El destí ens mena a destinacions sovint errònies. Ara mateix, penso.
I després d'estar una estona ben bona donant voltes als versos que sentia i que no eren meus, he trobat el seu origen, i se'm revela la intensitat de la deu. El principi mutable de les coses.
Remenem, a veure si surten bones cartes.

Quines idees tindré ara, si la llum del sol m'encega?
Quins nous invents cercaré, mar enllà, a les palpentes?
Fins quan navegaré amb el cor a la mà, fins que se'm caiguin totes les ungles?
Quan trobaré la clau que em lliga al port de ma companya?
On podré apaivagar la coiïssor, el llampec de l'amor que em travessa?
Per què i per què?
Eh?!

Esmozar d'aniversari

No tinc res a casa. Surto al bar. Hi trobo gent. Adolescents de l'escola del costat. No sé si encara els tinc enveja. Em prenc un croissant de xocolata i un cafè, i un segon cafè. Ha passat tant de temps. Han passat tantes coses. Tot tan dens i tan confús. Tot remot. Se m'escapen les llàgrimes a contracor, a contrapeu i a contravent. Pateixo d'atacs de nostàlgia i melangia. Sóc incurable. Tinc una certa por, petita por, fins i tot bonica por. Fins i tot tinc una mica de memòria, un tros de mi mateix que m'assetja, m'insulta i no em perd la petja pròpia, intenta caçar-me i evito les respostes.
I escolto el temps com passa.

Voleu dir, que realment val la pena que tothom s'esforci tant a fer-me patir tant?
A fer-me tastar el dolor?
A exhaurir-me?

D'aquí a pocs dies faré trenta anys. Fins ara no m'he adonat que no en tornaré a tenir menys mai més. No en podré tenir ja ni vint ni deu ni setze ni vint-i-set. I no sé encara ni on sóc ni on vaig i contradic un per un tots els poemes.