dissabte, 23 de desembre del 2006

Un dia el Jesús Lizano em va preguntar si tenia gaire vida interior. No sé què li vaig respondre.
Però em passo el dia parlant-me, escrivint-me preguntes i respostes i paraulejant un món silenciós mentre crec que en realitat es pot sentir sense mots.
Però el neguit, la tortura del tremolor i de les imaginàries cartes escrites, les telefonades en somnis i les hores insomnes em persegueixen. I em fan mal unes quantes parts del cos.
Sempre em queixo, ja ho sé, però és només un altre dels meus tocs naif, una més de les meves tonteries.
Podria al·legar que no tinc quasi amics, que passo sol tot el dia, que sóc imbècil, que si l'educació, que si el govern... però no. Passa que el passat sempre és perillós, i com deia aquell, ara ve nadal, i farem veure que som galls, a veure si tenim sort... i ens maten.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

parlo sol jo també

Anònim ha dit...

Potser podríem dir allò de: "Parlo sol, per tant existeixo"?