dimarts, 3 de maig de 2005

Us asseguro que el somni anterior és real. No real no perquè és escrit, però s'assembla una mica, en tot cas, al meu, o al record del meu. Hi ha moltes sensacions que no hi són, però, al relat, i per això segur que em queda coix. És aquest matí de superson, que sense motiu aparent no m'ha deixat llevar-me i m'ha mantingut al sofà somniant. Abans havia dormit al llit, però en llevar-me un cop he canviat d'escena. Ja hi ha hagut un primer somni, abans, que s'encaballava amb la realitat. Us asseguro que no he tornat a beure, però sí en el somni, on sortia amb els amics i no sé perquè bevia, i a ells no els agradava però no es veien amb cor de fer res per impedir-ho, no sé per què ni ho puc entendre.

I em llevava el dia següent, al sofà, sense saber ben bé res del dia anterior amb una ressaca descomunal que s'assembla al mal de cap o migraña que fa dies que arrossego. I jo al sofà en la realitat i en el somni, i m'he despertat algun cop, no sé en quin dels dos plans. I m'he sentit tan i tan malament, i no podia llevar-me en cap sentit, i ho intentava, i la culpa era allà i la podia tocar. Potser en el pla que més s'acosta a la realitat no era culpa sinó només dolor, és el canvi de la ressaca a la migranya, però en el territori del sofà això no podia veure-ho clar, i ara encara amb prou feines. Era realment reviure el passat, sí, ara que fa més de tres anys que vaig deixar de beure i vaig començar a veure-hi una mica clar. Ara que fa més de tres anys que et vaig conéixer.
El somni de la muntanya i la carretera, em sembla que s'ha d'inscriure dins el somni de la ressaca, perquè hi havia un fort sentiment de culpa, i jo era una mena de vagabund, un pocapena, un fracassat, i aquell sentiment de fer llàstima a tothom i intentar fer veure que tot va bé i ets tan fort, i quan tot es dilueix i ets tan a prop del plor que tot et mortifica i et fa mal. A punt de fer trenta anys deixo enrera un passat i algunes coses més. I això és també el somni, agafar fort amb les mans la propera corba.