dissabte, 10 d’abril de 2004

Estàvem necessitats de paraules o de silenci? Estem ... ?
Ara ja no sé què és això: bales de fogueig o de les que exploten? Hauria de dir que és part de mi ple dret, i de la meva obra, de la meva llengua, però no ho sé. Potser hauria de reflexionar sobre el que em passa, el que veig, explotar la meva individualitat, poder dir tot allò que haig de dir. Però, alhora, potser és com massa fàcil, massa immediat. No sé, com de costum, ja ni què dic, amb prou feines m'aguanto dret amb els dos ulls a la pantalla.
Us avorreixo, oi?
No puc dir que em sàpiga greu, perquè segurament no hi ha ningú. No sé ni quina finalitat tinc jo mateix de mi mateix. Estic temptat contínuament de transformar aquests textos en altres textos, publicar-los -fer veure que els intento publicar- en paper editorial, però ja no sé ni si sóc o no sóc escriptor, poeta, idiota, estàtua, esforç o esperança en el no res.
Quan el passat 11 de març van esclatar aquells trens a Madrid vaig estar molt temptat de dir la meva, però no ho vaig fer. Però és que no tinc opinió? Sí. És que no tinc el dret i l'obligació de tenir una opinió, de remoure consciències, de canviar el món? Sí. Però no crec que aquesta sigui la manera: repetir el mateix que diuen tots. Jo també sóc tots, però sóc el meu tots. vaja, menys que més, potser, però malgrat tot, tot i així, naturalment.
Us n'haureu adonat que sovint és l'impuls lingüístic, la paraula neta, el que em (com)mou, un alè intens, que intenta portar-me enllà de mi i de tu i del món i de la memòria del món.
Em menteixo i