dijous, 30 de desembre del 2010

Entrevista a Emili Teixidor

Entrevista publicada a l'Avui el 27/11/2003 (s'ha restablert text tallar per qüestions d'espai, i probablement l'edició es ressenteix de la col·laboració dels companys -i mestres!- Llort i Castillo)



“Hem apostat pels béns materials i hem perdut uns béns espirituals” 

Emili Teixidor publica ‘Pa negre’ (Columna), una ambiciosa novel·la que narra la iniciació a la vida adulta de l’Andreu durant la postguerra, en un entorn marcat per l’absència del pare, que és a la presó per roig, i la pobresa de la mare, la història dels perdedors.

Francesc Bombí-Vilaseca

F.B.-V. “Pa negre” és una barreja de memòria i ficció. Se’n recorda gaire, vostè, de la postguerra o els records són tan fragmentaris com els del seu protagonista?
E.T. Jo em penso que els records són sempre fragmentaris, per una qüestió d’higiene mental, sempre són selectius. A la novel·la hi ha records personals, però també n’hi ha de col·lectius, que he confrontat, després d’una primera versió de la novel·la la vaig donar a un parell d’amics de poble perquè em precisessin algunes qüestions. Jo no volia explicar només l’abducció d’una persona sinó l’abducció que pateix o pot patir tota una comunitat. Per exemple, Polònia o Txecoslovàquia en un moment determinat es van llevar i eren comunistes tots, tant si volguessin com si no. I això passa amb les persones, i n’hi que ho trien i hi ha un desclassament de persones. Fins i tot hi ha la possibilitat de traïdoria: ets fidel perquè pots ser traïdor. En tot cas series presoner d’unes conviccions determinades, o de pertànyer a una classe determinada... jo volia explicar una mica això, però el que passa és que en una novel·la no es pot ser didàctic. Aquesta era la intenció subjacent de “Pa negre”.
F.B.-V. A tota la novel·la hi ha una tensió latent que no s’acaba d’explicitar, reprimida com la llibertat...
E.T. Txecoslovàquia, i tots aquests països, van tenir un aixecament, va haver-hi la Primavera de Praga, i quan hi van entrar als russos d’una manera descarada... però després no van tenir més remei que acceptar-ho. Però a la vida de la gent l’aixecament, tret de posicions dels intel·lectuals, no va tenir cap mena de repercussió. Els infants, com els pobles en general, són molt dèbils, i per això són també molt cruels, i s’han de defensar. Tots tenim esperit de supervivència, i els nens són exclusivament esperit de supervivència, i per tant s’inclinen d’una manera natural i molt egoista cap a qui els pot protegir o qui els pot evitar més problemes. Per això no intervenen directament, i els pobles exactament igual, a Catalunya i a tot arreu passa el mateix, les persones noten que hi ha tot un món a part, que no entenen, senten coses que no entenen i saben que els enganyen, i els diuen una cosa i després n’és una altra... però no poden intervenir directament... surten al carrer i diuen “no a la guerra”, però és només com els infants amb una enrabiada forta, no poden fer res més. Després tornen a casa i van fent i noten que hi ha unes forces “adultes”, més poderoses que funcionen a la seva manera, per sobre d’ells. Això és el que volia dir amb aquesta novel·la.
F.B.-V. Això em recorda quan es parlava de la Catalunya mesella... en molts aspectes encara no hem superat la postguerra i obeïm el que ens manen, no?
E.T. No hem anat gaire endavant. Per això he posat al principi del llibre una cita de W. G. Sebald, que diu: “Seria hipòcrita mirar enrere, cap els anys 1940-1945, i dir que va ser una època terrible. Crec que encara ens trobem de ple en aquesta època”. I això aquí encara és més cert, perquè hi ha hagut una continuïtat, una transició, no pas una ruptura. Jo no dic si és millor una cosa o l’altra, perquè no pertany a la meva novel·lística, jo no intento donar lliçons sinó que explico el que em sembla que passa i el que interessa a la poètica dels meus personatges.
F.B.-V. Però a la novel·la s’hi fa una aposta...
