Quan era petit, els meus pares em posaven un líquid amarg als dits per intentar que no em mossegués les ungles. No cal dir que no va funcionar mai.
Més tard, va haver alguns anys que vaig aconseguir deixar de rosegar-les, però ara ja en fa uns cinc que hi vaig tornar, i cada vegada amb més intensitat, amb un ímpetu inconscient que em maltracta. No puc més. Els mossecs es retroalimenten. Em couen els dits, com agulles clavades a les puntes, em xisclen.
Aquesta tarda he anat a una farmàcia i he preguntat si tenien líquids d'aquests. M'han donat "morde-x" i la veritat és que el nom i l'envàs semblen mata-rates! Encara no he gosat. Em sembla que m'agradava llepar-me els dits amargs, perquè era encara més retorçat, més agosarat, era un repte aconseguit. Un malefici que intento trencar, com tants d'altres.

El dolor marxa un moment

i puc respirar.

Estic a punt de plorar.

Se me n’ha anat mitja vida.

Fujo amb el cor trencat

pel desamor de Déu.

Duc a dins un riu d’emocions,

una mar tèbia i gèlida i impura

i seca. I hi duc tempestes.

(De Febre amb gel. Esgarips)

He comès milions d'errors, però encara puc cometre'n més, per sort...

No. Encara hi sóc. Callo perquè potser tinc alguna cosa a dir. El valor de la paraula no es manifesta en ella mateixa, sinó en la seva absència, en el silenci, on he escrit totes aquestes pàgines que pots imaginar (i potser així seran millors).

Viatjar és com fer vacances d'un mateix. Però jo m'he quedat aquí dins, encara que no m'hagueu vist gaire.

Tinc ganes de sortir, però no sé si n'estic preparat, ni si tinc por de saber-ho, o d'estar-n'ho. O d'apostrofar-me una mica més encara. Guionitzar-me, tal volta. Per canviar de registre, ho dic. Cada dia que passa oblido més quin mot va darrera quin, al costat de què, entre parèntesis tallants. I avui, finalment, he pogut menjar unes carxofes com déu mana. Ja era hora!
Au, va, somriu una mica!