M'he passat la vida desescrivint-me, desteixint el que sóc, oblidant el que haig d'escriure per intentar evitar el dolor de la veritat. Però al darrera del dolor, en la veritat, hi ha també la vida, i potser va sent hora d'apropar-se.
Gràcies a tu hi vaig, a poc a poc però a peu ferm.
Sortint cap a la llum o cap al migdia sense esma ni concerts desemparats. Sobren watts, encara?
Massa mística domèstica? Massa de tot, menys del que has de trobar.

Expansió.
Esblaimat.
L'èxtasi d'agombolar una idea, donar-s'hi i no retreure l'encant.
Pensar en infinitiu, en l'infinit.
L'abundància -de vegades- de la línia recta, el traç segur, el pensament tranquil.
Massa obvi, fins i tot. Massa davant mateix dels nassos.
Però qui si no jo es pot veure bé la punta del nas?

Esbandit,
exclòs.

El menyspreu. Total i absolut, continu. El dolor intern, sagnant, que no tanca mai la ferida, només l'oblida una estona incandescent. El no ser res, el no existir, el tots els altres però tu no. Com si fessis pudor. I després tots et fan la cort, però mai et reconeixeran una mínima dignitat. Es fan els ofesos, si de cas, et fan sentir culpable dels seus errors, de les seves pròpies incapacitats. Ets un escrombriaire que treballa gratis, un sense sou. I prou.

De vegades somnio que escric en aquest bloc. No sé què escric, però hi surten lletres, línies, frases, paraules, i hores després de llevar-me encenc l'ordinador i miro de recordar si era un somni o no, i llavors, aquí al davant, tot segueix en blanc. El somni no ha escrit res que jo sàpiga. Però sí que m'ha inscrit per dins aquell alè que no sé que duc a dins. I en el moment més inesperat, és aquell record el que m'impulsa a dir alguns mots tan fora de context, aparentment. Tot segueix un pla, però ningú no el sap. I també és per això que sempre em repeteixo. O sí.

No sé exactament per què aquesta dèria de perdre el temps. En blanc, com si tingués tantes i tantes pàgines per escriure. No hi ha pàgines, hi ha un univers.
Com en hipnosi. I et busco encara en tots els racons.

El destí ens mena a destinacions sovint errònies. Ara mateix, penso.
I després d'estar una estona ben bona donant voltes als versos que sentia i que no eren meus, he trobat el seu origen, i se'm revela la intensitat de la deu. El principi mutable de les coses.
Remenem, a veure si surten bones cartes.

Quines idees tindré ara, si la llum del sol m'encega?
Quins nous invents cercaré, mar enllà, a les palpentes?
Fins quan navegaré amb el cor a la mà, fins que se'm caiguin totes les ungles?
Quan trobaré la clau que em lliga al port de ma companya?
On podré apaivagar la coiïssor, el llampec de l'amor que em travessa?
Per què i per què?
Eh?!

Esmozar d'aniversari

No tinc res a casa. Surto al bar. Hi trobo gent. Adolescents de l'escola del costat. No sé si encara els tinc enveja. Em prenc un croissant de xocolata i un cafè, i un segon cafè. Ha passat tant de temps. Han passat tantes coses. Tot tan dens i tan confús. Tot remot. Se m'escapen les llàgrimes a contracor, a contrapeu i a contravent. Pateixo d'atacs de nostàlgia i melangia. Sóc incurable. Tinc una certa por, petita por, fins i tot bonica por. Fins i tot tinc una mica de memòria, un tros de mi mateix que m'assetja, m'insulta i no em perd la petja pròpia, intenta caçar-me i evito les respostes.
I escolto el temps com passa.

Voleu dir, que realment val la pena que tothom s'esforci tant a fer-me patir tant?
A fer-me tastar el dolor?
A exhaurir-me?

D'aquí a pocs dies faré trenta anys. Fins ara no m'he adonat que no en tornaré a tenir menys mai més. No en podré tenir ja ni vint ni deu ni setze ni vint-i-set. I no sé encara ni on sóc ni on vaig i contradic un per un tots els poemes.

