diumenge, 29 de maig del 2005

Davant del gruix del temps, a l'esquena del vent. Fa temps que no viatjo amb la cadència del tren, acompassat amb els arbres que passen i l'horitzó estàtic. El viatge sempre desafia el temps i l'espai, una identitat sense paraula.
Una queixa amagada, indefensa, contra l'univers i la fama, i els intents per recuperar un passat que no existeix, que no hi és que no caduca que cavalca carretera i pols enllà.
La gran síl·laba ens il·lumina.

dissabte, 28 de maig del 2005

L'invasió fa temps que ha deixat d'ésser subtil.
És més aviat muda, però ferma. I cada cop en quedem menys.
Tens alguna molla de pa perduda per alguna butxaca?
Aquestes paraules podrien esdevenir símbol, però són paraules.
Espero que no semblin massa pretencioses, ni ser-ho.
Però no sé deixar de banda l'ambició ni la il·lusió, fins i tot la fe.

dilluns, 23 de maig del 2005

En realitat, no vaig saber que tenia enemics fins que em vaig trobar enmig de la pluja, i me'n queien de tot arreu, no podia veure-les venir ni anar ni del dret ni a través ni res.
En la ficció, tot era una mica més violent, encara.
.
ÉS dolorós quan fins i tot et roben els amics.
Quan ja no saps si cal o no contar-los
o si és millor arrencar-te els dits d'una mà i mitja.

Sempre quedarà la runa. La possibilitat de deixar-te engolir
per la cendra i el record.
La parpella oberta i un desig.

I
potser

una melodia oberta.

diumenge, 22 de maig del 2005

Plouen espelmes i em pregunto em

Encenc els cercles vermells, estels, encens. T'entenc.
M'he acostumat a ser de tantes maneres que ja no sé com sóc, ni tan sols com haig de ser, ni tan sols com vull ser, ni tan sols com voleu que siga.
Saber que sóc com sóc no és cap resposta: ni tan sols interrogant.

M'heu acusat de tantes coses que no he fet, i he fet tantes coses de què no m'heu acusat...!

I encara tinc aquell persistent sentiment que em repeteixo, que em reconstrueixo sempre de la mateixa manera, amb un pla sense plànol, amb una estructura diversament idèntica partint del caos.
Encara tinc clares algunes prioritats. (encara no sé tantes coses. Encara encara encara ara.)

Estic cansat. Massa maldecaps, incandescències. El món és estrident.
Sil·labejo el món, com la síndria.

dimarts, 3 de maig del 2005

Us asseguro que el somni anterior és real. No real no perquè és escrit, però s'assembla una mica, en tot cas, al meu, o al record del meu. Hi ha moltes sensacions que no hi són, però, al relat, i per això segur que em queda coix. És aquest matí de superson, que sense motiu aparent no m'ha deixat llevar-me i m'ha mantingut al sofà somniant. Abans havia dormit al llit, però en llevar-me un cop he canviat d'escena. Ja hi ha hagut un primer somni, abans, que s'encaballava amb la realitat. Us asseguro que no he tornat a beure, però sí en el somni, on sortia amb els amics i no sé perquè bevia, i a ells no els agradava però no es veien amb cor de fer res per impedir-ho, no sé per què ni ho puc entendre.

I em llevava el dia següent, al sofà, sense saber ben bé res del dia anterior amb una ressaca descomunal que s'assembla al mal de cap o migraña que fa dies que arrossego. I jo al sofà en la realitat i en el somni, i m'he despertat algun cop, no sé en quin dels dos plans. I m'he sentit tan i tan malament, i no podia llevar-me en cap sentit, i ho intentava, i la culpa era allà i la podia tocar. Potser en el pla que més s'acosta a la realitat no era culpa sinó només dolor, és el canvi de la ressaca a la migranya, però en el territori del sofà això no podia veure-ho clar, i ara encara amb prou feines. Era realment reviure el passat, sí, ara que fa més de tres anys que vaig deixar de beure i vaig començar a veure-hi una mica clar. Ara que fa més de tres anys que et vaig conéixer.
El somni de la muntanya i la carretera, em sembla que s'ha d'inscriure dins el somni de la ressaca, perquè hi havia un fort sentiment de culpa, i jo era una mena de vagabund, un pocapena, un fracassat, i aquell sentiment de fer llàstima a tothom i intentar fer veure que tot va bé i ets tan fort, i quan tot es dilueix i ets tan a prop del plor que tot et mortifica i et fa mal. A punt de fer trenta anys deixo enrera un passat i algunes coses més. I això és també el somni, agafar fort amb les mans la propera corba.
Havíem pujat a dalt de la muntanya, a 14 quilòmetres de montmeló, tots, família, amics, qui fos, de fet a dalt vam trobar-hi també més gent. Vam fer l'acte, que no puc saber quin és, i vam començar a tornar al poble, caminant. Jo anava tot just darrera el meu germà i la seva dona, i recordo que vaig veure perfectament el cartell que deia "Montmeló: 14", i una fletxa.

