No sé ni on em vaig quedar. Recordo que un dia vaig marxar, però ja he arrencat tots els fulls de tots els calendaris i dels arbres. Però el món segueix sent el mateix que era, més o menys amb parèntesis o sense. O amb sense, és clar. Incorporem tot allò que llegim, i darrerament em sento com un personatge de Matrix, incorporant programari que amb prou feines arribo a entendre, un després de l'altre.
I la contradicció, que sempre hi és.
De moment veig que el projecte dels protopoemes 2 me l'haig de plantejar de nou en solitari, és a dir, mig com sempre: l'administració m'he tornat a deixar penjat o m'he penjat jo sol, que ve a ser el mateix. Ja podem anar defensant allò en què creiem, que a mi sempre em passa que allò que defenso serveix als altres mentre a mi em donen pel sac. Apostes per algú o per alguna cosa, allò surt endavant i resulta que llavors s'obliden de tu, pot ser fins i tot sense oblidar-te, és clar, sempre és de bona fe. Tot ho fant de bona fe: et marginen de bona fe i llavors et dius que potser fóra millor marginar-se un mateix però de debó que sap greu, la soledat estructural dels homes. Per sort em queden encara alguns aliats de sempre, i no els vull perdre.
Aquell que va dir que la història és cíclica sempre té raó una vegada i una altra, canviant els tres o quatre paràmetres de temps, espais, persones. El subjecte -jo en el meu cas, o nosaltres en el nostre- és sempre el mateix.
En fi, que m'ho hauré de tornar a replantejar tot de nou (per sort?)...