E.T. Sí, i el protagonista es passa a l’altra cantó, com tot el país s’ha passat a l’altre cantó. Abans de la guerra, i fins i tot just fins al 1939, just en acabar la guerra civil, Barcelona era la “Rosa de foc”, que li deien, una ciutat republicana, revolucionària, amb els menjacapellans i tota la pesca. Al cap de pocs anys, l’endemà mateix pràcticament, les esglésies estaven plenes, la “cruz de los caídos”, el congrés eucarístic, i així fins ara. Per exemple, a la resta d’Espanya, on són els republicans? No hi ha un partit republicà fort. Aquí queda el testimoni d’Esquerra Republicana, però poc més. Hi ha tota una part del país que s’ha menjat a tota la resta, que està en una mena de segona posició que abans estava reprimida i ara està només tolerada.
F.B.-V. Una submissió que passa factura...
E.T. És que és una submissió fins a cert punt. Això ho haurien de dir els historiadors, però em sembla que en acabar la guerra va haver uns alcaldes franquistes que eren catalans. Jo recordo que en una visita a Jerusalem, la ciutat dividida, l’Ajuntament ens va oferir una recepció, i l’alcalde era àrab! I jo vaig pensar: “És clar, és el Porcioles de Jerusalem!”. Malgrat el poder i que allò està en mans dels jueus com a poder, no es van atrevir a posar un alcalde jueu. I a Barcelona no es van atrevir a posar un alcalde que no fos català, malgrat tot! Tots els alcaldes, “els quatre apoderats” que diu l’àvia Mercè de la novel·la, són gent d’aquí i van prosperar perquè el que creien que havien de fer. Hauria estat millor d’una altra manera? Potser sí, però jo només constato el que em sembla que era, un desclassament, com un exili... es paga d’una manera o d’una altra, o materialment o espiritualment. Per una altra novel·la meva, que parlava de la guerra dels carlins, vaig conèixer una dona molt vella, de Cantonigrós, que havia recollit un magnífic cançoner del que cantava la gent a la guerra dels carlins, també cançons que cantaven els pagesos contra les noies que anaven a treballar, i alguna de les quals surt també a “Pa negre”. Molts pagesos no volien que les dones anessin a treballar, perquè notaven que el camp es quedava buit davant la indústria. Aquella dona havia treballat tota la vida al tèxtil, des dels set o vuit anys, i em va dir que la seva vertadera vocació era de poeta, tot i que pràcticament no havia anat mai a estudi. Jo li vaig dir que ella havia treballat molt, i que gràcies a ella el país ha progressat... i ella em va contestar que és veritat que el país ha progressat materialment i va dir: “Jo he perdut la meva vocació i Catalunya ha perdut un poeta”. Em venia a dir, a la seva manera que hem apostat pels béns materials i hem perdut uns béns espirituals. Hem perdut tot de qüestions sobre la identitat, la cultura... Està molt bé que la gent no tingui gana, que vagin a escola i que hi hagi hospitals... però això té un preu. Si hagués d’escollir no sé que voldria, simplement és així. La literatura serveix per purgar una mica els pecats, no? I per ser una mica més conscients, i potser quan siguem més conscients preferirem una mica menys la cosa material i més l’espiritual. Tot i que ara ja està una mica més encarrilat, això.
F.B.-V. I tindrem una espiritualitat en castellà o en anglès?
E.T. Potser sí. Jo sóc una mica escèptic, però les coses són així. Alemanya va perdre la guerra, i encara ho paga: per això els ferits nord-americans d’Afganistan i d’Iraq els porten a les bases d’Alemanya. Aquí també es va perdre, i el que no podem fer és anar-nos demanant constantment què som i què fem, etcètera. A una gran part de la població se la mareja constantment i una altra part ja ho té clar i opta per Espanya o pel castellà, i ho hem de respectar, perquè molts venen d’Andalusia o d’on sigui i tenen la seva cultura i això no és dolent. I hi ha certes coses que es diuen aquí que em semblen més aviat “impolítics”, en l’aspecte que la llengua, com a llegua no té mai culpa de res, en tot cas els dirigents, però, ¿el poble? La gent que parla una llengua, sigui castellà, sigui francès o el que sigui, no en tenen cap culpa. És la seva llengua i mereix un respecte, igual que mereix la nostra. En tot cas nosaltres hem de fermar la nostra, no atacar la dels altres.
