Ara mateix no us puc dir on sóc. No és cap misteri. És una necessitat. Aquesta setmana de novembre hi ha hagut a Barcelona un festival de poesia, força interessant. També hi va haver, anit, un concert de Roger Mas. Bo. Despert.
Dibuixo rius de tinta que se m'escapen de les mans, m'escampen pels camps inundats d'alegria, plens de goig. És clar que no recordava que no sabeu qui sóc. Ni jo no ho sé. Ni jo no. Em paraulejo com el vent. Vinyoli grinyola. No era cap broma. Era bromera. Podria fer-vos un collage del que m'envolta, però no entendríem res. Què haig de fer?
QUÈ HAIG DE QUÈ?! Se'm tanquen els ulls com si fossin paraules madures que ja no saben què signifiquen perquè no hi són del tot, però jo ara sí que sóc que sí que hi sóc del tot sencer amb dues cames i dos peus i mans amb dits i tots. Ja ho sabeu, alguns, que ... ?
He retrobat un fil perdut al desert, com una agulla de palla, com un camell durant el Ramadà, com un estany a prop d'Isolda, com un miratge desolat, oasi sense frontera. No sé què és una safranera. Aquesta setmana un ull encalçarà la vida i percaçarà la presa com un pantà d'aigües turbulentes i vives.
Vivim com podem, junts a cada instant de pensament