dimecres, 26 de setembre de 2007

Escric amb sang sobre la sang dels altres, i l'esforç no em permet fer servir les meves paraules. Sembla molt transcendent, però és el dia a dia, el silenci concentrat, la lletra lenta i dolorosa, el cansament perdut i la troballa, la ferralla, roent, com un somriure.

dijous, 20 de setembre de 2007

Dins el repertori clàssic de contes, en tinc dos de preferits: el molinet de la sal i l'aneguet lleig. El primer no és dels més coneguts, però n'hi ha unes quantes versions que sempre acaben amb el molinet enfonsat al fons del mar i el germà gran sense saber la paraula màgica per fer-lo aturar... Per això l'aigua és salada. Suposo que em sentia identificat per la bondat del germà petit, i per com perd el seu molinet però no se'ns explica que per a ell fos cap tragèdia: la vida segueix i continuarà sent un pescador relativament humil. I l'avar, en canvi, té la seva merescuda recompensa naufragant i ofegant-se al vaixell inundat de sal.
Sobre l'aneguet lleig, la cosa potser té algun vessant psicoanalític, i em sento sovint aquell que és apartat, que se sent lleig, diferent, poc estimat, desestimat, allunyat, i alhora alguna cosa em diu que no, que el cigne serà reconegut un moment o un altre, tot obeeix a un pla previ del destí.
Estranya fortuna. Però la vida no és cap conte, i ja sé que no sóc cap ànec, ni cap cigne, només un simple signe que intenta formar alguna paraula per fer sintagma i anar a l'aventura dels significats i la sintaxi.