No us he dit qui sóc, però encara que no us ho digui seguiré sent el mateix. Seguiré sent i parlaré. Puc dir-vos paraules antigues, com si fossin noves. Les paraules sempre son antigues, tenen la força dels segles que les empenyen endavant, fins a mes enllà de demà passat.
No se com considerar això que escric aquí­. No es un diari. Es escriptura publica, per això pertany a un àmbit que no se del tot tot quin es.
A mes, em sembla que no hi ha manera de saber qui llegeix aquestes línies, ni quan ni d'on ni res. Ni de rebre cap mena de res. Ni llebres la carrera de les quals menin enlloc. No hi ha enlloc perquè enlloc som nosaltres. Les llebres ens han intentat tancar el pas, però hem sigut, estat, set, mes ràpids de reflexos i hem fet el pas cap amunt, cap al cel, sense volar, només calia un petit salt -hop!- i ja esta.
Ara ens estirem a terra sobre la flassada i descansem. Demà serà un dia molt dur, tot i que no m'agraden els ous d'aquesta mena de manera.