F.B.-V. El lingüista Joan Solà, una vegada va dir que en definitiva els que parlen castellà i defensen que la seva llengua sigui la dominant ho fan perquè és la seva llengua, no amb la malícia que sovint se suposa...
E.T. Estem barrejats i ha d’haver un gran respecte, és una obligació que tenim. S’ha de respectar amb delicadesa i elegància. Els responsables dels problemes són els polítics, no el veí ni la comunitat de parlants.
F.B.-V. I els que voten els polítics?
E.T. Llavors no hem d’anar a votar? Després resulta que l’índex d’abstenció és molt alt... Jo sóc possibilista, no maximalista, crec que som aquí per ser una mica feliços, tant com puguem. A Holanda parlen anglès, tothom el parla, tot i que Alemanya els sigui més pròxim, però els alemanys van perdre la guerra i l’anglès s’ha infiltrat a tot arreu, amb el cinema, la música... Necessiten una llengua pont amb la resta del món i l’anglès és la llengua forta. Però amb les traduccions també passa, els catàlegs editorials estan farcits d’autors de llengua anglesa...
F.B.-V. Ser d’Estats Units o d’Anglaterra ja té un valor afegit i ens fa mirar amb menyspreu el que tenim...
E.T. Aquesta mena de papanatisme, absurd. No es gosa criticar per exemple el Harry Potter. Hi ha molta gent que es carrega aquest llibre, començant pel Harold Bloom, però ningú els ha fet cas i tothom a celebrar el Harry Potter sense donar valor a tota la resta que hi ha. I com el Harry Potter hi ha molts casos: sembla que com que té èxit tothom s’hagi d’agenollar davant d’allò.
F.B.-V. Però a Catalunya durant molts anys ha passat el mateix amb els llibres de Martí i Pol: havien de ser bons perquè eren d’ell, i tota la poesia que llegia molta gent es limitava a Martí i Pol com si no hi hagués res més. D’això fins i tot ell n’era conscient.
E.T. El primer signe de què un país progressa en el camí cap a la civilització és el respecte cap als seus poetes. Respectar-los no vol dir no tirar-los pedres ni lloar-los perquè toca: vol dir llegir-los. Fins que el país no llegeixi no anirem bé. Això passa a tot arreu, en un moment determinat anaves per Espanya i només et podien parlar de García Lorca, i ara que ja no hi és fa tants anys ja no saben dir gairebé ningú, potser l’Alberti o el Hierro, i ja està. A Anglaterra fins i tot tenen el poeta “laureat”, que està pagat per la corona i té l’obligació d’escriure poemes sobre els grans esdeveniments dels país i de la corona!
F.B.-V. De vegades sembla que els escriptors siguin aliats del poder, i en el cas de Martí i Pol, per exemple, la seva imatge pública semblava propera al poder, amb tant d’homenatges que li feien, encara que només calgués llegir els seus poemes per veure que en realitat era al contrari...
E.T. Ell era molt independent. El que passa és que sempre ens estem mirant a l’exterior, i comparant, i si als altres països tenen posem per cas tres poetes, doncs aquí n’hem de tenir quatre, i si no no estem contents. No ens sabem conformar amb el que tenim. Aquí de vegades ens queixem que a les llistes dels llibres més venuts no hi ha els millors llibres, però és que a les llistes del “New York Times” gairebé sempre hi ha els primeres el Tom Clancy i la Danielle Steele, és normal que hi siguin. No hi figurarà pas el Joseph Brodsky, de llibres de poesia no en figura ni un, a les llistes de best-sellers.
F.B.-V. I aquí no ens arriben quins són els autors importants d’altres cultures...
E.T. No, només arriba la novel·la comercial, o un llibre de reportatges, o el que pugui generar diners. Ara mateix jo he citat Brodsky, però vagi als Estats Units o a Anglaterra i pregunti qui coneix, no ja Espriu o Agustí Bartra, no sabran tampoc qui és José Hierro o el José Ángel Valente... Se senten malament per això? No, es normal, només saben el seu, tret d’algun estudiós que s’hi dedica...
F.B.-V. És una qüestió de la indústria, doncs.
