dissabte, 23 de desembre de 2006

El senyor Joan apaga el motor del cotxe, surt a fora i es posa l'abric. Ha deixat el vehicle al bell mig del carrer, entre les desenes de milers de conductors aturats en una fila interminable. Comença a caminar, i en aquell moment s'adona que s'ha deixat el telèfon. Les mans li suen i el cor s'accelera, però es decideix a no anar enrere. No pot tornar.
Segueix sentint els clàxons, però no el fereixen si no els escolta. Creu que ningú no el veu perquè ningú no sap el seu nom. Fa fred. Li sembla que sona un mòbil. Podria ser el seu, però ja s'ha determinat que ja mai no serà el seu. Tremola una mica, però posa un peu i després l'altre, i avança més de pressa que la resta de conductor, que no condueixen.
Ara es posa a ploure, i plora, de l'única manera que pot ser. Una mica més tard, són flocs de neu els que cauen, però ell no pot nevar: no en sap. Gemega, tot i que no cau a terra perquè necessita continuar. I ho fa.
Per cert: ja fa un mes -aprox.- que no em mossego les ungles. Un dia d'aquests m'hi posaré i us explicaré per què és tan important. El problema és que ho redactat tantes vegades mentalment que és com si ja ho hagués reescrit milions de cops de falç, i no.
Un dia el Jesús Lizano em va preguntar si tenia gaire vida interior. No sé què li vaig respondre.
Però em passo el dia parlant-me, escrivint-me preguntes i respostes i paraulejant un món silenciós mentre crec que en realitat es pot sentir sense mots.
Però el neguit, la tortura del tremolor i de les imaginàries cartes escrites, les telefonades en somnis i les hores insomnes em persegueixen. I em fan mal unes quantes parts del cos.
Sempre em queixo, ja ho sé, però és només un altre dels meus tocs naif, una més de les meves tonteries.
Podria al·legar que no tinc quasi amics, que passo sol tot el dia, que sóc imbècil, que si l'educació, que si el govern... però no. Passa que el passat sempre és perillós, i com deia aquell, ara ve nadal, i farem veure que som galls, a veure si tenim sort... i ens maten.