Davant del gruix del temps, a l'esquena del vent. Fa temps que no viatjo amb la cadència del tren, acompassat amb els arbres que passen i l'horitzó estàtic. El viatge sempre desafia el temps i l'espai, una identitat sense paraula.
Una queixa amagada, indefensa, contra l'univers i la fama, i els intents per recuperar un passat que no existeix, que no hi és que no caduca que cavalca carretera i pols enllà.
La gran síl·laba ens il·lumina.

L'invasió fa temps que ha deixat d'ésser subtil.
És més aviat muda, però ferma. I cada cop en quedem menys.
Tens alguna molla de pa perduda per alguna butxaca?
Aquestes paraules podrien esdevenir símbol, però són paraules.
Espero que no semblin massa pretencioses, ni ser-ho.
Però no sé deixar de banda l'ambició ni la il·lusió, fins i tot la fe.

En realitat, no vaig saber que tenia enemics fins que em vaig trobar enmig de la pluja, i me'n queien de tot arreu, no podia veure-les venir ni anar ni del dret ni a través ni res.
En la ficció, tot era una mica més violent, encara.
.

ÉS dolorós quan fins i tot et roben els amics.
Quan ja no saps si cal o no contar-los
o si és millor arrencar-te els dits d'una mà i mitja.

Sempre quedarà la runa. La possibilitat de deixar-te engolir
per la cendra i el record.
La parpella oberta i un desig.

I
potser

una melodia oberta.

Plouen espelmes i em pregunto em

Encenc els cercles vermells, estels, encens. T'entenc.
M'he acostumat a ser de tantes maneres que ja no sé com sóc, ni tan sols com haig de ser, ni tan sols com vull ser, ni tan sols com voleu que siga.
Saber que sóc com sóc no és cap resposta: ni tan sols interrogant.

M'heu acusat de tantes coses que no he fet, i he fet tantes coses de què no m'heu acusat...!

I encara tinc aquell persistent sentiment que em repeteixo, que em reconstrueixo sempre de la mateixa manera, amb un pla sense plànol, amb una estructura diversament idèntica partint del caos.
Encara tinc clares algunes prioritats. (encara no sé tantes coses. Encara encara encara ara.)

Estic cansat. Massa maldecaps, incandescències. El món és estrident.
Sil·labejo el món, com la síndria.

Us asseguro que el somni anterior és real. No real no perquè és escrit, però s'assembla una mica, en tot cas, al meu, o al record del meu. Hi ha moltes sensacions que no hi són, però, al relat, i per això segur que em queda coix. És aquest matí de superson, que sense motiu aparent no m'ha deixat llevar-me i m'ha mantingut al sofà somniant. Abans havia dormit al llit, però en llevar-me un cop he canviat d'escena. Ja hi ha hagut un primer somni, abans, que s'encaballava amb la realitat. Us asseguro que no he tornat a beure, però sí en el somni, on sortia amb els amics i no sé perquè bevia, i a ells no els agradava però no es veien amb cor de fer res per impedir-ho, no sé per què ni ho puc entendre.

I em llevava el dia següent, al sofà, sense saber ben bé res del dia anterior amb una ressaca descomunal que s'assembla al mal de cap o migraña que fa dies que arrossego. I jo al sofà en la realitat i en el somni, i m'he despertat algun cop, no sé en quin dels dos plans. I m'he sentit tan i tan malament, i no podia llevar-me en cap sentit, i ho intentava, i la culpa era allà i la podia tocar. Potser en el pla que més s'acosta a la realitat no era culpa sinó només dolor, és el canvi de la ressaca a la migranya, però en el territori del sofà això no podia veure-ho clar, i ara encara amb prou feines. Era realment reviure el passat, sí, ara que fa més de tres anys que vaig deixar de beure i vaig començar a veure-hi una mica clar. Ara que fa més de tres anys que et vaig conéixer.
El somni de la muntanya i la carretera, em sembla que s'ha d'inscriure dins el somni de la ressaca, perquè hi havia un fort sentiment de culpa, i jo era una mena de vagabund, un pocapena, un fracassat, i aquell sentiment de fer llàstima a tothom i intentar fer veure que tot va bé i ets tan fort, i quan tot es dilueix i ets tan a prop del plor que tot et mortifica i et fa mal. A punt de fer trenta anys deixo enrera un passat i algunes coses més. I això és també el somni, agafar fort amb les mans la propera corba.

