Il·lusions d’èxtasi

Francesc Bombí-Vilaseca

1

Començar. Sempre és difícil, començar.

Començar amb una idea.

Començar sense res.

Partim de zero.

Patim nostàlgia del futur, és això, el futur. Un passat posposat on hi passen coses.

Compto fins a deu:

un

dos

tres

quatre

cinc

sis

set

vuit

nou

deu.

Què ha passat?

Com un truc de màgia,

tothom ho sap.

2

[Se senten plors de criatura, potser acabada de néixer.]

Au, ja és aquí, ja ha arribat!

I ara, què?

Com es dirà?

És nen o nena?

Què serà, quan serà gran?

Què voldrà ser, quan serà gran?

Quan sigui gran, què haurà volgut ser?

...

Serà –pausa tensa- feliç?

3

Tinc el compte corrent

en números vermells.

Deu ser la joventut,

aquella llavor del futur, diuen.

Ara no sé a qui hauria de culpar.

Però demà tampoc no em llevaré

d’hora per anar a cap fàbrica.

4

Com escriure el balanceig

que em mous a l’ànima

entre somriure i somriure?

5

[S’encén un televisor.]

Clic.

[...]

Diuen que hi diuen coses,

però també diuen moltes mentides.

[...]

Mots encreuats

o

crucigrames?

6

Tanca els ulls.

Escolta’m.

Extasia’t amb mi

i extasia’m.

Digues,

com dius que et dius?

7

M’agradaria que m’entenguessis.

M’agradaria que

m’intentessis entendre.

Necessito veure’t

i dir-te

moltes coses.

M’agradaria tant

que existissis...

8

D’aquí a dos mesos, o tres,

viurem en una casa

tres vegades, o quatre, més gran, i

serem quatre cops, o cinc,

més feliços.

Tindrem un piano

amb moltes tecles,

blanques i negres.

9

És tan fàcil viure d’il·lusions

com difícil arribar a l’èxtasi.

Els miratges ens donen alè,

ens són pastanagues,

pentagrames, símbols,

llegendes, mites

esclaus de nosaltres mateixos.

Vull desenvolupar l’emoció.

10

Si tots els ocells del món

sabessin parlar,

qui volaria?

Qui deixaria cada dia el seu país

qui deixaria cada dia casa seva

per trobar què?

11

Prefereixo una veu que parli

o uns mots que cantin?

Demano que em portin

allà on no he estat

mai abans,

un refugi intrèpid,

la protecció temerària

que ho diu tot.

12

Sobre una onada

naveguem i descarreguem

en terra humida i fosca

l’escuma que ens uneix.

13

Quants dies ens queden,

de sol ardent?

El sol ho arrasa tot,

no en deixarà res, de nosaltres.

I què deixarem nosaltres?

A força d’equivocar-nos

potser farem alguna cosa de profit.

14

i