llavors parlo d'aquell moment de l'enyorança, del que hem perdut inclòs el que no recordo, especialment. Si tot tornés a ser com era abans que no sé ni quan és ni com era. I sé que no es tracta d'això, ni ganes tan sols, però seria potser més fàcil i tot i no tindria cap sentit, seria com mig perdre l'ànima. Perquè al capdavall és el plor que ens redimeix, l'anar fent esbufegant, però la paciència també empeny i fa camí amb nosaltres... fins que formem un grup d'elements que resulta que van en una direcció aproximada, i tot es barreja però tenim ben clars els objectius de cadascú, encar que siguin secrets. I ara potser sí que és això, una part del que buscàvem. Hem arribat a una clariana, hi entra la llum, i ens esbargim i recordem, i trobem que ens costa, perquè hem passat la meitat del camí ja i el principi sembla més lluny que el final, que és infinit. No ens perdem, rellegim les pedres per refer el camí però cap endavant, i tornar al cercle, al temps perdut, el que no existeix ni a la imaginació, el moment abans d'entrebancar-nos, abans de l'estornut i abans del naixement de la primera ungla que no fou mossegada. És a dir, cap endavant de totes totes.