E.T. Home, en la poesia ja no hi ha ni indústria. La gent ja s’acontenta amb els seus, com en aquest cas en Martí i Pol, perquè vol unes veus pròpies, però si ja les té... Potser el problema és que es limitin a una sola veu, i en això el Miquel no en va tenir culpa: ell parlava d’altres autors, però no li feien cas. La gent és una mica monotemàtica.
F.B.-V. A “Pa negre” també hi introdueix molt tangencialment els abusos sexuals a infants. Ho explica gairebé com sense culpa.
E.T. Els nanos en aquesta època estan desculpabilitzats...
F.B.-V. Però els mestres no...
E.T. Però el llibre està escrit des del punt de vista d’un nen que no ha sofert abusos, i ell no ho coneix, i la noia no ho manifesta, o ho manifesta amb un tancament total. També es coneix en unes circumstàncies amb un amic determinat, i prou, i la gent no se n’assabenta, i a la vida real passa igual. Si als Estats Units hi ha capellans que ara mateix tenen casos de pederàstia, imagini què podia passar quan no hi havia una pressió social al damunt, quan no es tenia en compte.
F.B.-V. Vostè en va conèixer algun cas?
E.T. A mi me n’han explicat, de casos, però jo no en vaig patir. M’han explicat coses terribles, però jo no volia fer una novel·la de terror, només hi surt tangencialment.
F.B.-V. A la seva novel·la sobta que els nens sàpiguen tan poca cosa del món dels adults.
E.T. És que hi havia una barrera total. No hi havia la separació física d’ara: els infants participaven de la vida dels adults, la idea protectora de la infància és molt recent, i convivien i els nens aprenien progressivament el món dels adults a base d’intuïcions, i la sexologia l’aprenien així, amb intuïcions que després verificaven a la seva manera.
F.B.-V. A l’obra la majoria de les dones treballen, i això encara sobta.
E.T. Jo aquí a Barcelona sentia: “Ara que la dona s’ha incorporat al mercat de treball”... Però aquesta gent en quin país viuen? Des del segle passat que la dona treballa a les fàbriques, totes les fàbriques tèxtils de les conques del Ter i del Llobregat estaven plenes de dones, totes les dones de pràcticament tots els pobles hi treballaven, i els homes treballaven en altres feines o en càrrecs d’importància, de responsabilitat, que se’n diu. I encara segueix pràcticament igual en un cert tipus de fàbriques. Les dones han treballat sempre, excepte una minoria de dones que “no fot brot”, abans i ara, com els homes.
F.B.-V. La història l’escriuen els vencedors, i a la novel·la parlen els perdedors, que ho veuen tot tenyit de la pobresa. Ho hem oblidat, tot això.
E.T. Hi havia les cartilles de racionament, amb el sucre roig, una llet blavosa i un oli infecte i el pa negre. Els que tenien cases de pagès estaven salvats, perquè tenien de tot i la gent hi anava a pidolar. Jo ho havia viscut, això. Hem oblidat moltes coses. Quan anàvem a Barcelona amb tren, a la Meridiana molta gent obria les finestres i llençava uns paquets, de contraban, perquè a l’estació de la plaça Catalunya hi havia la policia i et demanaven un salconduit per entrar a la ciutat. Tot era resultat d’una situació molt dramàtica. I aquelles famílies tenien molt de valor, els infants gairebé no ho notàvem perquè els pares feien mans i mànigues perquè no ens adonéssim de res, o el mínim possible.
F.B.-V. I encara som els perdedors...
E.T. Catalunya va perdre molt, perquè hi havia uns senyals d’identitat, llengua, etcètera, però també hi havia “rojos” a Astúries, a Madrid, a tot arreu, i aquells també van ser represaliats, i aquella gent van ser perdedors igual. Al batxillerat nosaltres perdíem el Narcís Oller i ells mantenien el Pío Baroja, vam tenir un afegit de repressió, però també molts autors que van escriure segons què en castellà van ser eliminats de la superfície del món cultural, de vegades físicament i tot...
F.B.-V. “Pa negre” és una novel·la que viu de les paraules, sempre que la finalitat darrera de vegades sigui aprendre paraules “que deia l’àvia” o la tia o qui sigui...