Havíem pujat a dalt de la muntanya, a 14 quilòmetres de montmeló, tots, família, amics, qui fos, de fet a dalt vam trobar-hi també més gent. Vam fer l'acte, que no puc saber quin és, i vam començar a tornar al poble, caminant. Jo anava tot just darrera el meu germà i la seva dona, i recordo que vaig veure perfectament el cartell que deia "Montmeló: 14", i una fletxa.

De cop, però, vaig perdre'ls tots de vista. Vaig accelerar el pas, però tothom qui trobava m'era desconegut. Vaig veure una casa, hi vaig entrar. Era com un palau en desús, abandonat, no sé com descriure'l, una barreja entre el palau de la música, la casa de les bruixes i els passadissos de l'escola. Vaig trobar-hi un home, vestit i actuant com una mena de majordom, a qui vaig preguntar el camí, i ell sense sorprendre's gens ni mica de trobar-me allí, me'l va indicar com si fos d'allò més fàcil, o com si perdre's fos d'allò més difícil.

Vaig sortir, vaig tornar a agafar el camí -que, dit sigui de passada: a aquestes alçades i hores no s'assemblava gens ni al que feia poc havia passat ni a aquell que havia fet i refet tantes altres vegades a la vida-, i vaig fer una passa rera l'altra. Van passar hores i més hores, i allò semblava una broma de mal gust, jo tornant a casa pel camí més curt, que ja semblava el Grand Canyon de Colorado, tan ample i tan buit.

Finalment vaig arribar a un poble que naturalment no era el meu. Em sonava, però no podia recordar-ne el nom. Vaig veure gent en una mena de parada de mercat sense mercat, i m'hi vaig apropar. L'home de la parada, força jove i d'aspecte sudamericà -ja he dit que el camí semblava el Grand Canyon...- em va somriure, i una dona va venir per darrera i li vaig preguntar quin era el camí per tornar a casa. Em va mirar, ara sí, sorpresa, i em va dir que era força lluny, però que coneixia una drecera. No vaig entendre res, però em feia cosa demanar-li que ho repetís. Em va portar a un lloc on hi havia una capsa grossa, amb una petita obertura, com si fos una rentadora i em va dir: "Entra-hi i espera a dins". "Però com hi entraré, si no hi cabo?", vaig pensar, i vaig posar el cap al forat i resulta que ja era a dins. Vaig esperar una estona, impressionat, sorprès, espantat, també. I si volien vendre'm com a esclau? O com a carn per a estofat? O com a home orquestra? O com a pollastre desplomat? O com a bèstia de fira? Els decebria, segur.

Vaig notar que allò es movia, com si anès en cotxe o alguna cosa semblant amb rodes.
Només vaig parpellejar, i em vaig trobar de cop -oh, màgia!- dins una furgoneta al costat de l'home de la parada, que em mirava divertit. Efectivament m'estava portant a casa, conduint per la muntanya, per uns camins que jo no havia vist mai. Allò no eren carreteres, amb prou feines camins de cabra. Però ell conduïa com si res, ara a la dreta ara a l'esquerra, i somreia. Jo li vaig dir que no m'agradava gens conduir per la muntanya, que em feia por caure a cada corba. Va riure. Ara anava més depressa, però seguia impassible amb la mirada posada al camí de pedrotes, com un xofer professional adaptat al medi. Potser sí que era traficant, però de què? de somnis?

