dissabte, 23 de desembre del 2006
Segueix sentint els clàxons, però no el fereixen si no els escolta. Creu que ningú no el veu perquè ningú no sap el seu nom. Fa fred. Li sembla que sona un mòbil. Podria ser el seu, però ja s'ha determinat que ja mai no serà el seu. Tremola una mica, però posa un peu i després l'altre, i avança més de pressa que la resta de conductor, que no condueixen.
Ara es posa a ploure, i plora, de l'única manera que pot ser. Una mica més tard, són flocs de neu els que cauen, però ell no pot nevar: no en sap. Gemega, tot i que no cau a terra perquè necessita continuar. I ho fa.
Però em passo el dia parlant-me, escrivint-me preguntes i respostes i paraulejant un món silenciós mentre crec que en realitat es pot sentir sense mots.
Però el neguit, la tortura del tremolor i de les imaginàries cartes escrites, les telefonades en somnis i les hores insomnes em persegueixen. I em fan mal unes quantes parts del cos.
Sempre em queixo, ja ho sé, però és només un altre dels meus tocs naif, una més de les meves tonteries.
Podria al·legar que no tinc quasi amics, que passo sol tot el dia, que sóc imbècil, que si l'educació, que si el govern... però no. Passa que el passat sempre és perillós, i com deia aquell, ara ve nadal, i farem veure que som galls, a veure si tenim sort... i ens maten.
dimecres, 22 de novembre del 2006
Més tard, va haver alguns anys que vaig aconseguir deixar de rosegar-les, però ara ja en fa uns cinc que hi vaig tornar, i cada vegada amb més intensitat, amb un ímpetu inconscient que em maltracta. No puc més. Els mossecs es retroalimenten. Em couen els dits, com agulles clavades a les puntes, em xisclen.
Aquesta tarda he anat a una farmàcia i he preguntat si tenien líquids d'aquests. M'han donat "morde-x" i la veritat és que el nom i l'envàs semblen mata-rates! Encara no he gosat. Em sembla que m'agradava llepar-me els dits amargs, perquè era encara més retorçat, més agosarat, era un repte aconseguit. Un malefici que intento trencar, com tants d'altres.
divendres, 17 de novembre del 2006
Viatjar és com fer vacances d'un mateix. Però jo m'he quedat aquí dins, encara que no m'hagueu vist gaire.
Tinc ganes de sortir, però no sé si n'estic preparat, ni si tinc por de saber-ho, o d'estar-n'ho. O d'apostrofar-me una mica més encara. Guionitzar-me, tal volta. Per canviar de registre, ho dic. Cada dia que passa oblido més quin mot va darrera quin, al costat de què, entre parèntesis tallants. I avui, finalment, he pogut menjar unes carxofes com déu mana. Ja era hora!
Au, va, somriu una mica!
dissabte, 15 de juliol del 2006
Suposo que fa nou anys que vaig equivocar-me quan vaig fer la meva elecció. No ho suposo, no, potser fins i tot ho sé i tot tot.
Jo sabia que havia de viatjar, agafar la maleta i fotre el camp, però no sé per quins set sous se'm va ficar al cap la idea que estava molt lligat a la terra, a la gent, aquí. Però vaig equivocar-me.
He estat nou anys castigat. I ara ho sé, i ara me n'adono, i encara no sé per què.
Si hagués marxat...
en tot cas, seria un altre.
Però ara em deuen nou anys de la meva vida. Són molts anys.
Em sento humiliat, com si se m'haguessin pixat a sobre sense ni l'excitació d'una pluja daurada i encara els hagi de donar les gràcies.
dimarts, 27 de juny del 2006
Tan difícil és treure'n l'aigua clara, trobar cap certesa, exprimir la paraula primigènia i sentir-se a casa?
Tenir, potser casa?
diumenge, 25 de juny del 2006
dimecres, 17 de maig del 2006
1
Començar. Sempre és difícil, començar.
Començar amb una idea.
Començar sense res.
Partim de zero.
Patim nostàlgia del futur, és això, el futur. Un passat posposat on hi passen coses.
Compto fins a deu:
un
dos
tres
quatre
cinc
sis
set
vuit
nou
deu.
Què ha passat?
Com un truc de màgia,
tothom ho sap.
2
[Se senten plors de criatura, potser acabada de néixer.]
Au, ja és aquí, ja ha arribat!
I ara, què?
Com es dirà?
És nen o nena?
Què serà, quan serà gran?
Què voldrà ser, quan serà gran?
Quan sigui gran, què haurà volgut ser?
...
Serà –pausa tensa- feliç?
3
Tinc el compte corrent
en números vermells.
Deu ser la joventut,
aquella llavor del futur, diuen.
