diumenge, 30 de novembre de 2003

No he pogut evitar-ho. Ho he fet. Ara m'explico. "La ciutat de les putes" és un projecte que primer havia de ser una novel·la en català, una mena de novel·la d'aventures d'una prostituta que creua Barcelona des del Camp Nou fins a l'estació del Nord, passant per bastants llocs de la ciutat on hi ha prostitució de carrer. Però després es va desfer en tres llengües que havien de dir el mateix, però cadascuna va anar cap on va voler. Fa temps que ha quedat interromput, i de moment queda com queda avall. Continuarà... no sé quan ni com, però bastant diferent del projecte original. Haig de retrobar l'alè.

Ara l'ordinador sona, insistent, gairebé com si fos una nevera, però sense la respiració característica d'aquestes màquines. Consistent, en línia recta. I hi ha l'instant, també, la paraula perduda, mutilada. Sense barallar-se. No vull més violència, em fa marejar amb llàgrimes seques però sense mongetes. La violència es clava en la mirada, no se'n desfà. S'hi lliga amb un nus de corda gruixuda, entorxada. I el blanc de la neu em cridaria si no fes tan de fred, però també se'm fica a dins i em burxa. D'estirabots en passes que rodolen sota la taula, esfilagarsant-se, esgargamellant-se, amb agulles que recullen l'eco de les nits envoltades amb fil d'acer. De segur que intentarem allunar-nos del dolor, celebrar la vida per no oblidar el somriure. Només vull dir-te coses boniques, pintar-te paisatges que et facin feliç i fins i tot, si pot ser, fer-te enrojolar de vergonya innocentment simpàtica. Duc inscrits els noms i la il·lusió d'una vida plena.


De vegades no saps bé com vénen, les dèries, com travessar tots els semàfors en vermell que sigui possible, passar per entremig dels cotxes en marxa, caminar sense tocar les ombres, o tocar-les d'aquesta manera o d'aquella. És com quan se't fica un pensament a dins del cap i no saps què diu, i no saps pas si vols saber-ne el resultat, la conclusió no necessàriament és el final. Però llavors t'adones que queden gairebé tan poques fulles als arbres com al calendari, i et meravelles del color del buit a l'arbre, la lleugeresa, el no-res estacional que et cau a sobre quan camines, com el pol·len de primavera. Et demano que em pol·linitzis encara que sigui només una altra vegada i prou. Una eternitat feta de la manca de fulles als arbres. D'això podrí­em dir-ne previsió de l'hivern, un aví­s que recorre la història i es renova, com un pacte. Subjecte? Objecte? Si algú troba el verb que falta a dins d'un calaix resoldrà l'enigma, potser.
Sempre potser i encara i fins i tot l'adverbi calla. O quan dèiem que el glatir de les taronges em desperta.
Clarice Lispector: "Estic intentant de captar la quarta dimensió del ja-instant que de tan fugitiu no hi és més perquè ara s'ha tornat un nou ja-instant que tampoc no hi és. Cada cosa té un instant que ella és (...) Vull posseir els àtoms del temps".
I llavors, què ens queda? O què no? Ufff, va dir ell, i va entrebancar-se. I ara se'n va a dormir, que ja són hores fosques.