El senyor Joan apaga el motor del cotxe, surt a fora i es posa l'abric. Ha deixat el vehicle al bell mig del carrer, entre les desenes de milers de conductors aturats en una fila interminable. Comença a caminar, i en aquell moment s'adona que s'ha deixat el telèfon. Les mans li suen i el cor s'accelera, però es decideix a no anar enrere. No pot tornar.
Segueix sentint els clàxons, però no el fereixen si no els escolta. Creu que ningú no el veu perquè ningú no sap el seu nom. Fa fred. Li sembla que sona un mòbil. Podria ser el seu, però ja s'ha determinat que ja mai no serà el seu. Tremola una mica, però posa un peu i després l'altre, i avança més de pressa que la resta de conductor, que no condueixen.
Ara es posa a ploure, i plora, de l'única manera que pot ser. Una mica més tard, són flocs de neu els que cauen, però ell no pot nevar: no en sap. Gemega, tot i que no cau a terra perquè necessita continuar. I ho fa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Hola Xesco!!!!!!!! Mira que al final m'han convençut i m'he fet un blog d'aquests. El que em faltava, amb myspaces, ringos i fotologs no dono a l'abast. Però m'aburreixo a la feina i els blogs és l'únic d'internet que podem mirar. M'encanten els teus escrits, crec que algun cop t'ho havia dit però mai havia deixat cap post al teu blog. Tinc una cosina que es mossega les ungles i quan era petita li van comprar aquest líquid amarg i ella continuava mossegant amb arcades de les ganes que li donaven de vomitar, però res no va poder aturar-la. Crec que ara ja no se les mossega però fa temps que no la veig. viu a cordoba. continuaré llegint-te. petons. Anabel.
m'encanta!
Publica un comentari a l'entrada