Ara no sé a qui hauria de culpar.
Però demà tampoc no em llevaré
d’hora per anar a cap fàbrica.
4
Com escriure el balanceig
que em mous a l’ànima
entre somriure i somriure?
5
[S’encén un televisor.]
Clic.
[...]
Diuen que hi diuen coses,
però també diuen moltes mentides.
[...]
Mots encreuats
o
crucigrames?
6
Tanca els ulls.
Escolta’m.
Extasia’t amb mi
i extasia’m.
Digues,
com dius que et dius?
7
M’agradaria que m’entenguessis.
M’agradaria que
m’intentessis entendre.
Necessito veure’t
i dir-te
moltes coses.
M’agradaria tant
que existissis...
8
D’aquí a dos mesos, o tres,
viurem en una casa
tres vegades, o quatre, més gran, i
serem quatre cops, o cinc,
més feliços.
Tindrem un piano
amb moltes tecles,
blanques i negres.
9
És tan fàcil viure d’il·lusions
com difícil arribar a l’èxtasi.
Els miratges ens donen alè,
ens són pastanagues,
pentagrames, símbols,
llegendes, mites
esclaus de nosaltres mateixos.
Vull desenvolupar l’emoció.
10
Si tots els ocells del món
sabessin parlar,
qui volaria?
Qui deixaria cada dia el seu país
qui deixaria cada dia casa seva
per trobar què?
11
Prefereixo una veu que parli
o uns mots que cantin?
Demano que em portin
allà on no he estat
mai abans,
un refugi intrèpid,
la protecció temerària
que ho diu tot.
12
Sobre una onada
naveguem i descarreguem
en terra humida i fosca
l’escuma que ens uneix.
13
Quants dies ens queden,
de sol ardent?
El sol ho arrasa tot,
no en deixarà res, de nosaltres.
I què deixarem nosaltres?
A força d’equivocar-nos
potser farem alguna cosa de profit.
14
i
dissabte, 8 d’abril del 2006
Dit això, caldria puntualitzar moltes coses.
Donarem voltes i tornarem a enfrontar-nos contra els mateixos prejudicis i els seus contraris. La frontera, la línia que uneix i que separa, el debat estèril que pretén donar forma a allò que ja en té o que, precisament no. Ni forma ni nom, totes tres coses. La cosa del nom, en efecte. M'afecta, allò que va passar ahir. I abans d'ahir, i l'altre.
diumenge, 19 de març del 2006
Però ara no escric ni penso. Sóc al llit, al teu costat, i dormo. I somnio que et lleves abans que jo i que intentes despertar-me. I em desperto per adonar-me del somni. I torno a adormir-me i a tenir el mateix somni. I el desperto i em llevo i sóc jo qui t'ha de despertar. Però ja no somniem sinó amb els ulls oberts.
La realitat em fuig entre els dits i sé que tot el que he dit s'ha escolat per entre les clavegueres del no res. És com si la fos tot fum, o tot aigua evaporada, densa, que ho amara tot. Però és com si no fos. Divago per dir que no crec que res del que hagi dit pervisqui. I em pregunto per què. Suposo que una vegada i una altra vegada he tornat a aquell punt d'inici, del temps circular que sempre avança cap endins, que es fagocita, que es fa carn sense ossos per dir-nos que el que importa no és el que sabem, sinó el que som, el que sentim, el que el que
Agafo d'ací d'allà recursos i maldestre no sé què fer-ne. Em miro davant de l'abisme, sobre l'escenari: tornaré a dir una vegada més allò de sempre? I si no, què? Ara ve una lletania de lamentacions, però com que cada lector-o oient- pot endevinar les seves pròpies, que se les faci a si mateix com
com si
com si no
o sí.
I mantenir l'alteritat, a qualsevol preu ser.
diumenge, 12 de març del 2006
dilluns, 6 de març del 2006
dissabte, 25 de febrer del 2006
dilluns, 20 de febrer del 2006
Tot em semblen tòpics, ara. Totes les paraules han estat ja combinades. Però jo els dono un nom, o faig veure que ho intento. O més val que calli, fins a demà, només.
Però m'agradaria ser agraït i no oblidar-me la dièresi, almenys, ni el somriure.
dimarts, 24 de gener del 2006
Encenc el món
Sóc.
I de vegades dic poc més que obvietats i tonteries, ho sé, però ho comparteixo amb tu, i això ja guanya una mica d’importància, si més no per a mi. Poso força esperança en cada paraula, perquè necessito que esdevinguin una altra cosa i realitzin el món, ple de detalls inesgotables.
De vegades, a més, fins i tot faig les paus amb mi mateix i amb els meus dimonis.