Esmozar d'aniversari

No tinc res a casa. Surto al bar. Hi trobo gent. Adolescents de l'escola del costat. No sé si encara els tinc enveja. Em prenc un croissant de xocolata i un cafè, i un segon cafè. Ha passat tant de temps. Han passat tantes coses. Tot tan dens i tan confús. Tot remot. Se m'escapen les llàgrimes a contracor, a contrapeu i a contravent. Pateixo d'atacs de nostàlgia i melangia. Sóc incurable. Tinc una certa por, petita por, fins i tot bonica por. Fins i tot tinc una mica de memòria, un tros de mi mateix que m'assetja, m'insulta i no em perd la petja pròpia, intenta caçar-me i evito les respostes.
I escolto el temps com passa.