Plouen espelmes i em pregunto em

Encenc els cercles vermells, estels, encens. T'entenc.
M'he acostumat a ser de tantes maneres que ja no sé com sóc, ni tan sols com haig de ser, ni tan sols com vull ser, ni tan sols com voleu que siga.
Saber que sóc com sóc no és cap resposta: ni tan sols interrogant.

M'heu acusat de tantes coses que no he fet, i he fet tantes coses de què no m'heu acusat...!

I encara tinc aquell persistent sentiment que em repeteixo, que em reconstrueixo sempre de la mateixa manera, amb un pla sense plànol, amb una estructura diversament idèntica partint del caos.
Encara tinc clares algunes prioritats. (encara no sé tantes coses. Encara encara encara ara.)

Estic cansat. Massa maldecaps, incandescències. El món és estrident.
Sil·labejo el món, com la síndria.