De cop, però, vaig perdre'ls tots de vista. Vaig accelerar el pas, però tothom qui trobava m'era desconegut. Vaig veure una casa, hi vaig entrar. Era com un palau en desús, abandonat, no sé com descriure'l, una barreja entre el palau de la música, la casa de les bruixes i els passadissos de l'escola. Vaig trobar-hi un home, vestit i actuant com una mena de majordom, a qui vaig preguntar el camí, i ell sense sorprendre's gens ni mica de trobar-me allí, me'l va indicar com si fos d'allò més fàcil, o com si perdre's fos d'allò més difícil.

Vaig sortir, vaig tornar a agafar el camí -que, dit sigui de passada: a aquestes alçades i hores no s'assemblava gens ni al que feia poc havia passat ni a aquell que havia fet i refet tantes altres vegades a la vida-, i vaig fer una passa rera l'altra. Van passar hores i més hores, i allò semblava una broma de mal gust, jo tornant a casa pel camí més curt, que ja semblava el Grand Canyon de Colorado, tan ample i tan buit.

Finalment vaig arribar a un poble que naturalment no era el meu. Em sonava, però no podia recordar-ne el nom. Vaig veure gent en una mena de parada de mercat sense mercat, i m'hi vaig apropar. L'home de la parada, força jove i d'aspecte sudamericà -ja he dit que el camí semblava el Grand Canyon...- em va somriure, i una dona va venir per darrera i li vaig preguntar quin era el camí per tornar a casa. Em va mirar, ara sí, sorpresa, i em va dir que era força lluny, però que coneixia una drecera. No vaig entendre res, però em feia cosa demanar-li que ho repetís. Em va portar a un lloc on hi havia una capsa grossa, amb una petita obertura, com si fos una rentadora i em va dir: "Entra-hi i espera a dins". "Però com hi entraré, si no hi cabo?", vaig pensar, i vaig posar el cap al forat i resulta que ja era a dins. Vaig esperar una estona, impressionat, sorprès, espantat, també. I si volien vendre'm com a esclau? O com a carn per a estofat? O com a home orquestra? O com a pollastre desplomat? O com a bèstia de fira? Els decebria, segur.

Vaig notar que allò es movia, com si anès en cotxe o alguna cosa semblant amb rodes.
Només vaig parpellejar, i em vaig trobar de cop -oh, màgia!- dins una furgoneta al costat de l'home de la parada, que em mirava divertit. Efectivament m'estava portant a casa, conduint per la muntanya, per uns camins que jo no havia vist mai. Allò no eren carreteres, amb prou feines camins de cabra. Però ell conduïa com si res, ara a la dreta ara a l'esquerra, i somreia. Jo li vaig dir que no m'agradava gens conduir per la muntanya, que em feia por caure a cada corba. Va riure. Ara anava més depressa, però seguia impassible amb la mirada posada al camí de pedrotes, com un xofer professional adaptat al medi. Potser sí que era traficant, però de què? de somnis?

Després de molta estona, vam arribar exactament davant del cartell que jo havia vist, l'inici dels problemes. Es va aturar. Em vaig espantar. Ja em veia de nou perdent-me, de nou a la casa, de nou no ho sé, al poble estranyament conegut, la rentadora, la furgo, les corbes de la muntanya, el bucle. "No pateixis, que te'n sortiràs molt bé -digué en castellà sudamericà-. Només has d'anar per allà, i quan vegis aquella corba tan ampla d'allà, l'agafes fort, amb les mans, i sabràs on ets, i qui i on has d'anar". Em vaig emocionar.

"Com et dius", di vaig dir. "Narración". "I la teva dona?". "No diguis que és la meva dona, no ho ha de saber ningú. És el problema de venir de fora", va respondre. "D'acord, doncs la teva companya, com se diu?". "Tampoc hem de dir que som parella ni res, encara que tothom ho sàpiga!". Jo estava francament impressionat. "Es diu Hivazz". "Com?" "Sí, Hivazz, HIja del que Votó A ZZ". Ho vaig trobar realment estrany, que m'ho volgués fer empassar... Li vaig dir que podria escriure'n un article al diari de tot plegat, sense dir res del nexe sentimental entre ells dos, és clar. Vaig oferir-li la mà com a comiat, i em va abraçar, no sé si com un pare o com un amic. Ens vam dir adéu, i vaig encarar el camí. Tot va anar bé, i vaig agafar el camí correcte, que era el mateix que abans, però ara menava al lloc adequat.

Ara ja sé que el recurs està molt tocat, però haig de fer constar que és rigorosament i estranyament cert: em vaig despertar.