dilluns, 25 de febrer del 2008

No sé quin va ser el primer cop que vaig sentir parlar de tu o que et vaig llegir. Recordo per exemple el facsímil de les revistes Poesia i Ariel, i el toc d'atenció de les cançons de Ramon Muntaner, i més tard ja els Poemes de l'Alquimista, en què m'hi vaig trobar com en un mirall. D'aquí a menys de dues setmanes farà deu anys que vaig parlar amb tu per primer cop, que em vas escriure una dedicatòria després d'un homenatge que et van fer a la UB. Ara que tothom et recordarà i resultarà haver estat un gran lector, penso en les vegades que m'han mirat estrany pel meu fervor palauenc, per creure entendre si més no un xic els perquès de la teva intensitat. Ja ho sé, que en realitat no he entès res de res, i que sempre queda feina a fer, una tasca sempre heroica i sempre inexcusable i inacabable, que tots som Prometeus. Ara que tothom t'haurà estimat, penso en quan vam inaugurar al bar Horiginal una taula amb el teu nom i amb prou feines es podien comptar amb els dits de les mans la gent que hi érem. Però ara que no hi ets hi seràs més encara. i gràcies!


Comiat

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
I jo visc en les coses.


Josep Palau i Fabre (1917-2008)