Sovint, en comptes de pensar, escric. No com ara, que pico sobre el teclat, sinó que paraula rera paraula el que passa pel meu cervell és allò que sintàcticament hauria de dir, amb la forma -pensada, però- amb què ho hauria de dir.
Però ara no escric ni penso. Sóc al llit, al teu costat, i dormo. I somnio que et lleves abans que jo i que intentes despertar-me. I em desperto per adonar-me del somni. I torno a adormir-me i a tenir el mateix somni. I el desperto i em llevo i sóc jo qui t'ha de despertar. Però ja no somniem sinó amb els ulls oberts.
La realitat em fuig entre els dits i sé que tot el que he dit s'ha escolat per entre les clavegueres del no res. És com si la fos tot fum, o tot aigua evaporada, densa, que ho amara tot. Però és com si no fos. Divago per dir que no crec que res del que hagi dit pervisqui. I em pregunto per què. Suposo que una vegada i una altra vegada he tornat a aquell punt d'inici, del temps circular que sempre avança cap endins, que es fagocita, que es fa carn sense ossos per dir-nos que el que importa no és el que sabem, sinó el que som, el que sentim, el que el que
Agafo d'ací d'allà recursos i maldestre no sé què fer-ne. Em miro davant de l'abisme, sobre l'escenari: tornaré a dir una vegada més allò de sempre? I si no, què? Ara ve una lletania de lamentacions, però com que cada lector-o oient- pot endevinar les seves pròpies, que se les faci a si mateix com
com si
com si no
o sí.

I mantenir l'alteritat, a qualsevol preu ser.