dilluns, 20 de febrer del 2006

Escric quatre paraules i n'esborro sis. Perquè no sé com aconseguir, com assolir l'objecte sintàctic que necessita la frase sense passar per totes les passes que ja han estat trepitjades. Ni tan sols si és o no és necessari. I em trenco el cap rumiant, fent picar els dits, bategant, tremolant però quan estic més preparat és quan tinc menys a dir. Llavors encara em repta l'objectivitat: descriure el món. Són les quatre de la matinada i sóc assegut a l'estudi, treballant. I en comptes de fer-ho, sóc aquí, escrivint i donant-me cops contra la nit.
Tot em semblen tòpics, ara. Totes les paraules han estat ja combinades. Però jo els dono un nom, o faig veure que ho intento. O més val que calli, fins a demà, només.
Però m'agradaria ser agraït i no oblidar-me la dièresi, almenys, ni el somriure.