Després de molta estona, vam arribar exactament davant del cartell que jo havia vist, l'inici dels problemes. Es va aturar. Em vaig espantar. Ja em veia de nou perdent-me, de nou a la casa, de nou no ho sé, al poble estranyament conegut, la rentadora, la furgo, les corbes de la muntanya, el bucle. "No pateixis, que te'n sortiràs molt bé -digué en castellà sudamericà-. Només has d'anar per allà, i quan vegis aquella corba tan ampla d'allà, l'agafes fort, amb les mans, i sabràs on ets, i qui i on has d'anar". Em vaig emocionar.

"Com et dius", di vaig dir. "Narración". "I la teva dona?". "No diguis que és la meva dona, no ho ha de saber ningú. És el problema de venir de fora", va respondre. "D'acord, doncs la teva companya, com se diu?". "Tampoc hem de dir que som parella ni res, encara que tothom ho sàpiga!". Jo estava francament impressionat. "Es diu Hivazz". "Com?" "Sí, Hivazz, HIja del que Votó A ZZ". Ho vaig trobar realment estrany, que m'ho volgués fer empassar... Li vaig dir que podria escriure'n un article al diari de tot plegat, sense dir res del nexe sentimental entre ells dos, és clar. Vaig oferir-li la mà com a comiat, i em va abraçar, no sé si com un pare o com un amic. Ens vam dir adéu, i vaig encarar el camí. Tot va anar bé, i vaig agafar el camí correcte, que era el mateix que abans, però ara menava al lloc adequat.

Ara ja sé que el recurs està molt tocat, però haig de fer constar que és rigorosament i estranyament cert: em vaig despertar.

Necessito massa més paraules. I l'impuls, i l'alè.
He perdut el vocabulari i obro el diccionari, amb la pell encetada, vinclada la carn, sense gaire gràcia, més aviat feixugament maldestre, matusser, encara malapte i desmanyotat. Malgirbat, malgrat tot. Ara estornudo.

El mal de cap, la gana, l'òxid i l'esforç de caminar drets. Una mirada que no hi és.

M'agradaria sentir la teva veu aquesta nit de soledat còsmica.
A cada passa de pluja hi ha el teu rastre
i el vent que se m'emporta.
I la mà que diu adéu per retrobar-te.

Ho dic o no ho dic? El misteri d'intentar escoltar l'aigua s'escola.

Van trucar a la porta i els van dir que era tancada.
Algú la va voler esbotzar, però no va haver-hi manera. Era ben ferma.
Un cordill i un nus. Una dona calba tus sense inspirar-se en cap tema musical.
Una cascada de semifuses que s'arremolinen, inquietes, un moment abans de començar a frenar-se per dir-ho a poc a poc. Amb la tristesa d'abans de marxar.
Amb la joia i la fruïció. Hem comprat pomes i taronges, una altra vegada.
Tinc els dies comptats, però són molts i n'he perdut precisament el compte.

Sovint parlem com perquè sí del passar el llindar de la realitat, de quan se'ns escapa hipotèticament de les mans. I no sabem de què parlem. I sempre aquella por, tant i tant propera.
Podem seguir creient que la lucidesa té un preu, i no deixarà de ser cert ni ho serà més. Però, per favor, que no em toqui a mi, que ja ploro ara.
Que no em toqui a mi, que vull poder escollir qui m'acompanyi en la tenebra.
Que no em toqui a mi, que vull conservar el poder d'equivocar-me sempre.
Que no em toqui a mi, que sóc massa fràgil encara.
Que no em toqui a mi, que he sotjat de massa a prop l'abisme, i en sóc lluny.
Que no em toqui a mi, perquè t'estimo.
Que no em toqui a mi, perquè m'estimo.
Que no em toqui a mi, com un prec convertit en rosari, en mantra, en aurora.
Que no em toqui a mi, perquè ja m'he intentat treure de sobre tots els números de tants i tants sorteigs.
Que no em toqui a mi, i que jo sigui tots.

