A l'extrarradi de les galàxies, enllà dels embusos de cap de setmana laboral, passat el túnel, hi ha una muntanya plena de somnis. Hi són, no perquè sí, sino que ens esperen, ens diuen que els agafem i els fem nostres, que hem d'escriure en un paper aquelles paraules... Davant la novetat d'un esperit que se'm revela nòmada, travesso el bosc i pujo les escales i les pinto de blau elèctric i les esborro perquè no caldrà que torni a baixar. Com en una cinta mètrica però sense que sigui necessari fugir enlloc, ens centrifuguem en òrbita creixent, ens som símbol, passa, engruna, somriure, rierol i onada, i dibuixem amb una sola línia el mapa del nostre petit món. La revolució s'ens intal·la dins dels cossos, amb una mena de pessigolleig alegre, fins i tot sensual. La distància deixa de ser un problema, i la meva visió i la teva visió conflueixen en la nostra visió de l'instant continu. I ara hi ha rialla. Ara hi som més encara que abans perquè hem sobrepassat el minut d'aprenentatge i hem pujat enlaire, camí dels núvols a travès de la memòria.