Encenc el món i estiro la corda, intentant que no es trenqui. Una bronquitis aguda ens ha atacat a tots, i hem sentit bordar massa. Però l’esperança concentrada ens il·lumina i ens fa humans, ens fa amants, ens fa animals, i ens fa. No, no sé si sóc qui sóc, però tampoc no puc pas ser cap altre.
Sóc.
I de vegades dic poc més que obvietats i tonteries, ho sé, però ho comparteixo amb tu, i això ja guanya una mica d’importància, si més no per a mi. Poso força esperança en cada paraula, perquè necessito que esdevinguin una altra cosa i realitzin el món, ple de detalls inesgotables.
De vegades, a més, fins i tot faig les paus amb mi mateix i amb els meus dimonis.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
He volgut deixar un post en aquesta mena de diari que no va destinat a ningú, o això crec. Encara que tot sempre va destinat a algú o alguna cosa. Per una raó una mica estúpida...potser, perquè els pensaments d'aquesta persona es trobin amb els d'una altra. O potser, només per la casualitat, si és que això existeix. Pensaments que no estan sols en aquest món de solitaris.
Quants de dies sense notícies de Franz.
Z...Z...Z...Z...Z
Però jo no vull dormir i t'esperono, va digue'ns alguna coseta més
Sorprès, i amb la intenció de dir.
En aquest món de solitaris sempre hi ha noms.
I empentes, per sort.
Publica un comentari a l'entrada