I encara que em creixin les orelles -de tant en tant a poc a poc-
intentaré escoltar el plor lleuger del gat selvatge.

Potser ens vestirem i anirem a comprar enciams i tomàquets.

Em poso les ulleres i reflecteixo la llum contra el mirall.
Tothom ens mira però fan veure que s'han arrencat els ulls.
Xiulo a favor de l'aire.
Tinc el món en contra.
Podria obrir la finestra i saltar.
Podria obrir les ales i volar.
Podries obrir els ulls i mirar.
Estructura bàsica.
Ideologia.
I encara em creixen les orelles -de tant en tant a poc a poc-
de tant intentar escoltar el plor lleuger del gat selvatge.

Aquesta tarda, a primera hora, el malestar m'ha pujat fins a la nàusea per la columna vertebral, m'ha trencat unes quantes vèrtebres i m'ha dit que alguna cosa haurà de canviar a partir d'ara.
Tinc, però, la sensació que en un moment o altre
no
potser en un lloc o un altre
no


No ho sé, és allò de l'intangible que potser algun cop hem dit. Desxifrarem algun dia els impulsos elèctrics que ens indiquen quin camí hem d'escollir?
Alhora: l'encertarem algun dia, el camí?
Ja he passat les febres dos cops aquest hivern, però la calor m'ha tornat a pujar per tot el cos, i no sé -sí, ja ho he dit no sé quants cops- què significa.
Estar estabornit, amb el cap anestesiat, no com si tinguéssim cap amic borni, sinó d'una manera diferent, a les antípodes de les desestructuracions, passat el llindar esquerre de la llàgrima que lluita per no caure, que potser no hi és, al voltant de les idees que s'acompassen i s'acumulen a l'entrada i a la sortida de tot i es disposen en paraules que tenen un únic significat en forma de riure i de ritme, i per això no són en absolut tingudes en compte per ningú, tret, potser, fins i tot, i encara ara no sé si m'atreveixo a dir-ho del tot o no o a desdir-ho, de tu.
Hi ha hagut, ha existit, també, un moment amable, amb pronoms i massa adverbis. Sovint m'oblido de l'essència, i em deixo portar gratuïtament pel ritme -torno a dir, torno a repetir- del tecleig, del teclat, dels dits, del xoc d'una paraula contra sobre a través de costat de a l'altre i altres totes juntes i o separades, són una estructura pluricel·lular complexa però no arriben a ser un animal del tot, ni tan sols un petit objecte ni insecte. És una altra cosa, aquest fil de veu que no m'escolta ni vol escoltar-me però que alhora és tot desig de sentir, tot deler de dir, uns paràmetres que no es poden mesurar en cap algoritme. I totes les arrels es creuen i a cor formen acords alhora majors i menors, però lluny -o era a prop?- de la complexitat dels altres acords aquells que no aconsegueixo entendre massa, no només setenes i sisenes o novenes, sinó sobretot disminuits i augmentats, molts d'ells amb una terminologia molt diferent del seu so. El significat és l'un i l'altre. Per variar.

Per variar, caminar. L'alè. L'amor. La disbauxa i la febrada esmorteïda. El menysteniment forçat a que hem estat sotsmesos. Tantes i tantes mentides llunyanes.

Sempre he semblat allò que no sóc. Això, que podria semblar banal, fatu, fins i tot, ha esdevingut una gran fatalitat: són moltes les accions que n'han estat conseqüència.
El problema és gros.
De vegades, he arribat a identificar-me amb aquesta projecció de la meva persona i creure que sóc jo. No sé com definir-ho. No sé per on començar. No hi ha principi. Em fa vergonya. He recobert el meu jo de tantes paraules que ja no sé on és, quina és la màscara primera que haig de treure. A cara descoberta.
Podria dir qui sóc, què faig, per què, però en realitat això no té res a veure amb aquest desenfocament. Es tracta de dir quin és el nucli que amago i que no sé. Es tracta de ser.
Porto quasi trenta anys aprenent a amagar-me, i n'he après molt. He passat quasi trenta anys descobrint els replecs de l'altre que sóc, dels altres, dels tus i dels ells, i dels nosaltres, i el meu jo, que tothom considera inequívoc, m'ha portat a situacions indesxifrables. No me'n desdic pas.
Només hauria de caldre començar a començar. Fer el primer pas.