E.T. Hi havia una creativitat popular que em sembla que s’ha perdut. Jo quan em reuneixo amb amics, de vegades juguem a recordar com es deien les coses abans, i cada paraula porta a una altra. De vegades oblidem que hem passat en poc temps d’una cultura oral a una de visual. Jo recordo que el cinema era fascinant, però ho era perquè només el veies una vegada a la setmana. Al moment en què a les quatre de la matinada pots escollir entre cinquanta cadenes, la imatge es banalitza. Avui els nanos diuen: “Deixa-m’ho veure”, i abans deien: “Explica-m’ho”. Potser no és d’una importància vital, però aquest petit detall explica moltes coses. Fins i tot els que escolten notícies per televisió les veuen.
F.B.-V. Però al llibre hi ha ocasions en què sembla que vulgui ensenyar totes les paraules al lector, sembla que ens vulgui educar a marxes forçades...
E.T. És que el protagonista és un nen i li sobta que els que el rodegen parlin de manera diferent que ell. Hi ha paraules que un nano no diria mai, com “verossímil”, que la diu l’àvia, que alhora la treu del diari.
F.B.-V. Però els nens no entenen moltes de les paraules!
E.T. I no les han d’entendre! Aquesta paraula que no saben els hi quedarà com un misteri, i a molts els portarà a buscar què és allò. Però si els donem el llenguatge tan deixatat, mastegat, només el que poden entendre que és el ja saben, no progressaran mai en el llenguatge.
F.B.-V. Ho exigim tot mastegat i fàcil?
E.T. Això és una cosa d’ara, és la sobreprotecció. És el que el George Steiner en diu les teràpies de la facilitat, que no porten mai enlloc. És l’esforç, el que porta al progrés. Encara hi ha qui pensa que llegir és fàcil, i no ho és. Jo quan escric per adults intento submergir-me en el magma de la llengua, i deixar-me portar.
F.B.-V. I hi ha gaire diferència amb quan escriu per adults?
E.T. Jo faig una diferència essencial: quan escric per gent jove tinc present el públic.
F.B.-V. Però “Pa negre” el podrien llegir els adolescents, no només els “adults”.
E.T. Crec que no, perquè hi ha tot d’elements que com a lector no estan acostumants a afegir-hi, una part de misteri que el lector ha de posar-hi. Els follets, per exemple, que un lector adult interpreta clarament com a refugiats a la casa, però això no es diu, perquè el noi no ho sap, ho sabrà potser més endavant. Per altra banda, hi ha unes certes veritats de la vida que amb el tipus de literatura per a joves cal anar amb molt de compte i molt de respecte, perquè cadascú té el seu desenvolupament vital i psicològic a un ritme determinat i no s’ha de fer és precipitar-lo.
F.B.-V. A la novel·la es viu la iniciació sexual ambigua d’un adolescent, en doble direcció...
E.T. Però si ara encara hi ha molta gent que no ho sap, encara surten pares de família amb dona i fills que diuen que són homosexuals... A l’edat del protagonista, a la preadolescència els sentiments són molt més confusos, i si no hi ha uns models encara més. Ell descobreix unes coses i en sap d’altres, però intueix el que no sap. Cadascú té el seu ritme. Ja ho diuen: “La televisió ha fet desaparèixer la infantesa”, perquè si a les quatre de la tarda obres la televisió i t’estan explicant el que és l’incest o el que sigui, que són coses que formen part d’aquests misteris que formaven part d’aquell poder que els grans anaven administrant segons veien. Si no hi ha una administració de les claus de la vida no hi ha infantesa.
F.B.-V. I es pot saber com hem d’administrar avui aquests coneixements als nens?
E.T. Hem passat una època molt dolenta perquè només hi havia una televisió que era omnipresent. Ara hem de veure què passa amb els ordinadors. Hi haurà un moment que arribarem a casa i direm: “Vull veure una conversa amb el Màrius Sampere”, i ho veurem. N’estic segur.
F.B.-V. Però vol dir que als adults no els agrada també que les ho donin tot mastegat?
E.T. No se’ls dóna mastegat! Encara se’ls expulsa de la feina, del centre de Barcelona... La vida no és fàcil.
F.B.-V. Quina responsabilitat té com a escriptor davant la societat?
