diumenge, 25 de gener de 2004

Pot venir tothom o no venir ningú. I tots

(espai blanc, silenci ple)

tampoc sé si hi cabrem, i llavors

(més ep`mmmmm)

em sentiré culpable que no tot arribi a ser tan perfecte com podria ser. És l'obsessió perfeccionista de vegades, i les vegades se'm solapen soles, a les sabates gastades i als botins estrets i a les botes, les balderes i les que fan llaga a dins del cor. Les sabates tenen l'ànima gastada, és l'únic dret a l'existència que tenen, tret de quan les dus al sabater, perquè llavors de vegades fan una vaga salvatge, selvatge i et costen un ronyó de recuperar, perquè els sabaters són els sindicalistes dels bons i les ajuden. Ens fem costat els uns i els altres, els peus, les persones i les sabates. I el saber. Sabó per a l'ànima, com havíem dit, em sembla, alguna vegada. O fou algú altre diferent de mi mateix. El passat ens l'apropiem com ens deixen, com podem. i au! i via fora! via lliure!