerra de la Primera Guerra Mundial als EUA, el desenvolupament dels drets civils... Un entorn totalment diferent.

F.B.V. A “Shutter Island” hi ha un desenvolupament lineal dels fets... fins que alguna cosa es trenca i el lector no sap ben bé on es troba...

D.L. És molt més interessant que el lector trobi les solucions. Una de les lleis més antigues de l’escriptura és el “mostra-ho, no ho diguis”. No puc dir-te com t’has de sentir ni com has de pensar, només t’ho puc mostrar perquè tu en treguis les teves pròpies conclusions. Jo he volgut portar-ho fins a l’extrem, de manera que el lector ha de decidir exactament què ha llegit que passa, al final del llibre. Molts lectors en diuen que volen parlar sobre aquest final, i jo els dic que no, que no tinc res a dir-los, ells són els que han de trobar les respostes. A mi m’encanta que m’ho facin: m’encanta que quan llegeixo un llibre o miro una pel·lícula no m’ho donin tot fet i hagi de pensar en què he vist o llegit abans...

F.B.V. Però a molts lectors es veu que no els agrada la dificultat, diuen...

D.L. No crec que ho hagi d’explicar tot. Si els agrada el que faig, bé, i si no és el risc que haig de prendre. És millor això que escriure per al mínim comú denominador, ja hem baixat prou el nivell, a la nostra societat.

F.B.V. Això sembla contrari de parlar de les classes baixes...

D.L. Per què no haurien de treballar una mica? Si vols que t’ho expliquin tot i tot t’ho facin com si fossis un nen malalt al llit... mira la tele.

F.B.V. Què el va portar a escriure sobre policies?

D.L. Crec que és perquè sempre he estat interessat en la violència, i m’era catàrtic. No puc respondre... Primer fou l’ou o la gallina? Em va ser natural.

F.B.V. També parla dels efectes de la Segona Guerra Mundial en el soldats americans que en van tornar...

D.L. El mite diu que eren joves sans i forts, però molts van morir d’atac de cor abans dels seixanta anys. Als EUA es diu que mai no han volgut parlar d’aquella guerra, i jo dic que en realitat, molta gent no els va voler escoltar. Hi ha tota una generació d’homes que va tornar d’una de les pitjors experiències de la història i com que vam guanyar els van demanar que no en parlessin, que ja estava bé, i s’ho van quedar a dins. Havíem de fer aquella guerra, no hi ha discussió possible, en això, però no significa que la gent que va anar-hi i en va tornar se’n pugui anar a dormir cada nit tranquil·lament perquè saben que eren al costat dels bons, també van fer moltes coses dolentes, i només cal preguntar per saber-ho.

F.B.V. S’imagina escrivint un altre gènere, com teatre, poesia...?

D.L. He escrit una obra de teatre que segurament s’estrenarà a Nova York el desembre, i també he escrit poesia, però no la publicaré pas, perquè conec grans poetes i jo tinc clar que no ho sóc. Tinc un gran respecte per la forma. N’estic per modelar la meva llengua, però no m’agradaria comprometre el meu nom donant-la a conèixer. No vull ser un diletant i dir: “Ai, mira, avui sóc poeta!”...

F.B.V. Bastants novel·listes escriuen poesia per a ells...

D.L. Perquè ajuda a trobar la música de les paraules i millora la prosa. D’altra banda sempre dic als meus estudiants que si volen ser novel·listes han d’estudiar les obres de teatre, perquè ajuden molt en l’estructura, i la poesia els ajudarà amb la llengua. La poesia, com a mínim als Estats Units és molt menyspreada, fins al punt que si pregunta al nord-americà mig si coneix cap poeta, és probable que no sàpiga anomenar cap del segle XX; potser Seamus Heaney, perquè va guanyar el Nobel.

Fugint de la realitat

A “Shutter Island” (RBA), Dennis Lehane (Dorchester, Massachussets, 1964) envia dos agents de l’FBI, l’any 1954, a treballar en un cas en una illa ocupada només per un centre psiquiàtric penitenciari. Allí, el pacients reclusos són tractats amb mètodes inhumans i brutals, i que havia de ser una simple fuga del centre es converteix en una trama complexa on les motivacions dels uns i dels altres, la realitat, la natura i la ficció es confonen i juguen a portar el lector d’un lloc a un altre. En darrera instància, és el lector qui haurà de decidir què passa, on i per què.

Tot i que molts l’identifiquen per la pel·lícula “Mystic river”, que va dirigir Clint Eastwood i que va guanyar dos Oscar, Lehane ja tenia tota una reputació com a autor de novel·la negra. Negra i urbana, diria ell. La seva primera novel·la, “A drink before the war”, ja va guanyar el premi Shamus a la Millor Primera Novel·la. A més d’aquesta i de “Mystic river”, RBA també ha publicat “Plegarias en la noche” i “Despareció una noche”, dues novel·les protagonitzades per la parella de detectius Patrick Kenzie i Angela Gennaro, que van tenir una gran acceptació als EUA.

Junt amb d’altres escriptors, Lehane va formar part del grup Escriptors contra la Guerra, i a més de treballar de conseller amb adolescent problemàtics també ha treballat de xofer, d’aparcacotxes, cambrer, llibreter, conductor de tràilers... feines que sense cap dubte també han contribuït a donar perspectiva als seus llibres.