dilluns, 28 de maig de 2007

Dies de plorera pels deu anys de la mort ofegada del Jeff Buckley. No puc evitar que em rodolin per les galtes les llàgrimes quan l'escolto. No sé perquè. On érem llavors i on som ara? És com si corregués en cercles, donant voltes sobre mi mateix, sobre els eixos que no es toquen ni es miren ni hi són però sí que ha d'haver-hi una cosa o altra de real, era tan real, l'esgarrifança, l'esgarip, l'enciam mateix que vam compartir! Tan real l'abraçada aquell primer cop que et vaig veure i -potser anys després- et vaig dir t'estimo un cop i un altre fins ara. No em vull morir ofegat ni amb una galta paralitzada per la sal ni amb un ull que no es tanca.

2 comentaris:

Sergi ha dit...

Trobo la teva adreça al final d'un correu. Hi entro i llegeixo el teu missatge. No tinc ni idea de qui és Jeff Buckley però sóc curiós i vull saber-ho. Google em porta fins http://www.youtube.com/watch?v=zLQUdHMFpBQ

Allelujah m'emociona. Des que la vaig sentir per primera vegada a Shrek i des que la he vist per primera vegada a Youtube. Pot sonar tan superficial, però em quedo amb el contingut i no amb el continent.

N'hi ha que diuen que Peter Pan porta a l'eterna infantesa. No ho sé pas, però internet ens porta a l'eterna adol·lescència. No és ni bo ni dolent. En aquest cas, d'agraïr.

Josep ha dit...

Ja feia temps que escoltava el seu disc meravellant-me quan em vaig enterar que feia anys que estava mort.
Vaig buscar i buscar per internet imatges i concerts en video. Quan vaig veure'l per primer cop en una mala gravació pirata d'un concert: tant viu, tant perfeccionista, tant físic i a l'hora tant eteri, em va venir un fringol de realitat. Com podia haverme arribat amb tanta intensitat l'obra de una persona morta?