(Disculpeu els no-accents de sota: no sé què va passar.)
Raptat per Lispector, se m'ha ficat des del tacte fins als ulls, fins a l'espina dorsal i a dins del nervi asistemàtic, amb molta simpatia però rapte al capdavall, al moll de tots els ossos. És la veuteta, que és com si dictés, i no ho fa. L'hora de l'estrella, que no sé cap a on ens orienta, l'horitzó el veig i m'hi apropo, com si no sabés on és però queda poc per arribar-hi, és el proper punt de sortida. El no-instant que és l'instant-ja i que robo, m'apropio i faig nostre, un plural ben ple perquè quan em mires em commous. I ens movem alhora i en comú, i ja no necessitem els astres, i som. El moviment dels àtoms, amb les seves aventures elèctriques, amb els impulsos, batecs unísons en llibertat tautològica. En resum, que se'ns endú ben lloc sense haver de caminar ni una passa, ni un pam. No cal ni que demanem reforços, tenim la inèrcia de naixement, i no anem a la deriva. Som nòmades d'aquest hivern, amb tots els dies a l'abast, per dir-nos.
(Ara un somriure se'ns escapa, i m'embaladeixo de la fragilitat del llavi, i tendrament m'acomiado fins després.) Aire lliure.