Sovint parlem com perquè sí del passar el llindar de la realitat, de quan se'ns escapa hipotèticament de les mans. I no sabem de què parlem. I sempre aquella por, tant i tant propera.
Podem seguir creient que la lucidesa té un preu, i no deixarà de ser cert ni ho serà més. Però, per favor, que no em toqui a mi, que ja ploro ara.
Que no em toqui a mi, que vull poder escollir qui m'acompanyi en la tenebra.
Que no em toqui a mi, que vull conservar el poder d'equivocar-me sempre.
Que no em toqui a mi, que sóc massa fràgil encara.
Que no em toqui a mi, que he sotjat de massa a prop l'abisme, i en sóc lluny.
Que no em toqui a mi, perquè t'estimo.
Que no em toqui a mi, perquè m'estimo.
Que no em toqui a mi, com un prec convertit en rosari, en mantra, en aurora.
Que no em toqui a mi, perquè ja m'he intentat treure de sobre tots els números de tants i tants sorteigs.
Que no em toqui a mi, i que jo sigui tots.