És difícil deixar-ho tot de banda. No ho he ni tan sols intentat. Ara mateix, aquí, davant de l'ordinador, què hi fas? Per què llegeixes? Segueix, una línia més, i ara una altra. Sé què estàs fent. Sè què penses. [això és el narrador fent veure que sap coses que no sap; ho fa per sugestionar el lector i fer-lo sentir alhora còmplice i incòmode, sospitós d'alguna falta. calia, aquest apunt?]
M'agradaria arribar aquí, en aquest text i anar llegint cap avall, cap al principi, cap a l'origen sense saber què hi ha. Què passarà quan arribaré al dia primer? N'hi haurà més d'abans, o potser hi haurà nous dies que m'esperen? [axiò darrer no sabem si el narrador s'ho diu a ell mateix o li diu al lector, no sabem ni tan sols si la pregunta és retòrica o no. Pot una pregunta ser alhora retòrica i no ser-ho? Aquesta darrera pregunta no era retòrica, adverteixo, dic, caic, et necessito.]
He trucat per telèfon i comunicaven: hi eren però no hi eren. Em sembla que potser m'ha entrar un esperit a dins. El nàufrag no, és una grip que ja he passat.