Hi ha dies, però, mesos i anys. I moments que no sé si hi sóc del tot. El vertigen. És la vida, suposo. L'anar amunt i avall sense moure'ns, sense moure'm. La repetició dels itineraris desconeguts, també, i el futur, que tan s'obre com es tanca.
Tan difícil és treure'n l'aigua clara, trobar cap certesa, exprimir la paraula primigènia i sentir-se a casa?
Tenir, potser casa?