divendres, 21 de novembre de 2003

De vegades toca dir gràcies als escassos lectors que devem tenir. Sí, fa il·lusió.

Bogeria i art. És un dil·lema que presenta Lluís Gràcia i que ara estic llegint. És un camí difícil, i no sé què pensar-ne del tot. Ell diu que les drogues i la follia serveixen per entrar en un món, però no per comunicar-lo, que és la via de l'art. Quan s'és boig o s'usen drogues, per transmetre els processos del viatge cal tornar a connectar amb la terra d'on s'ha marxat, amb la llengua: l'art. La follia és la desconnexió lingüística, d'alguna manera. És interessant: hi ha un món ple de bojos. Però ell sap que no parla perquè sí: marxa i torna amb un procès interromput, doloròs. Apassionant. Desconegut.
El món, de vegades de massa petit, ara és massa gran i ens desconeixem tots. I si no ens coneixem no som, en part, com a artistes. És una opció que no parla de l'egocentrisme sinó del donar-se. La generositat fa l'artista. L'altrista. Jo sóc altre, i ho diuen tants que són altres que suposo que algù dels altres deu alhora ser jo, i tu, i nosaltres i vosaltres, i ells. Aquests ells que són els altres més altres més llunyans i que sovint ens fan mal. En fugim esperitats de vi novell. Brindem amb suc de taronja i llimona -dues taronges per cada llimona. Hem viscut la por, ens l'hem sentida a dins com un ham, com la fam, com la tarda llarga que marxa plenament amb tot l'encís. Qui va dir "La clau que obre tots els panys"? O eren els planys? Qui té la clau que tanca els planys? I per què no l'utilitza? De vegades confonc una miqueta petita, només al subconscient, el Vinyoli i l'Estellés. Però les claus de l'existència són totes unes altres, i les nostres les intentem fabricar entre nosaltres, a cop de clau anglesa. Potser m'estic passant, ara. Tanco la porta, no fos cas que entri l'aire congelat i se m'encostipi el costellam.