Dol. Em dol. Barreja de sentiments. Por de quedar-se sol. La telegrafia sense fils ens ha fet pensar telegràficament, el cervell s'adapta a la tecnologia. Pensar en imatges. Penso en els morts. El pitjor quan algú es mor és que vas trobant el seu rastre durant un temps que pot ser llarg, quan menys t'ho esperes. Quan va morir la iaia, anava a trucar a un amic per dir-li i em vaig trobar el telèfon d'ella. I després les veus, que et dius que et guien i que recordes tan bé. I la projecció de saber que els morts són teus, de ningú més, i que els voltors farem veure que no existeixen i que les coses són com són però no ens deixarem véncer: som pocs però som els millors. Els morts se'n van perquè sinó els vius no hi cabrien. Sembla obvi, però no ho és. No ho sé, però ara com ara no penso deixar lliure el meu lloc, no. No em mouran d'aquí. Ja em mouré jo, a poc a poc a cops cap endavant. I sí.