Sempre he semblat allò que no sóc. Això, que podria semblar banal, fatu, fins i tot, ha esdevingut una gran fatalitat: són moltes les accions que n'han estat conseqüència.
El problema és gros.
De vegades, he arribat a identificar-me amb aquesta projecció de la meva persona i creure que sóc jo. No sé com definir-ho. No sé per on començar. No hi ha principi. Em fa vergonya. He recobert el meu jo de tantes paraules que ja no sé on és, quina és la màscara primera que haig de treure. A cara descoberta.
Podria dir qui sóc, què faig, per què, però en realitat això no té res a veure amb aquest desenfocament. Es tracta de dir quin és el nucli que amago i que no sé. Es tracta de ser.
Porto quasi trenta anys aprenent a amagar-me, i n'he après molt. He passat quasi trenta anys descobrint els replecs de l'altre que sóc, dels altres, dels tus i dels ells, i dels nosaltres, i el meu jo, que tothom considera inequívoc, m'ha portat a situacions indesxifrables. No me'n desdic pas.
Només hauria de caldre començar a començar. Fer el primer pas.