diumenge, 14 de novembre de 2004

Transcric, escrit el 28 d’octubre a bar de l’Institut del Teatre de Barcelona, esperant per anar al festival ArtFutura al Mercat de les Flors:

Feia temps que no ho feia, això

Em llenço a escriure davant unes olles que semblen calaveres.

Faig olor de cafè i tinc el pensament distribuït en xarxa, una part aquí, una altra allà i tot pertot. Desvinculat de mi mateix.

No és fàcil de créixer només amb el plancton, sense llum. Repetició dins la repetició automàtica. Tot és simulacre, emulació. Tot és fals? Ara ve tot allò de les respostes inútils, fragmentàries, no pertinents.

Sóc una màquina de desescriure. Em torno còpia de tot allò que veig: emulo el món: em distribueixo.

Em dic. Em faig. Com un roure, però jo amb una camisa a ratlles.

Teixir una xarxa.

La societat s’ha trencat en moltes estructures socials paral·leles: comunitats, etcètera.

Quina és la meva funció dins aquesta capsa de vidre?

Algú sap on viu algun enginyer aeronàutic? Cal que m’ensenyi a volar.

S’ha fet foc fosc.


---


Què sé fer? Vull dir més enllà dels límits, més enllà d’allò útil o estrictament inútil, més enllà de tot allò imaginable. Em represento de nou. Esborro quatre ratlles. Són aquí mateix.

Hi ha un llibre amb les cobertes verdes i grogues sobre la taula.

Ara no sé si sóc un mentider o un romàntic. He oblidat tot el que tenia intenció de dir. D’escriure. Descriure com fa l’amor una parella en un parc sense fanals.

Avui he dinat raviolis amb formatge i patata, pebrot i xampinyons. Sense postres. Molts cafès, això sí. Massa cafè. Pur oxigen brut. Hi ha un pou.

Com eixams d’abelles en un temple zen. L’evolució destrueix el passat, el menysté, el modifica i en fa una nova caricatura.

Construir una piràmide tota d’aigua. Realitat ampliada. Reivindicar un llegat fals, ja sigui inventat o no.

Una piconadora escurabutxaques m’il·lumina el pensament: em cargola.

Tinc fred. És fosc.


---


Hamlet i Ofèlia, morts i ressuscitats pels miracles de la tinta.

Necessito música forta. Amb mil o dos mil watts en tindré prou, de moment, per trencar-vos els timpans.

M’agraden les coses ben fetes, fins i tot, sobretot, les improvisacions han de fer-se bé. No vull estudiar més.

L’escorça de la paret sua ara sang, com un espai polivalent a la conversa del costat.

No sé com és possible la imaginació. Sense tocar-te?

Voluntat.

Jugar.

Furgar en aquella teva entonació que em sedueix.

T’agraden més els grecs o els romans?

No ho sé.

Això tampoc no ho sé.

Sóc la paràfrasi d’algú altre.

Tot és tan fals, aquí, tan com de mentida.

Fumaria, si no hagués deixat de fumar.

Fa foc.


---


També havia deixat d’escriure?

Escric llibres infinits al pensament, davant el mirall imaginari, com aquell dia que em vaig repetir aquell poema cent vegades per no oblidar-lo. Vaig decidir avortar-lo a l’últim moment, quan ja l’havia oblidat.

No sé qui sóc. A prop dels trenta anys. Són molts. Quantes paraules dec haver dit més de quatre vegades? I quines no he dit mai encara, o no he ni imaginat?

I tot jo seré no-res un dia. Tremolo.

M’esvoranco, m’abismo.

Per això necessito l’aprenentatge del vol.

Què hi ha més enllà del ritme?

Del ritme aquest que m’embolcalla, paraula i cop vital i ens fa moure’ns?

Quantes adolescències haig de passar encara?

Atzucac. Sotrac. No pensar. No dir. No carrar. No som. No. No. Ni no. Bucle. Tros. Perruqueria. Mentida. Record.

Si tingués un dit me’l tallaria quatre vegades a l’esquena dels dies. Fos.


---


Si fins i tot amb pantalons de pana penso en tu. I sento un saxofon i me’n desentenc, desesperat del tot. Tinc una escriptura al fons d’un llac d’aigua estancada i tot gira al seu voltant.

Quan tornaré a tallar-me els cabells?

I a esmorzar? Se m’ha adormit un peu, el dret per a ser més exactes. Estic intentant copiar d’alguna manera el to de l’Ovidi recitant el “Coral romput” de l’Estellés. No sé pas si mai me’n sortiré. Tinc papers per anys, a les llibretes i a les fàbriques i als ordinadors que esdevindran.

Visc al ventre de la paraula. Crec sincerament que estic desenvolupant un sentit abstracte del ritme de les paraules, ritmes melòdics, d’alguna manera estranya i repetitiva.

Em faig estrany subaquàtic. Cilíndric. Una noia fa la vertical discreta en un racó com si fos un senyal que només sabem nosaltres. És l’hora que passi alguna cosa. Dos punts