E.T. Una de les funcions, crec, de la literatura, és posar els temes importants als ulls dels lectors, ajudar-los a enfrontar-los amb els seus problemes. Però el Brodsky deia que la primera obligació de l’escriptor és escriure bé. Perquè per viure necessitem paraules. També històries, però tenen una altra funció. Per tant la primera cosa que s’hauria de fer a qualsevol país seria protegir els poetes que són els que ens donen les paraules en l’estat més pur. A la novel·la hi ha molta més cosa que sobre, i al teatre, no és essencial, a la poesia hi ha el llenguatge més pur. El gran monument a Barcelona no és cap novel·lista, és Verdaguer, i això ho sap fins i tot la gent que no llegeix, que a la cúspide de la literatura hi ha la poesia. Hem de llegir per proveir-nos de paraules, perquè sense paraules no podríem pensar, som animals de llenguatge, que deia em sembla que Heidegger. Després venen les altres funcions secundàries de la literatura, però no han de passar mai al primer pla, que no sigui com passa de vegades amb el menjar, que se sap que es molt bo, té molt bon gust però s’oblida que l’important és que ens alimenti.
F.B.-V. Hem de menjar llibres?!
E.T. Hem de llegir més, perquè si no acabarem perden el llenguatge. Avui es llegeix més que mai. La primera edició de “L’educació sentimental” de Flaubert va ser de 5.000 exemplars, i avui, qualsevol novel·la que sigui un petit èxit això ho supera amb escreix. El Ferran Torrent de la seva darrera novel·la en va vendre més de 50.000 exemplars, que era impensable fa uns anys, perquè hi havia gent que no sabia ni llegir i escriure.
F.B.-V. En alguna cosa hem millorat, no?
E.T. Jo he conegut molta gent que no ha tingut estudis, i molts han hagut de fer-se ells mateixos el camí. El Miquel Martí i Pol no tenia estudis secundaris, però tenia una apetència per la lectura i es va fer una gran cultura amb lectures, amb consells del Sarsanedas i una sèrie de gent que l’anava orientant. És clar, això ha de sortir d’un mateix, s’ha de sortir de casa, fer el primer pas.
F.B.-V. Vostè té alguns punts en comú amb el protagonista d’aquesta novel·la, i gran part de l’obra són records. Se sent reflectit en l’Andreu?
E.T. Quan el Picasso o el Dalí pintaven la seva dona com a model no ho feien perquè fossin extraordinàries, sinó perquè així s’estalviaven uns diners per pagar una model.
F.B.-V. Vostè va viure fins a l’adolescència a Roda de Ter, un poble amb fàbriques i un riu, que podria ser el de la novel·la.
E.T. Podria ser-ho. També tenia dues masies o tres, o hi vivien parents, i els avis, i jo hi anava. I crec que els nanos de pobles tenen una gran sort, perquè tenen el boc, l’entorn natural. El nens de poble poden sortir a jugar al carrer, es respira una altra llibertat.
F.B.-V. I per què no se’n torna a viure-hi, al poble?
E.T. Perquè ara m’avorreixo enormement. A més visc a Sarrià, que d’alguna manera ja és un poble.

Fugir de la pobresa
Emili Teixidor (Roda de Ter, 1934) és més conegut com a escriptor de llibres infantils i juvenils, però ja a la primera novel·la per a adults, Sic Transit Glòria Swanson, publicada el 1979, va demostrar que no es tancava en cap gènere i l’obra ha estat de referència, com ho va ser Retrat d’un assassí d’ocell, del 1986. El 1999 va guanyar el premi Sant Jordi amb El llibre de les mosques.
Pa negre ens explica com l’Andreu, el pare del qual és a la presó per roig, va entrant al món dels adults sense acabar d’entendre què passa més enllà dels ulls dels adults, intentant saber què signifiquen aquelles paraules estranyes que li amaguen un misteri insondable que es diu maduresa. La novel·la vol explicar per què l’Andreu acaba optant per fugir de la pobresa que tenyeix la seva vida. Com? Canviant de bàndol, com ja van fer durant la guerra tants catalans i encara molts més el dia després de la victòria final dels nacionals. A Pa negre, el lector té la sensació com si l’acció es desenvolupés de nit, quan el protagonista dorm, igual que canvien els colors dels arbres de l’estiu a la tardor d’un dia per l’altre. Una novel·la atrevida i ambiciosa, plena de poesia, que té moltes lectures i que fa pensar en la nostra història passada i futura.