Mentrestant, la vida et passa per davant com si fossis una altra persona. T'han condemnat al mutisme un cop més, com el clown que tantes vegades t'han dit que ets i tant t'has repetit que no series. O que no series mai més, o res. Tornar de nou a dir quelcom. Tornar a ser. I l'espectre que no sé què diu. Jo tampoc no sé què sóc.

Aquí hauria d'anar inserit un comunicat burocràtic d'alguna burocràcia avançada.
L'elit, l'avantguarda de la literatura, necessita gent que sàpiga omplir bé -és a dir, amb poca gràcia- els formularis dels fulls en blanc.
L'editor vol fer constar que fins i tot se li acaben de tant en tant les ganes de continuar amb tot plegat. Plegar veles i omplir els narius de vent.

Llegir la pròpia aventura en l'entorn immediat.
Traïció. He perdut la mar, però encara no l'últim amic.
Només uns quants.
Podria escriure
-hauria de poder escriure-, -hauria de saber poder escriure-
la història del desencís, del no tornaré a veure't,
del ja no existiràs mai més.

Enviaré mai les cartes que encara no he escrit?
Les duc amb mi. Les omplo d'espais morts, de buits en la memòria.
Tot és ple d'absència.
És el menyspreu, pitjor potser que una mentida.

És difícil deixar-ho tot de banda. No ho he ni tan sols intentat. Ara mateix, aquí, davant de l'ordinador, què hi fas? Per què llegeixes? Segueix, una línia més, i ara una altra. Sé què estàs fent. Sè què penses. [això és el narrador fent veure que sap coses que no sap; ho fa per sugestionar el lector i fer-lo sentir alhora còmplice i incòmode, sospitós d'alguna falta. calia, aquest apunt?]
M'agradaria arribar aquí, en aquest text i anar llegint cap avall, cap al principi, cap a l'origen sense saber què hi ha. Què passarà quan arribaré al dia primer? N'hi haurà més d'abans, o potser hi haurà nous dies que m'esperen? [axiò darrer no sabem si el narrador s'ho diu a ell mateix o li diu al lector, no sabem ni tan sols si la pregunta és retòrica o no. Pot una pregunta ser alhora retòrica i no ser-ho? Aquesta darrera pregunta no era retòrica, adverteixo, dic, caic, et necessito.]
He trucat per telèfon i comunicaven: hi eren però no hi eren. Em sembla que potser m'ha entrar un esperit a dins. El nàufrag no, és una grip que ja he passat.

Podríem començar de nou. Tot des del principi. O podríem tornar enrera. Ara bé, també podríem anar endavant. Podríem anar. Som-hi.

S'ha mort el Miquel Bauçà.

"El so més dolç que hom pot sentir avui dia, com ho era abans el de l'aigua d'un rierol sota el fullatge d'una fageda, és el de sentir parlar una noia anglesa. Després del d'una catalana, naturalment, malgrat l'angúnia que produeix veure que cada dia són més escasses".

potser millor que me'n vagi a dormir.

Sense retrets, però és que tot allò que dic costa de repetir-ho, perquè ho he escrit abans d'escriure-ho. Em palimpsesto -això és palimpsest de què qui?-. Bé, em dic que potser sí, que som paraules que ens anem escrivint els uns als altres. Perquè som nosaltres els altres. Donem voltes a un parell d'idees. No més. I un parell d'ambivalències. u o zero, i endavant! amunt les veles!
de cap, hi vaig!

Construir-se, fer-se. Es tracta de no ser cap altre que el que ets, o ser molts altres que siguin tu.